BENET ÍÑIGO
Més de la meitat de la plaça no sap exactament quin castell està veient. Un terç del públic, en realitat, passava per allà, s’ha trobat amb una actuació castellera i ha decidit quedar-s’hi una estona. Gairebé mai s’hi estan més de mitja hora. Una quarta part dels espectadors ni tan sols sap quina és la colla local. Benvinguts a una festa major qualsevol de la Zona No Tradicional.
Podria ser una caricatura, però no ho és tant. Més enllà del Camp de Tarragona i el Penedès els castells han arrelat, i es fan de la mateixa manera, però continuen sent un element exòtic i probablement mai no deixaran de ser-ho. I com que l’entorn és diferent, tampoc els viuen igual ni els castellers ni, sobretot, el seu voltant. Són, doncs, castells de segona? Han pervertit o hi ha el perill que perverteixin les essències de la tradició?
Amb el recorregut de les últimes dècades crec que ja es pot afirmar que no. Pel que fa al nivell de les construccions, els números parlen; tres colles de gamma extra i, fins i tot, aquest 2017 més colles han fet castells de 9 que a la Zona Tradicional. I pel que fa a la implantació, trobem models d’èxit a l’hora d’integrar-se a l’entorn, bé sigui a través de la cultura festiva preexistent o bé creant-ne una de nova. Els castells a la ZNT no són millors, però tampoc pitjors. Les barreres que s’han trencat no només són geogràfiques, també s’han impulsat canvis culturals que han beneficiat tot el món casteller. Si el preu a pagar és que es balli la polca al final d’algunes actuacions, és més que assumible.
Sense motxilles. Quan els Minyons de Terrassa van ser pioners en incorporar la dona al món casteller estaven posant, sense ser-ne conscients, les bases d’una revolució tècnica, sí, però també social. És potser l’exemple més clar i paradigmàtic d’una aportació global arribada del nord, perquè avui ningú entén les colles com un espai exclusiu. I els nous passos en aquesta línia també vénen de la Catalunya Vella, amb els protocols feministes impulsats per colles com els Castellers del Poble Sec i la Colla Jove de Barcelona que ja han despertat l’interès de colles d’arreu. Però hi ha canvis menys visibles i igualment importants. I apareixen perquè els castellers que es van incorporar a les primeres colles del nord, a les que van néixer als 90 i a les que han brotat recentment, ho fan sense saber massa bé on es posen.
Ha estat molt més fàcil, per exemple, que qualli la cultura de l’assaig. No han hagut de canviar cap hàbit anterior perquè no n’hi havia. Ja d’inici s’assaja, com mínim, dos cops a la setmana. L’optimització del temps i les proves s’assumeix com quelcom natural en una activitat física com aquesta. Neixen les aplicacions que ajuden als equips tècnics a gestionar el dia a dia. Això no vol dir que el nivell d’exigència no desgasti igual. De fet, la creu de l’entorn no tradicional és que hi ha més castellers de curta trajectòria. Persones que es fan d’una colla com de qualsevol altra activitat d’oci, s’impliquen i s’hi dediquen intensament uns anys, però no els costa perdre el vincle. El seu entorn no acostuma a respirar castells ni tenen cap herència familiar que els empenyi a seguir vinculats d’una manera o altra.
Obligats per les circumstàncies, la tasca pedagògica que han fet les colles i els castellers de la Zona No Tradicional té un valor incalculable. Els primers interessats han estat ells mateixos, per poder consolidar els seus projectes, però de retruc han beneficiat al conjunt del món casteller. Encara que poc profund, el coneixement dels castells s’ha estès. Ha augmentat la massa crítica de castellers. Els han convertit en una tradició de país.
L’existència d’un públic potencial més gran els ha ajudat a tots tenir més popularitat, i a conquerir un espai mediàtic que abans tenien restringit. Han captat un interès de mitjans, autoritats, empreses i entitats que en aquesta Catalunya centralista seria impensable si s’haguessin quedat estancats a l’àrea tradicional. El Concurs de Tarragona sempre ha estat un referent, però tindria ara el mateix impacte mediàtic i econòmic per a la ciutat si no existissin les colles del nord? El Museu Casteller de Valls (que algun dia veurà la llum, oi?) tindria el mateix potencial turístic? La Coordinadora i les colles trobarien els mateixos patrocinadors?
