Eren la colla model, la colla que havia experimentat un creixement més espectacular, la que feia els castells de la millor manera, la que mantenia els índex d’efectivitat més alts… però la que va patir de manera directa el cop més dur. El 4 d’agost del 2006, ara fa 20 anys, la jove castellera dels Capgrossos de Mataró Mariona Galindo i Lora va morir a l’Hospital Sant Joan de Déu, on hi estava ingressada des del 23 de juliol en caure del 4de9f que la seva colla va provar per Les Santes.
No estàvem preparats per a això. Els qui van viure de manera directa aquells tristos dies de començament d’agost de 2006 tenen encara la ferida oberta. Una ferida que mai es curarà per l’immens dolor que va suposar la injusta mort de la Mariona: la seva família, la seva colla, els veïns del carrer del Sac de Mataró, els companys de l’Escola Pia Santa Anna… però també tot el món casteller, que es va unir com mai, sobretot per plorar, però al mateix temps per reafirmar-se en la seva condició.
Ningú no es podia imaginar un final així per a una nena de 12 anys. En més de 200 anys d’activitat castellera, amb centenars de milers de castells i pilars alçats, només s’havien registrat tres accidents mortals: Magí Serra (de la Colla Vella dels Xiquets de Valls), el 1871 a la Masó; Isidre Dalmau (també de la Vella), a Reus el 1948; i David Sánchez (dels Nois de la Torre), a Barberà del Vallès, el 1983. El primer i el tercer eren canalla. Les dades científiques que l’equip mèdic liderat per Jaume Rosset va començar a aportar als anys noranta, en base a rigorosos estudis mèdics, indicaven que els castells per a la canalla eren una activitat amb menys accidents que altres disciplines socialment acceptades, com el futbol o anar en bici.
Però tot i l’escut dels estudis científics, el món casteller en la seva globalitat mai havia defugit el factor de risc que resulta intrínsec a la seva activitat. De fet, aquell estiu de 2006 la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) es trobava a les portes d’iniciar la fase pràctica per a que els enxanetes i aixecadors es posessin un casc de seguretat. S’hi havia estat treballant més d’un any i el prototip ja era a punt per a que una quinzena de colles el comencessin a usar a partir del setembre.
La tripleta blava. Els Capgrossos es van presentar a Les Santes del 2006, amb la intenció de tornar a firmar la tripleta màgica, que havien estrenat al Concurs del 2004 i que havien repetit quatre cops més, entre les quals a Les Santes del 2005. No era gens habitual en aquella època que una colla que aborda castells de 9 els descarregués amb un nivell tan elevat d’èxit com ells.
En aquelles Santes del 2006, van descarregar el 3de9f i el 5de8, però el 4de9f el van desmuntar en un primer intent. Hi van tornar i el segon va pujar decidit, però amb la canalleta ja dalt, el castell va patir una pèrdua de posició, que va acabar provocant la caiguda directa dels dosos. Aixecador i enxaneta van poder baixar pel seu propi peu, com la resta de l’estructura. Els dosos van ser els únics que van caure i la Mariona ho va fer de manera directa en una mala posició, cap per avall. Va topar amb el folre sense cap intermediació prèvia.
La lesió. La Mariona va rebre atenció a plaça. Tot i que adolorida pel cop i una mica marejada, va estar conscient en tot moment, parlant amb l’equip de canalla i els sanitaris que la van atendre. Se la van endur a l’Hospital de Mataró i allà la van derivar a Sant Joan de Déu, per a que li fessin unes proves. En cap moment hi havia la sensació ni entre l’equip mèdic, ni la família ni la colla, que es tractés d’un cas greu. El trasllat estava motivat perquè Sant Joan de Déu estava dotat de millors equips.
Les proves li van detectar un petit coàgul de sang. L’adjectiu “petit” es va fer servir en tot moment. Tot i la lògica prevenció que aporten els metges, els missatges que va rebre la família era que es tractava d’un cas que no era excepcional; calia esperar que el coàgul retrocedís.
Dies després, però, van recomanar una intervenció per drenar la sang. Era un altre estadi en l’evolució de la lesió, però no es tractava d’una situació límit. La Mariona, a l’UCI, estava en tot moment conscient i preparada per atendre el que dictessin els metges. Entre els responsables de la colla hi havia neguit, però no un estat de preocupació extrema, ja que en cap moment van tenir la sensació de trobar-se davant un precipici.
