Qui mes qui menys, haurà sentit a dir que l’actual època daurada que està vivint els castells ja va tenir un llunyà precedent, el que es coneix com la primera Època d’Or i que l’actual és la segona. A l’hora d’establir els límits temporals de la primera hom sembla haver-hi consens per a situar el seu inici en el primer castell de 9 pisos bastit de la història, el 23 de setembre de 1851, per Santa Tecla, Festa Major de Tarragona. Per contraposició, per marcar la fi d’aquesta època esplendorosa, s’ha utilitzat el mateix paràmetre; és a dir, la darrera construcció d’aquesta alçada, esdevinguda –sempre i quan no surti cap altra de posterior– per Santa Anna, Festa Major del Vendrell, el 26 de juliol del 1893. Així apareix a la cronologia històrica del Museu Casteller de Catalunya. Un paràmetre, aquest darrer, però, en què no hi ha un consens unànime entre els estudiosos, ja que, per exemple l’historiador vilanoví Xavier Güell proposa l’any 1885 com la fi d’aquesta primera època daurada, tot coincidint amb l’aparició de la colla de la Mercè dels Xiquets de Tarragona, davant l’absència dels Xiquets de Valls, un tret característic aquest –el de l’aparició de colles locals– propi de la Decadència castellera que seguiria a la època d’esplendor.

Sigui com sigui, i si prenem com a referència el primer i el darrer castell de 9 bastit al segle XIX (1851 al 1893 inclosos) tenim un total de 43 temporades.

Pel que fa a l’actual Segona Època Daurada, el seu inici també va venir marcat per la discrepància, generada en aquest cas per la rivalitat entre els Nens del Vendrell i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Quan els primers van descarregar, el novembre del 1969, el primer pilar de 7 amb folre del segle XX –també era la primera construcció folrada completada de la centúria–, la premsa local vendrellenca pronosticava, sense embuts, que aquell dia “passarà a la història castellera com la data que començarà la segona ‘Època d’or’ dels castells” (Baix Penedès, 6 de desembre de 1969). L’any següent, 1970, es va recuperar la torre de 8 amb folre (carregada per la Colla Vella i descarregada pels Nens). La reaparició dels folres a les places –absents durant tot el que es duia de segle– donava arguments als qui pronosticaven l’inici d’una nova etapa daurada.

Però la desaparició del pilar de 7 folrat –no així la torre, que es va mantenir, amb no poques dificultats– durant la dècada dels 70 deuria refredar aquests bons auguris. El següent salt endavant el protagonitzaria la Colla Vella dels Xiquets de Valls per Santa Úrsula del 1981 descarregant el primer castell de 9 del segle. Si també es pren com a referència la primera construcció de 9 pisos a l’hora d’establir l’inici de l’actual època daurada, és evident que la data del 1981 havia de convertir-se en el seu punt de partida.

Així doncs, el 2024 vam viure i gaudir la temporada numero 44 d’aquesta segona època daurada, superant ja el període de la primera. La que fa 45 (la del 2025) va confirmar aquesta trajectòria.

Per aquest motiu, hem volgut fer algunes comparacions entre la primera i la segona, per tal d’establir similituds –que, contràriament, al que pugui semblar n’hi ha– i diferències –fruit dels temps que ens ha tocat viure– existents entre les dues.

El primer castell de 9: el 3 o el 4?. Segons les dades que actualment es tenen, tot sembla indicar que el primer castell de 9 de la història, bastit per Santa Tecla del 1851 a Tarragona, fou el 3. De fet, en l’argot vuitcentista “el castell” era el 3. L’altre acostumava a anomenar-se com els “quatre pilars de nou”. El 4 es completaria per primer cop un parell d’anys després, el 1853.

En canvi, la Colla Vella va decidir que el primer castell de 9 a intentar a plaça havia d’esser el 4 i no pas el 3. I així ho va fer per Santa Úrsula del 1981, completant-lo al primer intent. El primer 3 el va carregar la mateixa colla vallenca a l’any següent, també per Santa Úrsula.

De fet, si mirem les dinou colles que han tingut el goig que l’enxaneta alcés el braç damunt un castell de 9 pisos (veure quadrant), quinze d’elles ho han fet per primer cop amb el 3 i només quatre amb el 4de9f, i totes elles en unes èpoques pretèrites, car sembla que les noves incorporacions tenen clar que el camí als castells de 9 s’inicia amb el 3, talment com ho van decidir els nostres rebesavis.

Més tresos que quatres. Un cop assolits els castells bàsics de 9 (el 3de9f i el 4de9f), la pregunta que ens fem és, quin dels dos es freqüentava més? Sobre aquesta pregunta, l’estudiós vallenc Miquel Trenchs i Mestre (1921-2001) va voler establir una estadística dels grans castells alçats a la primera època daurada basant-se en les cròniques castelleres existents llavors, on especificava les construccions bastides a les actuacions, un exercici periodístic malauradament bastant escadusser llavors. Trenchs, ja el 1983, va publicar un treball titulat Els grans castells del segle passat a la revista vallenca Cultura, on apuntava unes primeres dades. Però, amb el boom de noves troballes que es va produir en aquesta dècada dels 80 de notícies d’aquesta primera època daurada, va tenir suficient material per confegir una segona part, que va publicar al setmanari El Vallenc, el 1989 com a complement al primer.

Segons Trenchs, doncs, en aquell moment tenia documentats 91 vegades el 3de9f (quatre carregats) i 37 cops el 4de9f (dos carregats). Tot i que la metodologia emprada ha estat qüestionada posteriorment per altres estudiosos, ens quedem amb la conclusió final: que a la Primera Època d’Or era molt més freqüent el 3 que el 4, amb un 63,5% de tresos davant els 36,5 de quatres.

A l’actual època daurada que estem vivint, i a data del 31 de desembre del 2023, segons la Base de Dades de la Coordinadora de Colles Castelleres, el 3de9f s’havia fet 1.876 vegades (216 de carregats), mentre que el 4de9f havien estat 1.080 (117 de carregats); és a dir, el 71% contra el 29%. Per tant, no solament la història es repeteix entre la freqüència dels dos castells, si no que també ho fa en els seus percentatges. Si més no, curiós.

Els castells de gamma extra. Un cop consolidats els dos castells bàsics de 9, els nostres rebesavis també van mirar més amunt, tal i com hem fet en la nostra època. Però, quins van ser aquests castells de gamma extra bastits a la primera època daurada? La manca de cronistes avesats a la informació castellera, les descripcions críptiques que en feien dels castells bastits, i uns testimonis orals recollits molts anys després dels fets, han ocasionat no pocs debats i polèmiques a l’hora d’interpretar el significat i la validesa de les informacions que ens han arribat fins avui.

Per això hem dividit aquestes grans construccions en tres blocs. En primer lloc, tenim aquells castells superiors als bàsics de 9 bastits a la primera època daurada en què hi ha unanimitat que es van assolir. Tots ells han estat recuperats als nostres temps.

El segon bloc comprèn aquelles construccions en què hi ha referències escrites –contemporànies als fets o rememorades anys després–, però que tan la descripció que se’n fa d’elles com la manca de més informació que ajudi a contrastar-la, ocasionen que actualment no hi hagi un consens absolut que aquest castells es van arribar a assolir a la Primera Època d’Or.

En aquest cas, hi ha dues construccions que no s’han assolit en aquesta segona època. Per una part, tenim el pilar de 7 sense folre, un espadat que el novembre passat la Colla Joves va portar a plaça, però sense èxit. L’altre castell és el 15de8, una aproximació del qual seria el 10de8 completat pels Castellers de Vilafranca el 2019 a Sitges.

A banda, també caldria afegir una suposada torre de 8 aixecada per sota sense aixecador, que la crònica del Diario de Barcelona del 1852 afirma haver-se completat per la Festa Major de Torredembarra d’aquell any, però que, com passa altres vegades, la descripció obre dubtes com per qüestionar-se de quin castell es tracta.Finalment, en el tercer bloc s’engloben les construccions que no hi ha cap referència documental en la Primera Època d’Or i han estat aconseguits –carregats o descarregats– als nostres dies.

Les places de 9. Antigament, poder fer castells de nou pisos en una població determinada donava la justa mesura de l’enorme afició que atresorava aquesta plaça. I es que els vallencs s’havien de refiar del grup d’aficionats que trobaven a les places on actuaven per poder completar aquells grans castells. En algunes poblacions –bàsicament les petites- acostumaven a esser partidàries d’una o altre colla. I les més grans acostumaven a tenir-ne dos, de grups, un per cada colla, la rivalitat dels quals generaven grans actuacions.

De la primera època daurada tenim documentades 18 poblacions on es van fer castells de 9 o superiors (llegiu aquest article). Per ordre cronològic de l’aixecament del primer castell de 9 documentat, son les següents.

De les 18 poblacions on es van fer castells de 9 o superiors a la Primera Època d’Or, quinze d’elles han tornat a gaudir de castells d’aquesta alçada en la Segona Època d’Or, però n’hi ha tres que, a hores d’ara, no han revalidat aquesta condició: Alió (Alt Camp), Constantí (Tarragonès) i el Pont d’Armentera (Alt Camp).

Per la contra, de les 18 primeres poblacions on es van fer castells de 9 en l’actual època, nomes set les havien vist a l’anterior època. Les altres onze no s’havien fet mai construccions d’aquesta alçada. Aquest nou panorama ve motivat per la nova realitat geogràfica que l’expansió castellera ha generat: totes les places de 9 de la primera època daurada es concentren a les comarques tradicionals: sis són del Tarragonès, sis mes de l’Alt Camp, dues del Baix Penedès i una del Garraf, Baix Camp, Alt Penedès i Conca de Barberà.

En canvi, de l’actual època, d’aquestes noves onze places, tan sols tres pertanyen a la Zona Tradicional: la Bisbal del Penedès, Vila-rodona i Igualada. Les altres vuit són de la nova zona d’expansió. I és que tot plegat és el reflex de l’enorme extensió geogràfica que ha viscut l’activitat castellera i que ha dut les colles a actuar a gairebé tots els continents, assolint, fins i tot, castells de 9 a la Xina i a l’Índia.

