Passa cada any que la diada de Sant Fèlix permet moltes lectures. Des d’analitzar en quin moment es troba l’elit del món casteller, a treure conclusions de l’estat en què es troba cadascuna de les colles participants a la diada, partint de la base que a Sant Fèlix són totes les que hi són, però no hi són totes les que són si parlem d’elit castellera. És a dir, l’anàlisi global a partir del que s’ha vist per Sant Fèlix pot ser una mica esbiaixat.
Postpandèmia. En els dies previs a la gran diada d’agost havíem escoltat els caps de colla intentant rebaixar expectatives del que es podria veure a la plaça de la Vila de Vilafranca, explicant que les respectives colles encara no han pogut arribar al nivell previ a la pandèmia. Hem sentit expressions com “falta de múscul”, o que la canalla no ha pogut tenir l’“efecte mirall”, que no ha gaudit de referents en trencar-se el cicle de formació de nens i nenes per la parada pandèmica. Vist el que es va veure ahir (deu castells de gamma extra i estrenes de nivell), algú podria pensar que les reflexions dels caps de colla eren retòrica pura, que potser el resultat de Sant Fèlix fa que no tinguin sentit. Però tenen tota la lògica del món si tenim en compte les diades que havíem vist el mes d’agost. Potser Sant Fèlix, vist globalment, suposa un punt d’inflexió en aquest procés de recuperació, que farà que tot es vagi posant al seu lloc.
També sembla clar que el ritme de recuperació de les colles ni és ni serà uniforme. Cada colla és un univers, i dins de cada colla, cada casteller és un món a l’hora de gestionar la pressió, una qüestió, aquesta, de la que se’n parla molt poc quan, en canvi, està molt present en les variables que els responsables tècnics de les colles tenen en compte a l’hora de prendre decisions. No és lògic pensar que els castells estan al marge d’un dels fenòmens que la pandèmia més ha visibilitzat, que és el creixement de les afectacions i malalties mentals en la població general.
En qualsevol cas, si ens haguessin dit fa pocs dies que acabaríem veient l’espectacle que vam veure a la plaça de la Vila, pocs s’ho haurien cregut. El món casteller, doncs, evoluciona favorablement.
Dubtes esvaïts. Si parlem de pressió, de les quatre colles de Sant Fèlix, cada any qui més en té és la colla local. És la seva diada, la seva Festa Major, el dia que més sentit dona a tota la feina que es fa, el dia que més camises surten de l’armari, el dia en què toca lluir orgull de poble, el dia de mostrar-se al món. Els Castellers de Vilafranca havien fet patir molt durant l’agost. Van generar dubtes a la Bisbal, més dubtes encara a la diada de Cal Figarot, no van poder fer tot el que volien durant el cap de setmana previ, el del Catllar i l’Arboç… I ja se sap que quan una colla gran mostra que hi ha dubtes, de seguida sorgeix el run-run que qüestiona la direcció.
L’arriscadíssima jugada dels dos castells simultanis de la vigília i la selecció de castells de l’endemà mostren una gran determinació dels responsables tècnics de la colla, que han guanyat molt de crèdit aquests dies. Sisco Benet i els seus confiaven en la feina als assajos, que a les places no havien pogut mostrar en plenitud, i han aconseguit esvair tots els dubtes raonables que havien generat per les places on havien actuat.
El pes que Sant Fèlix té en la temporada dels Castellers de Vilafranca permet pensar que, un cop passat amb nota el repte, es podran plantejar un tram final ambiciós, d’aquells que tant agraden a Vilafranca d’intentar ser els primers en fer alguna cosa sonada. No tinc ni idea de quina en porten de cap, però per les places hem vist uns 9de8 que permeten imaginar-los damunt d’un folre. Qui sap…
Joves versió arrauxada. També hi havia dubtes de la Joves abans de Sant Fèlix. Amb la tripleta com a sostre, el programa que dibuixava la colla per a Vilafranca era una actuació amb tres estrenes de gran dificultat, i això suposava un risc enorme. Sortir de Sant Fèlix estrenant el 4de9sf, el pde8fm i el 5de9f carregat, que no els havíem vist en tota la temporada, és de traca i mocador. Als assajos s’havien vist proves potents tant del quatre com del pilar, i castells a plaça que es veia que servien per anar afinant aquests objectius. Però els últims dies, l’assaig del 5de9f només havia arribat a quints i, així i tot, el van portar a plaça, una anomalia segons les últimes tendències d’assaig, que fan que els castells no es portin a plaça fins que s’han fet totes les proves possibles i més. Potser per això només el van carregar, però amb aquest castell, a la Joves li ha sortit el caràcter arrauxat que la defineix i que per a molts és el seu gran encant.
