En primer lloc, i com a pròleg de tot plegat, vull deixar palès que tots els castellers i colles, fins i tot les que només poden fer castells de 6 pisos, em mereixen tot el respecte i admiració pel simple fet de ser els protagonistes d’una tradició cultural i social que ajuda a fonamentar la consideració de Catalunya com a una nació. No obstant, des d’un punt de rendiment o eficiència castellera, és fàcil intuir que la realització de grans castells implica la intervenció de castellers especials. Més en concret, els protagonistes dels castells de 7 o 8 pisos poden ser persones amb una morfologia i característiques psicofísiques normals, però per bastir castells de gamma extra es necessiten castellers amb unes capacitats molt per sobre de la mitjana estadística poblacional. Quines?

Encara que molt empírica, la resposta més lògica i popular està en el lema casteller: “Força, equilibri, valor i seny” (Josep Anselm Clavé, 1863). Un lema que, sense treure-li el seu valor pedagògic i social, crec s’ha de reinterpretar. Especialment, i tal com esmentava en la introducció, si parlem dels protagonistes dels castells de gamma extra.

En primer lloc i començant pel final, el seny. Una paraula o concepte que, qualsevol català n’intueix el seu significat i que té, en qualsevol de les seves definicions (diccionaris catalans o IA), una paraula clau: prudència. Una actitud que pot ser molt adient en un context general, però no ho és en un àmbit competitiu en el que els seus protagonistes tracten de sobrepassar els seus llindars psicofisiològics. Al respecte, la frase: “Citius, Altius, Fortius” del dominic Henri Didon (1891), i adoptada per Pierre de Coubertin l’any 1984 com a lema que sintetitzava l’esperit de l’esforç i superació personal dels Jocs Olímpics que es restablirien el 1986 a Atenes, també porta implícit el missatge que per assolir grans fites és tant o més necessària la rauxa, que el seny. Una rauxa que en el lema casteller és sinònim del valor.

Amb relació al significat de la paraula valor, malgrat no soc filòleg, crec que s’hauria de reinterpretar i canviar-la per valentia. El valor és un concepte massa generalista o abstracte. En canvi, la paraula valentia que qualsevol diccionari català defineix com: “capacitat per enfrontar-se a pors i dificultats amb decisió i fermesa”, ens és molt més propera, oi?

Ara sí, una vegada definits els conceptes seny i valentia, podem preguntar-nos quines d’aquestes dues qualitats és més important a l’hora de bastir grans castells. I no, la resposta correcta no és precisament salomònica. Sense arribar a l’extrem que una sigui l’antítesi de l’altra, el seny és, normalment un fre a qualsevol acció que implica una decisió valenta. Especialment, si comporta un risc lesional.

En el context esportiu d’elit s’hi poden trobar molts exemples d’aquesta potencial dicotomia que crec extrapolable al nostre àmbit casteller. Hi ha especialitats molt complexes (molt diferents al córrer, saltar o llançar) i amb un evident risc lesional (motor, gimnàstica artística, salts aquàtics, esquí, BTT descens, etc.) que requereixen una especialització precoç. Un procés que pot començar als 3-5 anys, i que té un objectiu fonamental: detectar mitjançant la selecció natural o proves concretes als infants més valents. És a dir, als que enfront d’una dificultat o perill no s’ho pensen massa a l’hora de provar-ho. Els infants que, ens agradi o no acceptar-ho, són més valents que conscients. I d’això, els responsables de la canalla de qualsevol colla castellera, en saben molt.

Entre els 3-5 anys o primera infància, el desenvolupament neuromotor de l’infant és exponencial i molt plàstic. La qual cosa és molt important quan es tracta de detectar i desenvolupar capacitats que, com l’equilibri extrem i adaptació a l’alçada que requereix la canalla del pom de dalt, estan molt determinades genèticament. Unes capacitats neurofisiològiques que han d’anar acompanyades d’una gran valentia per coronar un castell de 9 o 10 pisos als 5-6 anys. I compte, per a tranquil·litat d’uns i altres (pares, educadors), el fet que un infant sigui molt valent, no vol dir que ho sigui en detriment d’altres capacitats intel·lectuals.

Una valentia extrapolable als castellers del tronc; i encara més, a tots aquells, especialment adults i fins i tot sèniors d’ambdós gèneres que, anònimament i en les condicions claustrofòbiques extremes del peu i primers cordons d’un castell són capaços de suportar un estrès psicofísic que només es pot explicar per una gran dosi de hipermotivació que mobilitza les Reserves autònomes protegides” (RAP) d’una persona. Un fenomen fisiològic molt conegut en l’àmbit de l’entrenament esportiu d’elit descobert en els anys 70 del segle XX per científics de l’extinta RDA que crec concomitant a la realització dels castells de gamma extra.

Mitjançant l’electromiografia es va comprovar que la màxima estimulació muscular o contracció muscular que s’aconseguia en un moviment reflex (el típic copet de martell al genoll que fa estendre la cama) era d’un 15% de la màxima possible. Si a aquest mateix subjecte li dius que xuti una pilota el més fort possible, un moviment voluntari (MV), s’arribarà a un modest 35%. Si a aquest MV li afegim una motivació intrínseca o extrínseca forçada (MVF) diners, reconeixement social, etc., es pot arribar tan sols al 65% de la màxima capacitat de contracció muscular.

