En plena celebració de les festes Decennals dedicades a la Mare de Déu de la Candela a Valls, enguany inusuals pel seu ajornament l’any passat, és un bon moment per parlar d’una de les manifestacions més destacades dels actes programats, els castells, perquè la seva presència hi és consubstancial a les mateixes festes. Tant és així que avui ja podem afirmar amb total seguretat que el mateix any de la seva institució, el 1791, ja hi va haver castells.
Aquest era, si més no, un dels dubtes que planava a l’hora de repassar-ne totes les edicions celebrades. El maig del 2001 vam publicar dins Quaderns de Vilaniu (núm. 39), editat per l’Institut d’Estudis Vallencs, el treball Les festes de la Candela i els Xiquets de Valls: manifestació i tradició, on repassàvem les 22 edicions celebrades fins llavors, un article que vam tornar a reproduir, resumit i actualitzat, a les pàgines de la Revista Castells (núm. 36, del gener-febrer del 2011), tot coincidint amb les darreres Decennals.
Han passat, doncs, 20 anys (+1) del primer i 10 (+1) del segon i durant aquesta darrera dècada, lluny d’esgotar-se, han aparegut noves dades i informacions que han esvaït, d’una vegada per totes, l’interrogant plantejat de si l’any de la seva institució ja s’hi van fer castells.
Com que el tema em toca d’una forma directe, tant pels esmentats treballs com per un tercer que vaig publicar el 2008 en què analitzava aquesta actuació, he cregut oportú recollir tota la informació que hom disposava llavors i amb la qual vaig arribar a la conclusió, errònia, de que no se n’havien fet, i presentar-la junt amb les dades aparegudes darrerament i que resolen l’enigma i rectifiquen la meva deducció.
L’any 2001 un servidor analitzava “les primeres festes de la Candelera del 1791, on ja hi és present, entre altres, el Ball de Valencians, sense cap més detall al respecte”. L’afirmació la treia de la referència que Món Casteller (Vol. I pàg. 66) transcrivia del reusenc Ramon Violant i Simorra al volum V de la seva Etnografia de Reus i la seva comarca, editat el 1959. Violant, folklorista nat al Pallars, afirmava que “el nostre Ball de Valencians ja se’l troba citat, entre altres, en la festa de la Candelera de Valls, del 1791”, una afirmació que ha donat peu a creure en un origen reusenc del ball de Valencians present a la capital de l’Alt Camp, un malentès que desapareix llegint el context on està escrita la frase: en l’estudi d’aquest ball des d’una perspectiva genèrica. L’etnòleg reusenc Salvador Palomar, al seu treball El ball de valencians a Reus, al Baix Camp i al Priorat (Reus, 2002), conscient que es tracta d’una generalització, ja no l’esmenta en la relació de noticies del Ball de Valencians de Reus, tot i essent coneixedor de l’obra de Violant. Llavors, d’on va extreure Violant la referència?
Com ja he avançat, els darrers mesos de l’any 2007 i principis del 2008 vaig publicar una sèrie d’articles al desaparegut setmanari vallenc El Pati, que duien per títol Els inicis dels castells a Valls: com s’ha passat de la llegenda a la realitat. Aquests articles tocaven diversos aspectes sobre els inicis dels castells a la capital de l’Alt Camp, però bàsicament l’anàlisi i les conclusions que feia llavors amb les dades que es disposaven en aquell moment era que, en referència a l’activitat castellera vallenca, semblava “prou coherent pensar que abans de prendre-hi part activa, la llavors vila vallenca va ser espectadora, als seus carrers, d’aquesta manifestació popular”, en el sentit que la manca de notícies castelleres a Valls al segle XVIII donava peu a pensar que, en el cas que s’haguessin produït, haurien anat a càrrec de colles foranies. I en aquesta anàlisi ens topàvem amb la Candelera del 1791, perquè, a tenor dels nostres apunts, no quedava gens clar que hi hagués castells en tal celebració. Les dades que disposàvem llavors, i que qüestionaven la seva presència, eren les següents.
Cronològicament, el primer autor que parla de les festes celebrades el 1791 fou l’historiador i arqueòleg vallenc mossèn Eusebi Ribas i Vallespinosa (1874-1959) a la seva Monografia de la Devoción a la Virgen de la Candela de Valls, una obra premiada a Lleida el 1911 i editada l’any següent. Mossèn Ribas transcriu: “En cumplimiento de lo prevenido en 1791 se hicieron las funciones religiosas y por la tarde procesión general por el curso de la de Corpus con asistencia del Mag. Ayuntamiento, música, cofradias con sus estandartes…”. Mossèn Ribas empalma aquesta informació amb el següent comentari: “Probablemente habría en la población para esparcimiento los bailes ó danzas populares que estavan en uso ya el 1712, á saber: el dels cavallers – dels valencians – de las gitanes – dels moros y cristians – y la mulassa”. És a dir, que dona com a probable –sense afirmar-ho- que les primeres festes de la Candelera del 1791 podrien haver participat els mateixos balls que van sortir 79 anys abans durant unes rogatives.
