Hi ha victòries castelleres que no es fan amb la faixa posada ni a plaça, sinó en reunions llargues, números a la pantalla i comportaments que mostren un compromís amb la cultura més enllà d’històriques desavinences. A Barcelona, on vuit colles castelleres convivim en una mateixa ciutat amb tanta oferta cultural, hem après que el finançament públic no és només una ajuda per la que hem hagut de lluitar, és també un mecanisme que pot reforçar un projecte col·lectiu i que pot ser un exemple de supervivència.

La proposta de la CCCCB. La Coordinadora de Colles Castelleres de la Ciutat de Barcelona (CCCCB) hem consensuat una proposta de sistema de punts per ordenar el repartiment de la subvenció vinculada a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), que conforma bona part dels pressupostos de les vuit colles. Avui és encara una proposta, de consens, de les vuit colles en fase de negociació amb l’ICUB però la part més important –abans que cap fórmula– és el missatge que hem volgut transmetre des del primer dia a la Regidoria i tècnics de Cultura de l’Ajuntament: volem que la ciutat sigui un exemple de col·laboració entre colles de nivells diferents, amb objectius comuns, que permeti enfortir la cultura popular barcelonina.

El sistema neix amb la voluntat explícita de garantir un model just, clar i transparent basat en criteris objectius i verificables unificant en un sol mecanisme tres vies que sovint han anat en paral·lel: els convenis anuals, el suport a una diada pròpia de cada colla i la participació en les diades de la ciutat (La Mercè i Santa Eulàlia).

Aquesta unificació pot semblar una filigrana tècnica o econòmica, però en realitat és una proposta de model cultural; és passar del “quants diners ens toquen” al “què podem fer les colles per a la cultura castellera”. A més ens dotaria d’un mecanisme previsible per poder planificar, consolidar i créixer dins la ciutat. El nostre objectiu no és repartir –amb més o menys encert– una bossa pressupostària, sinó convertir el finançament en una eina de corresponsabilitat. En una ciutat amb una oferta cultural tan competitiva i recursos finits això és imprescindible.

Reconèixer el nivell sense convertir-lo en una condemna. Per molt que les colles castelleres ens omplim de paraules com amateurisme, cultura popular, generositat o treball en equip, quan parlem de diners ens costa allunyar-nos de l’objectivitat del nivell casteller. Ho hem vist, per exemple, amb la solució del repartiment dels diners provinents de la compra dels drets d’imatge per part de La Xarxa. En el cas de les colles barcelonines, a una colla de 9 li correspondria el doble que a una colla de 8 i un ajut cinc vegades superior que a una colla de 7. I això ha estat, en gran part, a causa del fet que les colles grans no sempre hem sabut explicar –i assumir– que això de la cultura popular no ha d’anar només de diners.

Dins la CCCCB entenem que el nivell casteller ha de comptar, perquè reflecteix una trajectòria tècnica i històrica, capacitat organitzativa d’actes i impacte social a través del volum de membres de la colla. Alhora hem decidit que aquest no pot ser l’únic criteri ni pot traduir-se en una proporció automàtica que condemni les colles en fase de creixement. Per això la proposta que hem elaborat és clara: tot i valorar els castells que fem no s’aplica una relació proporcional directa entre nivell i subvenció per evitar que les colles més petites quedin penalitzades. És un model amb un biaix redistributiu que busca equilibrar el reconeixement i l’equitat.

Dit en termes entenedors, les colles amb més nivell reben un percentatge superior de la subvenció però la distribució no és proporcional a la diferència tècnica, la diferència entre una colla de 9 i una colla de 7 és menys del doble. A més, les colles del mateix nivell poden rebre una subvenció diferent perquè el sistema incorpora criteris que fan de contrapès com l’antiguitat de la colla o les característiques de la diada pròpia, amb variables concretes com la seva antiguitat, el nivell de les colles convidades o el moment de la temporada en què se celebra.

A més hi hem incorporat un element que a Barcelona és especialment coherent amb la nostra realitat: el compromís social i comunitari. La subvenció millora si es fan projectes en àmbits com feminismes, LGTBIQ+, sostenibilitat, antiracisme, acollida o lluita contra la soledat no desitjada. No és anecdòtic, és entendre que fer castells a Barcelona vol dir, també, sostenir un teixit associatiu que treballa tot l’any, sovint amb una pressió logística i d’espais que res té a veure amb altres places.

El preu per punt: una idea simple amb efectes profunds. Hi ha una decisió de fons que explica molt bé cap a on volem anar: el sistema es basa en un preu fixe per punt, de manera que la bossa global s’ajusta en funció del nivell conjunt de la ciutat. Si una colla puja de nivell, el conjunt s’incrementa; si una colla baixa es redueix, sense afectar la resta de colles. Això ens permet mirar-nos com a ecosistema: el creixement d’una colla no és només seu, sinó una bona notícia per al col·lectiu cultural de la ciutat. Alhora permet que les davallades d’una temporada no es tradueixin en càstigs irreversibles, perquè les despeses fixes no desapareixen d’un any per l’altre.

Sobre això últim convé no idealitzar res ni ser ingenus, els castells som cultura, però també som una maquinària amb costos estructurals sovint molt elevats: organització d’actes, material, assegurances, locals i desplaçaments són partides que condicionen a qualsevol colla, faci els castells que faci. Si el finançament municipal només premia la foto final, estem construint un incentiu a competir. Si el finançament sosté també l’estructura i el compromís amb un model cultural, estem construint un incentiu a cooperar.

El que posem realment en joc. Per a nosaltres, el veritable èxit no serà haver tancat una fórmula ben feta. Serà que les colles més grans –per història, volum o nivell– no visquem aquest model com una renúncia, sinó com una inversió per a la ciutat; i que les colles més petites no el visquin com una ajuda paternalista, sinó com un impuls per créixer sense haver de jugar amb un desavantatge estructural.

És evident que en l’àmbit tècnic tenim rivalitats dins la ciutat i, més enllà de les places, tenim models sovint contraposats. Però hem assolit un compromís de responsabilitat compartida des de la diferència: fer pujar el nivell casteller de Barcelona totes juntes i de promoure la cooperació més enllà de la competició estrictament tècnica.

Si ho aconseguim, no només haurem resolt una negociació pressupostària. Haurem demostrat que la cultura popular, quan s’organitza, pot anticipar models que després altres poden imitar: en el finançament, en la governança i, per què no dir-ho, també en debats futurs com els drets d’imatge castellers o el sosteniment d’estructures comunes.

Perquè els castells han de ser una suma d’ambició i cura, de competició, respecte i sentit comú. I quan parlem de diners, el repte podria ser el mateix que a plaça: que el pes no caigui sempre sobre els mateixos, i que els de l’últim cordó siguin considerats igual d’importants que els de dalt. Quan el finançament premia la cooperació: la proposta de les colles de Barcelona.

Roger Estivill Cos és el president dels Castellers de Sants