Però el resultat de l’operació no va ser el desitjat. Els metges en van recomanar una segona intervenció i allò va suposar per a la família i la colla elevar la incertesa. Amb tot, aquella segona operació no era de vida o mort, sinó un pas per assegurar la recuperació de la lesió coagular. Però no va anar bé. La Mariona ja no es va tornar a despertar. En veure que no reaccionava, els metges van optar per induir-la al coma… i va acabar marxant.
El què va passar en aquella segona operació no es va saber mai del cert. Algunes tesis van apuntar que la castellera dels Capgrossos va patir un virus del quiròfan, no necessàriament vinculat amb el coàgul de sang. La Mariona havia arribat a l’Hospital un 23 de juliol amb una lesió que, aparentment, no resultava greu i dotze dies després moria. Ningú no estava preparat per aquest final tràgic, ningú no s’havia ensumat que quan va entrar a Sant Joan de Déu, ja no sortiria més. El món es va obrir als peus, com si es tractés d’un escenari de la ficció més dura i cruel: no podia ser cert el que estava passant…
La Mariona no va morir per la caiguda, sinó per l’evolució posterior dels fets i un cúmul de fatalitats. El dolor de la família i de la colla era tan gran, que van optar per no explorar cap via per aclarir els fets o, fins i tot, demanar responsabilitats. Res no faria tornar la Mariona i els Capgrossos fent gala, un cop més, de la seva exemplaritat tampoc van considerar convenient obrir cap front amb els metges.
Tanta tristesa. La trista notícia va ser un cop de dimensions bíbliques. Per a la majoria de castellers d’arreu del país va ser un primer i letal impacte. En aquell 2006 no hi havia xarxes i amb els mòbils només es podia trucar o enviar SMS. Això suposava que els dies previs d’angoixa per la primera i la segona operació fossin desconeguts per la majoria de la gent. Però aquella tarda la tragèdia es va escampar de seguida pel món casteller.
Aquell 4 d’agost era divendres i les colles de la Zona Tradicional tenien assaig; a mida que els castellers hi arribaven topaven amb el terrible impacte de la notícia. Incredulitat, dolor, incertesa… No hi havia paraules, només mirades desencaixades i abraçades de complicitat.
L’endemà, dissabte a la tarda, la Parròquia de Santa Maria de Mataró es va inundar de llàgrimes per acomiadar la Mariona. Silenci, plors i les frases del rector: “com m’agradaria saber utilitzar les paraules avui”. La plaça de fora era plena a vessar, amb una desena de colles que van alçar pilars a la sortida del fèretre. Mai s’havia vist tant dolor en un acte casteller. I tanta comunió.
Una ànima dolça. La Mariona tenia 12 anys. Havia entrat a la colla el 2004, junt amb la seva cosina Anaïs. Tenia dues germanes grans, la Natàlia i la Mireia, vinculades a la colla sense ser castelleres. De seguida es va implicar de ple i va esdevenir habitual en el pis de dosos. Aplicada, responsable i alegre, li agradaven Els Simpson i El Canto del Loco i especialment la cançó Besos. Des d’aleshores, hi ha gent que cada cop que sent aquest hit de l’època no pot evitar pensar en ella. També era presumida i això va fer que el cap de canalla del 2005, Mia Castellví, li posés el sobrenom de Marion Fashion, que repetien amb complicitat.
L’estel de la Mariona continua present cada dia en l’esperit dels Capgrossos. Van batejar la Diada de la Colla amb el seu nom, l’Ajuntament també li va dedicar un passatge de la ciutat i cada any per Les Santes la colla alça un pilar de 5 a la plaça de Santa Maria en el seu honor. La família sempre hi és. Com la presència de la Mariona.
La fortalesa dels Capgrossos. El cop immens que va rebre la colla aquell estiu de 2006 i la seva lloable manera de reconducció figura entre els capítols més exemplars dels més de 200 anys d’història dels castells. Amb el cor trencat, però amb una serenor modèlica, els Capgrossos van abordar el futur amb incertesa, però també amb determinació.
Dies després del funeral, la colla va celebrar una assembla que va comptar amb la presència dels pares de la Mariona. Ells mateixos, tot i la immensa tristesa que sentien, els van animar a continuar i a no defallir. El que havia passat era molt dur, però es tractava del resultat d’un conjunt de fatalitats. Cap colla s’havia pres la prevenció i la seguretat amb més fermesa que els de Mataró. Aquell 2006 només havien patit una caiguda d’un 5de8 carregat i d’un intent de pilar de 6; l’any anterior només els havien caigut pilars de mèrit. Cap altra colla de 9 presentava unes dades tan fiables. Abans de Les Santes ja havien començat a assajar el 5de9 amb folre.
A principis de setembre, quan feia un mes de la tràgica mort, els Capgrossos van fer un viatge a Londres, que ja tenien prèviament organitzat. Allò va resultar terapèutic, un motiu per enfortir els llaços entre el conjunt de la colla, un acte de reafirmació per a superar plegats el dol.
Però el dolor, òbviament, restava allà, com també la lògica por cada vegada que havien d’enlairar un castell. El 3de8 es va mantenir sempre en els seus registres. El van fer a Londres i també en les actuacions següents, a Argentona, el Prat i Sitges. El 4de8 (junt amb el 3 i la torre folrada) van arribar al Concurs, el primer d’octubre, quan la colla va rebre una forta i sentida ovació per part de la plaça i la resta de castellers. Com el que els va brindar la plaça de la Vila de Vilafranca per Tots Sants quan van descarregar el 3de9 amb folre. Minuts d’aplaudiments i mirades constants dels castellers mataronins al cel.
Un any després, en la mateixa diada de Tots Sants, van descarregar el seu primer 4de9f des de Les Santes del 2006. No va ser fàcil per a la canalla encarar durant aquella temporada aquest castell. Es va requerir un treball emocional especial, que, un cop més, va resultar ben traçat per part de la colla.
Els Capgrossos van continuar endavant per la voluntat decidida de la seva gent, pel suport de la família i del conjunt de la ciutat, però també perquè al capdavant hi havia un grup de gent marcada pel talent, que els havien permès convertir-se en la colla amb la millor evolució mai vista. Els germans Xevi i Mia Castellví, cap de colla i de canalla (aquest fins el 2005), respectivament; l’Ester Veciana i la Teresa Navarro, caps de canalla aquella temporada; el Carles Guanyabéns, president; el Lluís Feliu, l’Assumpta Trabal, el Ramon Bach, l’Antònia Bach, el Jordi Civit, l’alcalde Joan Antoni Barón i tants altres que van constituir un equip sòlid, compacte i serè, que va pilotar la nau amb un mar d’incerteses i amb una ferida eternament oberta.
El casc. En el segon tram del 2006 estava previst que diverses colles provessin el casc d’enxanetes i aixecadors per avaluar la seva validesa i poder-lo incorporar progressivament a partir de la temporada següent. No va caldre executar l’estudi. El cap de setmana després del fatídic traspàs de la Mariona, les colles ja van incorporar un casc que mai més es traurien. La primera plaça on es va veure va ser a Llorenç del Penedès el 13 d’agost. El 2009, els dosos també estrenarien el seu casc.
Abans de la seva implantació hi havia veus que dubtaven de la validesa o de la necessitat de la seva aplicació. Amb l’accident derivat de Les Santes, el debat es va acabar. Vint anys després, el casc ha quedat demostrat que ha estat un èxit absolut i una de les millors decisions que ha pres mai el món casteller. El que va passar aquell 2006 va accelerar la seva incorporació, però hagués arribat igual, perquè no hi ha ningú més interessat en la seguretat que els milers de castellers i castelleres que assagen i actuen cada setmana arreu del país.
Articles relacionats:
De quan tot s’hi valia, per Miquel Botella (6 de juny de 2025)
El primer casc: quan tot va començar a canviar (a millor) (13 de maig de 2025)
xQuè podem aprendre del casc de la canalla? (29 de novembre de 2016)
Fortaleses, por i mala consciència, per Guillermo Soler (3 d’agost de 2016)
Sense casc, no hi ha castells (2 de febrer de 2016)