Una possibilitat que no la recull el farmacèutic vallenc Francesc Ballester Castelló, sis anys més tard, a la seva monografia Els Xiquets de Valls, escrita el 1917 i publicada el 1920 a Quaderns d’Estudi quan parla de la Candela del 1791: “malgrat ésser unes festes verament populars, en cap document d’aquella època es mencionen per a res els castells”. I és que Ballester estudia les fonts originals i obvia les especulacions de mossèn Ribas. Poc abans de morir, Ballester insisteix en la manca de documents que hi havia llavors per certificar una actuació castellera a les primeres Decennals: “Si els castells haguessin estat coneguts el 1791 en el que el gran patrici En Pau Baldrich va instituir les festes, desenals, de Nostra Senyora de la Candela és indubtable que haurien actuat, més cap document d’aquella època els menciona”. (Acción Católica, 26 d’agost de 1950). Ballester, doncs, anava pel bon camí, però li faltava el document en qüestió.
En canvi, un altre autor vallenc, Francesc Blasi i Vallespinosa, en la seva obra Els castells dels Xiquets de Valls, editada per primer cop el 1934, interpreta les paraules de Mossèn Ribas de la següent manera: “l’autor especifica que en les al·ludides festes [es refereix a la Candela del 1791] prengueren part alguns balls populars, ‘que ja estaven en us l’any 1712’, referint-se a unes festes celebrades a Valls el dia 5 de maig d’aquell any, amb motiu del retorn de la Verge del Lledó al seu cambril, després d’haver assolit el poble el benefici de la puja, per mitjà de pregàries adreçades a l’esmentada Verge. En aquest dia, entre altres balls populars, sortí també el ball de Valencians, segons consta en l’Arxiu de la Rda. Comunitat de Pvres. de Sant Joan, de Valls”. Quan Blasi diu “en aquest dia”, es refereix al 1712 i no pas el 1791. Això a part, a la primera frase obvia la paraula “probablemente” amb que mossèn Ribas relaciona les dues festes. Així, doncs, ja tenim el terreny assaonat per donar el següent pas: afirmar que la primera Candelera del 1791 hi va actuar el Ball de Valencians.
I aquest pas el va fer el folklorista Joan Amades al seu llibre “Els Xiquets de Valls”, pàg. 27 editat el mateix 1934 quan afirma, sense cap dubte, que els mateixos balls del 1712 “també varen figurar a la processó del 1791, en ocasió d’establir-se les festes de la Mare de Déu de la Candela”. I això que Amades cita la referència de Ribas com a font… I, a partir d’aquí, altres autors van seguir difonent la dada com a certa, com el reusenc Ramon Violant, origen del nostre recorregut.
Per tot això, quan vaig revisar el text del 2001 en que afirmava que sí s’havien fet castells per la Candelera del 1791, per publicar-lo a la edició en paper de la Revista Castells deu anys després, -el gener/febrer del 2011, vaig escriure que “la primera Candelera fou eminentment religiosa, amb funcions i processó a la tarda. Mossèn Eusebi Ribas, en un treball editat el 1912 es planteja la probabilitat que en aquestes funcions hi intervinguessin el ball de valencians, com a pura hipòtesi, ja que no hi ha cap document que ho certifiqui, però altres autors posteriors agafen la teoria i la converteixen en realitat i, a partir d’aquí s’ha difós la notícia com a certa d’un fet basat totalment en la especulació.”
Benvolguts lectors, els qui tenim ja una edat sabem que la vida dona molts tombs. Deu anys (+1) després, hem d’esmenar les nostres paraules per afirmar que aquella primera Candelera de fa 231 anys es van veure castells, tal i com ja intuïa mossèn Ribas en fa 111, sense saber-ho. I la resolució definitiva a l’enigma que teníem damunt la taula durant tants i tants anys ha estat possible gràcies a la lloable i encomiable iniciativa sorgida dins la Colla Vella dels Xiquets de Valls, quan va decidir aportar recursos per l’estudi i la investigació dels orígens dels Xiquets de Valls. Fruit d’aquest projecte ha estat l’edició de l’obra Els orígens del fet casteller: del Ball de Valencians als Xiquets de Valls, publicat conjuntament per l’esmentada Colla Vella i Cossetània Edicions, l’any 2017, de la qual n’és autor l’historiador Àlex Cervelló.