Vista l’actuació de Sant Fèlix, i més enllà de considerar que tenim garantit un gran espectacle en les trobades de les dues colles de Xiquets de Valls d’aquí a l’octubre, serà interessant veure cap a on tirarà la colla, quins objectius acabarà fixant-se. Si tindrà musculatura suficient per anar a buscar aprovar la gran assignatura pendent que té (els castells de 10), si anirà a buscar la tripleta neta per Santa Úrsula, si anirà a ampliar gamma amb els castells amb pilar folrats…
Sant Fèlix legitima la Colla Joves per fer anar la temporada cap a on vulgui, i més ara, amb un cap de colla, Edu Toda, i una Tècnica molt reforçats després del que es va viure ahir, que no és altra cosa que la millor actuació històrica de la colla, comptant el pilar, que ja és molt, amb dues circumstàncies afegides: quedar per davant de l’altra colla vallenca (això a Valls sempre és un plus) i la qualitat que va tenir el 4de9sf, a més de la gran feina de manilles i folre del pilar de 8. El què i el com. Ara toca avançar.
Vella versió prudent. Si quedar per davant de l’altra colla de Valls és un plus de satisfacció, quedar-hi per darrere és un plus de desencís. Objectivament, l’actuació de la Colla Vella va ser bona i de nivell, dissenyada amb prudència, sense voler estirar més el braç que la màniga. Però no hi ha res pitjor que fer una bona actuació i no poder-la celebrar com caldria. Apostar pel 2de8sf com a castell per estrenar té el seu risc. És un castell tan feble, que per molt ben assajat que el tinguis sempre et pot deixar a l’estacada. Ha passat a totes les colles que l’han fet i han cregut tenir-lo dominat. I si, per postres, la mala sort fa que la caiguda et condicioni la resta de l’actuació per les baixes i la colla rival et clava a la cara un dels teus castells-bandera els últims anys, com el 4de9sf (i per tercera vegada, després del Concurs i la Santa Úrsula de l’any passat), el resultat és que te’n vas a casa sense el somriure que voldries, i preguntant-te com afrontaràs el tram que ve de la temporada.
La Colla Vella ha mostrat fins ara a plaça una gamma força més curta del que estàvem acostumats, té en el 4de9fp el seu gran trumfo i feina força avançada a l’assaig amb alguns castells. Però a Sant Fèlix va veure que no n’hi ha prou, i que cal avançar més i accelerar els ritmes si es vol mantenir esperit competitiu. És una colla que sempre ha reaccionat quan s’ha sentit ferida, i ahir la colla va sortir ferida de Vilafranca.
Minyons decebuts. La Colla Joves va carregar el 5de9f havent fet els últims assajos fins a quints, i els Minyons van fer llenya havent-hi posat dosos. Una paradoxa, però com diu el tòpic, els castells són així, a vegades. La decepció que els va causar aquest castell era evident, tant com l’admiració que va generar a la plaça el 2de9fm de la primera ronda, espectacular.
Amb els Minyons, cada any que van a Sant Fèlix passa el mateix. Són una colla de la Zona No Tradicional que s’acopla a una de les grans festes de la Zona Tradicional. Una colla que fa vacances mentre les altres colles de plaça dediquen l’agost a fer grans diades i a rodar-se per arribar a Sant Fèlix en les millors condicions possibles. L’historial dels Minyons per Sant Fèlix ens diu que això de fer vacances fins un parell de setmanes abans de la diada no suposa un contratemps insalvable, però fa que sempre sigui una incògnita saber quina una en preparen.
Els Minyons havien donat molt bones sensacions abans de l’aturada de l’estiu, i que ensopeguessin amb el 5de9f no deixa de ser una anècdota. Tenen a prop el castell de 10, entre altres construccions que fan necessari que no es pugui perdre de vista el que queda de temporada, perquè sempre hi és i sap marcar la pauta.
Sant Fèlix, doncs, com a punt d’inflexió en un procés de recuperació més lent del que molts esperàvem, un punt de partida perquè les coses es vagin situant al seu lloc. El que queda de temporada fa la sensació que valdrà molt la pena.
Articles relacionats:
Sant Fèlix de nivell, amb uns Verds i una Joves triomfants
Deu castells de gamma extra en quatre hores
Vilafranca confirma el lideratge del Baròmetre i la Joves arrabassa el segon lloc