Què passa doncs amb el 35% restant? Són les RAP. Un llindar que només es pot traspassar amb una híperestimulació intero/exteroceptiva relacionada amb la salvaguarda de la vida; o potser… en la fe a Sant Fèlix, Santa Úrsula o Sant Magí. Tanmateix, aquests estudis van demostrar que aquests límits neurofisiològics es podien aconseguir mitjançant tècniques d’introspecció emocional, que milloren la hípermotivació autoinduïda i capacitat de patiment (masoquisme?). Factors psicosomàtics que caracteritzen la personalitat dels grans campions esportius i, molt possiblement, als castellers de gamma extra.

Com a conclusió prèvia, crec es pot afirmar que, per fer grans castells, l’únic que ha de tenir seny és el cap de colla per minimitzar el risc de caiguda implícit en tots els castells. I si bé es pot acceptar que, en la realització d’un castell poden haver-hi situacions imprevistes causades per errors personals o estructurals que, han de fer prevaldre el seny sobre la rauxa i fan que algun casteller del tronc cridi “avall!”, s’han de considerar com a excepcions a la regla de la necessària prevalença de la valentia.

Les altres dues capacitats del lema casteller: força i l’equilibri estan en l’imaginari del fet casteller. Sortosament i al contrari del que passa amb la valentia i el seny, les definicions científiques d’una i l’altra són molt conegudes, concretes i independents. És a dir, ens podem trobar amb un casteller amb molt força i poc equilibri o amb algú que gaudeixi d’ambdues capacitats amb escreix. La qual cosa és conditio sine qua non en tots els castellers de tronc no suportats. No obstant això, i pel sol fet que l’equilibri depèn de factors neurofisiològics més determinats genèticament i, per tant, més difícils de desenvolupar; crec s’hauria de canviar l’ordre i valoració subjectiva (popular) d’ambdues capacitats en el nostre lema casteller. En concret, l’equilibri hauria d’anar davant de la força.

Quant a  la dosi necessària dels diferents tipus de força que necessiten els castellers segons l’edat i la posició que ocupen és evident que un infant del pom de dalt que ha de coronar el més ràpid possible el castell. Aquest no necessita el mateix tipus d’entrenament que una persona adulta dels pisos inferiors o peu que ha de mantenir durant 3-5’ una contracció muscular quasi isomètrica màxima. Un tema aquest que, malgrat està molt estudiat pels professionals de l’esport de cada colla, crec es mereix per la seva importància, una revisió que per la seva amplitud ha de ser analitzat en un altre article. Tanmateix, malgrat l’objectiu d’aquest article no és fer una classe de fisiologia, i sempre amb el rerefons d’analitzar tots els factors que puguin optimitzar la selecció dels millors castellers, crec adient proposar tres proves o tests, validades internacionalment (1,2) i molt fàcils de fer, per detectar la prevalença del tipus de fibres que té un casteller de qualsevol edat. Unes proves molt adients per a la canalla i també molt determinants per triar els millors del sisè i setè pis.

La primera s’anomena velocitat cíclica màxima. Només es necessita una bicicleta estàtica amb un comptador de la cadència de pedaleig. La prova consisteix en demanar a la persona que en un màxim temps de 10”, i amb la mínima resistència possible (a pinyó lliure), assoleixi les màximes revolucions possibles de pedaleig. Es poden fer tres intents amb una recuperació de 3-5’. Sense pretendre entrar en la guerra dels gèneres, la importància d’aquesta prova rau en el fet que, si a priori preguntem a algú (fins a tot a molts professionals) quin dels dos castellers, si un nen de 6 anys, o un noi de 16 anys, serà més ràpid; en general, i atès que la prova es fa amb una resistència nul·la, la resposta serà: “no hi haurà diferències significatives segons el gènere, perquè l’acció de pedaleig ràpid implica també la coordinació intramuscular”. Una resposta que sembla lògica, però que no és certa! La màxima cadència l’assolirà el casteller amb més fibres ràpides i massa muscular relativa. A partir d’aquesta dada, i coneixent el nivell d’equilibri d’un i l’altra, la selecció es simplifica.

El segon test, és encara més fàcil. Es tracta d’una variant dels tests de taping molt coneguts en la bibliografia esportiva. No es necessita cap tipus de material. Es tracta simplement de posar un llistonet al terra (dos o tres llapis poden servir) i demanar a la persona que, a la màxima velocitat possible, trepitgi alternativament a un cantó i altre dels llapis durant 5 -10”. A l’igual que en la primera prova es poden fer tres intents amb 3-5’ de recuperació.

La tercera prova, també molt popular en la selecció de talents, consisteix des de la posició d’asseguts, trepitjar el terra amb el peus alternativament durant, 3, 5 o 10”. No conec estudis fets amb nens, però sí amb adults. Per la curiositat d’uns i altres, els millors velocistes d’elit i ballarins de claqué poden assolir els 18-20 contactes en 1”. Sí, heu llegit bé: un segon. Prova que, pensant en el nostre àmbit casteller, també es pot fer amb les mans sobre una taula i que, molt possiblement, tingui una transferència directa amb la capacitat d’escalada de la canalla.

En conclusió: encara que només sigui per allò que “el costum fa la llei”, el lema “Forca, equilibri, valor i seny” pot continuar sent el que, popularment, defineixi el fenomen casteller, però per a bastir grans castells l’ordre en relació a la importància de cada una de les capacitats esmentades hauria de ser: “valentia, equilibri, força i seny”.

Jordi Porta és catedràtic en Ciències de l’activitat física i esport

Bibliografia

1. Porta, J; Cos, F; López, P; Bonastre, R.M. (1996). La valoración de movimientos rápidos y coordinados. Apunts d’Educació Física i Esports. Núm. 40,41. Trim.9
2. Baron, R; Bachl, N; Festching, R et al. (1999). Measuremnent of power output in cycling. Int J. Sports Med. 20 (8) Nov. Pp532-37