Cervelló va ser l’afortunat investigador que va trobar el preuat document. A la pàgina 69 es reprodueix; es tracta d’un rebut signat per Josep Gallisà, un comerciant de roba, i que diu: “Rebut del senyor Don Jaume Cesat, rector de Valls, la quantitat de 4 ll 2 s 6, dich quatre lliures dos sous y sis diners, per roba pressa en la botiga pels Noys de Castells que està encarregat”. El rebut porta data 7 de febrer del 1791, pocs dies després de la finalització de les festes.
Però, com acostuma a passar quan trobes una nova peça del trencaclosques, fa que hagis de ressituar-ne altres que consideraves ben col·locades. És el cas d’aquest document, perquè, com ja he explicat, al meu treball del 2008 era del parer que Valls no va tenir colla castellera pròpia al segle XVIII. Aquesta i altres descobertes fetes els darrers anys posen al descobert que sí que en tenia. Breument, passem a detallar-les.
1.- D’entre la gran quantitat de festes localitzades per Cervelló a l’esmentat llibre corresponents a aquest segle, apareixen enumerats un important nombre de balls, que va augmentant amb el temps: sis el 1712, catorze el 1719, vint-i-dos el 1725 i vint-i-tres el 1774. Dos anys (1712 i 1725) hi va haver Ball de Valencians, sense citar-ne la procedència, com la resta de balls quan els anomena, detall que ens demostra un origen local. Per les quantitats, es pot plantejar la possibilitat que continués sortint el Ball de Valencians propi, tenint en compte la importància de la població a l’època, entre les deu primeres en nombre d’habitants de tot Catalunya.
2.- La localització d’un vallenc anomenat Joan Fuster Foguet, que duia com a renom anxaneta, batejat el 1765, i, per tant, actiu en aquesta posició que li va donar la fama i el sobrenom cap el 1775. Segons els documents de l’època, feia de pagès i estava emparentat amb els Batet, castellers de la colla dels Pagesos. (Cervelló pàg. 57).
3.- La aparició d’un qüestionari enviat per Francisco de Zamora a Valls amb 143 preguntes, una de les quals anava encaminada a saber “que diversiones publicas se acostumbran, si hay teatro, fiestas de toros, danzas ó bayles públicos…” . El document porta data 1790 –l’any abans de la primera Candelera- i el seu interlocutor n’enumera un total de 13 “danzas” , entre elles la de Valencians. Si les comparem amb la relació de balls apareguts el 1712 surten tots sis excepte la Mulassa. Això, i per la dinàmica d’aquestes enquestes, estem convençuts que tots els elements festius descrits són locals. Ho podem comprovar comparant el qüestionari amb els realitzats en altres poblacions, com ara el que es va enviar a Vilafranca del Penedès l’any abans, 1789, on l’advocat vilafranquí Manuel Barba i Roca va respondre a les preguntes utilitzant sempre la metodologia d’esmentar la població quan la referència no era vilafranquina. De les festes populars, es parla dels gegants i el drac, sense citar-ne la procedència, per la obvietat que representa el seu origen local. (Vegeu estudi de A. Sabaté Mill, 1991). (Del qüestionari vallenc vegeu: Joan Climent, Quadern del Casteller, núm. 2, Juny 2009 i Cervelló pàg. 33).
4.- El rebut de la Candelera del 1791 per la roba dels “Noys de Castells”. Quan la despesa fa referència a un aspecte accessori al ball, evidencia que els seus components són de la població. No té cap sentit contractar una colla forana i haver de pagar elements que ja es donen per suposat han d’anar a càrrec seu, com ara la vestimenta. L’ocasió s’ho mereixia i, talment, com els gegants locals en alguna Candela, aprofitaven la conjuntura per renovar vestuari. Una altra plaça de primer ordre com és Vilafranca del Penedès atresora un llibre dels administradors que va del 1778 al 1876 i on apareixen ben detallats ingressos i despeses de la seva festa major en honor a Sant Fèlix. Si fem una revisió de com s’expressen les despeses, hem tret dues conclusions: la primera és que quan el pagament era d’algun element o persona forastera, s’acostumava a dir la seva procedència; i l’altre que totes les despeses accessòries a algun element festamajorenc es feien perquè eren de la vila.
Per tant, per cloure, i a la vista de totes les noves aportacions sorgides aquests darrers deu (+1) anys, sóc del parer que els vallencs ja feien castells al segle XVIII. Que la tan discutida i analitzada evolució dels Valencians als castells es va produir a Valls per què ja tenien el primer element. Que amb l’estudi de totes les dades a l’abast fan pensar que es tractaria de la colla dels Pagesos. I que la diada castellera de la Candela passa a formar part del selecte grup d’actuacions actives al segle XVIII i que encara són plenament vigents a dia d’avui; només quatre es poden enorgullir d’aquesta antigor: la Santa Tecla tarragonina, la diada de Sant Pere a Reus, el Sant Fèlix vilafranquí i, ara, la Candelera vallenca.
Molta llum i molta salut!