Parèntesi sense castells. Malauradament, de la Primera Època d’Or moltes de les actuacions castelleres –i sobretot del seu resultat– no han estat recollides per cap document. Per tant, es fa difícil esbrinar si durant les seves 43 temporades sempre es va mantenir el nivell dels castells de 9. Tot sembla indicar, però, que no va ser així, i que en diferents anys les construccions de 9 pisos van desaparèixer de les places, per tornar a reaparèixer després. Els motius d’aquestes intermitències son diversos, però bàsicament els resumiríem en tres. En primer lloc, les crisis sanitàries. Ja vam estudiar al seu moment com les diferents epidèmies del còlera van incidir negativament en l’activitat castellera: el 1854 –estroncant uns anys d’intensa progressió–, el 1865 i el 1885.

En segon lloc, tenim els conflictes bèl·lics. En aquest període daurat destaca per sobre de tots la Tercera Guerra Carlina, esdevinguda entre l’abril del 1872 i el febrer del 1876. Durant el seu punt àlgid tan sols tenim una sola actuació documentada el 1873 i cap ni una el 1874. I, en tercer i últim lloc, tenim l’inici de la mateixa Decadència, que va ocasionar temporades amb castells i de nou i altres on no es van alçar. No fou una desaparició brusca, si no progressiva i amb intermitències.

De la Segona Època d’Or, i a partir del primer castell de 9 completat el 1981, ens trobem amb uns primers anys on aquests escassejaven: dos el 1982 i el 1983, i un el 1984 i el 1985. Més endavant, i amb la incorporació de noves colles dins el nivell de les construccions de 9, van anar sovintejant, fins arribar a la xifra rècord de 339 castells de 9 i superiors el 2016.

Tot i així l’actual època també ha vist patir un parèntesi en l’activitat castellera, perdent el nivell dels 9 pisos: va ser el 2020 arran de la pandèmia de la Covid-19. Malgrat tot, l’any següent i encara amb un món casteller sota els efectes de l’aturada forçosa, els Minyons de Terrassa van completar el 3de9f a la seva diada. I, a partir d’aquí, una progressiva recuperació que ens ha dut a aquest 2024 esplendorós.

El calendari casteller. Contràriament al que pugui semblar, durant la Primera Època d’Or els nostres rebesavis iniciaven l’activitat castellera ben aviat. La percepció que, antigament, la temporada s’iniciava per Sant Joan a Valls no és del tot certa, ja que els mesos anteriors ja s’havia actuat, si be és cert que és a partir d’aquesta sortida quan es concentren la major part de les grans diades castelleres.

Com a exemples que ens han arribat i que demostren l’excel·lent estat de forma dels Xiquets de Valls ja des dels inicis de la temporada tenim el 3de9f realitzat per la Colla Nova el 21 de gener del 1886 a casa seva. O la Candelera del 1881 (el 2 de febrer) quan els Xiquets de Valls van completar el 3 i el 4de9 amb folre i el pde8 amb folre i manilles. També es una Candelera, la del 2001, la que ostenta el castell de 9 (el 3de9f) més primerenc completat en l’actual època daurada, a càrrec de la Colla Vella.

Pel que fa al número d’actuacions realitzades, tot i que som conscients que hi ha sortides que no han transcendit, la quantitat no era gens menyspreable: l’any 1881 tenim documentades 36 sortides per part de les dues colles vallenques, algunes d’elles coincidint a plaça. Una xifra molt semblant al numero d’actuacions que actualment pot desenvolupar una colla d’alt nivell al llarg de la temporada.

I, pel que fa a la cloenda de la temporada, també al segle XIX no hi havia inconvenient d’allargar el curs el que fos necessari: en l’epidèmia de còlera del 1885, es van posposar actuacions al novembre i desembre, a les portes de Nadal. Pel que fa a la nostra època, encara avui és recordada la diada de Santa Llúcia a l’Arboç, a mitjans de desembre, durant la dècada dels noranta del segle XX, on els Castellers de Vilafranca van completar els castells de 9 bàsics.

Per acabar. Segurament, l’amable lector voldria comparar altres aspectes que aquí no hem tractat, com ara el numero de colles, els assaigs, la divulgació als mitjans de comunicació, la composició de les colles, el número de castellers, com es finançaven, etc, temes que la majoria d’ells són complicats de comparar per la dificultat d’obtenir dades fiables de la primera època. Tot i així, pensem que amb els que hem exposat ens podem fer una idea d’aquells aspectes en que les dues etapes són coincidents i en aquells en que són totalment diferents.

El que queda clar, però, és que actualment som uns privilegiats de poder admirar aquests grans castells que s’alcen per les places, l’alt grau d’implicació i acceptació de la societat, i l’excel·lència en tot allò que envolta l’activitat. Per tant, ara que també ja hem superat el numero de temporades, ¿podríem recuperar l’adjectiu de Època de platí per definir l’actual període que estem vivint?

Articles relacionats:
Castells a la primera Candela de Valls, el 1791 (2 de febrer de 2022)
Quan els castells ja eren immensos (4 de gener de 2017)