Rivalitat atenuada. La manera com s’han entès els castells, des de dins i des de fora de les colles, a la Zona No Tradicional, resta pes a un dels pilars que expliquen la història dels castells, la rivalitat. No vol dir que no n’hi hagi. Els Castellers de Barcelona i els Castellers de Sants han protagonitzat duels apassionants i representen dues maneres molt diferents d’entendre els castells a la ciutat. Els Minyons de Terrassa, filosòficament contraris a la competició, no poden negar la seva rivalitat amb les altres colles grans per marcar les fronteres el món casteller. En cap cas, però, és tan explícit com a Valls, Vilafranca o Tarragona, on és un element definitori. Arreu les colles volen ser millors que les del seu voltant, la diferència està en quin lloc ocupa això en l’ordre de prioritats i motivacions dels seus castellers.
Sense el pòsit cultural de la rivalitat, al nord la immensa majoria de colles neixen amb una mirada molt més cooperativista que competitiva. De fet, bé sigui per la diferència de nivell o per distància geogràfica, moltes no tenen amb qui rivalitzar! Però, a més, això no les marca perquè és un plantejament antinatural per la seva base social. A l’extrem d’aquest enfocament hi podríem situar el triangle amorós que s’ha establert entre colles de nivell semblant com els Marrecs de Salt, els Castellers de Sant Cugat i els Moixiganguers d’Igualada. Si no s’estimen de debò, ho dissimulen molt bé. No cal dir que aquesta manera més laxa de viure la rivalitat no resta ambició a les colles. Ho demostren els seus resultats, els mètodes de treball i els esforços per créixer socialment que moltes d’ells han completat amb èxit.
A més, en els últims anys les colles han après que la proliferació de colles al seu voltant els retroalimenta. D’una banda, pot alimentar una rivalitat incipient que els permeti mantenir la motivació, però sobretot perquè els permet dissenyar uns calendaris amb desplaçaments més propers i sinergies que els beneficien mútuament. S’han creat uns clústers castellers, per exemple a Girona, amb l’aparició de les colles de Santa Cristina d’Aro, Vailets de l’Empordà, Gavarres o Banyoles que han donat ales a Marrecs, Figueres o Olot. També a la Catalunya Central, on els Tirallongues viuen els seus millors moments coincidint amb la creació de colles a Berga, Súria o Santpedor.
Una realitat consolidada. Amb uns calendaris més canviants que al sud, amb un tarannà diferent (sempre generalitzant) i amb una relació diferent amb l’entorn, el fet és que els castells ja formen part del paisatge de la resta de Catalunya. Les colles més veteranes i moltes de les que no ho són tant han creat les seves pròpies dinàmiques. Han anat creant tradició, una tradició que s’han fet a mida. Han suplert la mancança d’una litúrgia heretada, agafant elements de la zona típicament castellera i adaptant-se a la seva realitat.
Actuar a la Festa Major del propi municipi o barri és una evidència que totes han complert. Fins i tot quan la festa té tanta solemnitat, elements històrics i prestigi com la Patum de Berga. Però és que el circuit està ja plenament establert; els Minyons no entenen el seu calendari sense actuar a Barcelona per la Mercè o a Girona per Sant Narcís. I tot el món casteller té clar que la temporada no s’acaba fins a finals de novembre a Terrassa. Els Castellers de Sabadell saben que Barberà és la seva segona plaça. I així, fins a l’infinit i a tots els nivells. Les colles amb certa trajectòria han consolidat un calendari i unes places que marquen jurisprudència.
Però les colles han anat més enllà. Moltes han volgut, per exemple, tenir el seu propi pilar caminant a imatge dels tarragonins; la pujada a la catedral de Girona dels Marrecs, els Castellers de la Vila de Gràcia enllaçant la plaça del Sol i la plaça de la Vila, els Castellers de Sants unint Bonet i Muixí i Cal Borinot o, més recent, els Minyons de Terrassa travessant el pont de Sant Pere fins a la Seu d’Egara.
Tot això no és flor d’un dia. Hi ha castellers que porten vint, trenta i quaranta anys enfaixant-se i treballant per a les seves colles. Hi ha enxanetes que ja han estat caps de colla. El que fan és una tradició per a ells i per a molts. Fins quan ho faran en una zona No Tradicional?
BENET ÍÑIGO
Foto 1: Diada de la Mercè del 2015, una actuació que mostra la cara actual dels castells a la Zona No Tradicional: públic no entès i passatger, però nivell alt i rivalitat adaptada a l’entorn local F. Fèlix Miró
Foto 2: Una castellera dels Minyons és regada amb aigua després d ela diada de les Santes del 2017, un costum de la Zona No Tradicional per batejar els castellers que han debutat al tronc F. Fèlix Miró
Foto 3: 4de9 amb folre dels Castellers de Barcelona el 2016, en una plaça Sant Jaume plena de gom a gom.
Foto 4: Pilar caminant dels Castellers de Sants, que uneix Bonet i Muixí i Cal Borinot
Articles reclacionats:
