Si haguéssim de triar una paraula del lema casteller per a definir Francesc Piñas i Brucart (Valls, 30 de maig de 1942) fóra el seny. Piñas entra a formar part de la Colla Vella dels Xiquets de Valls l’any 1962, un moment en què, segons diu, “feia vergonya anar als castells”. Es pot dir que Piñas s’hi va arremangar per canviar coses amb força per posar-hi ordre, amb valor per enfrontar-s’hi, amb equilibri per no provocar cap trencadissa, però sobretot amb molt de seny perquè qualsevol canvi fos una evolució profitosa. Els castells són una activitat col·lectiva per excel·lència, però, com diu el mateix Piñas, “per molta història, per molt prestigi que tinguis, les entitats al cap i a la fi les fan funcionar les persones, que hi faran molt, poc o res”. Ben segur que, a més de la Creu de Sant Jordi –que en Piñas va rebre l’any passat–, el món casteller reconeixerà sempre la seva gran contribució.
CASTELLS | Quadres de castells al menjador, com no podia ser d’altra manera…
PIÑAS | Sí, és el 4de9 sense folre de la Santa Tecla de l’any 1881 a la Plaça de les Cols de Tarragona. El personatge de l’altre quadre és en Fèlix Fàbregas Miquel, rebesavi de la meva dona, que hi pujava a terços d’aquell 4de9 sense folre amb cinquanta-un anys.
CASTELLS | Una gloriosa història la de la Colla Vella; tot i això, dius que “feia vergonya anar als castells”. No és una mica taxativa l’afirmació?
PIÑAS | És que quan vaig començar era això. Anar als castells, per molt que fos una tradició vallenca, no estava ben vist. T’ensenyaria entrevistes a canalla de l’època que donaven vergonya. Sempre he dit que el principal canvi en els castells és que són acceptats com qualsevol altra activitat.
CASTELLS | Tu ets una de les primeres persones que intenta que això canviï?
PIÑAS | Com a secretari de la colla, perquè llavors el cap de colla i el secretari ho manegaven tot, vaig intentar posar ordre, fent llistes i pagant en sobre tancat, perquè hi havia un descontrol total. Una altra de les coses importants que vaig fer va ser suprimir, a partir del 1964, el llevat de taula.
CASTELLS | Què era el llevat de taula?
PIÑAS | Llavors, els castellers cobràvem com tots: els geganters, els nens que portaven els capgrossos, els armats de Setmana Santa… Però, a més, els castellers, després de l’actuació anaven per les cases a demanar la voluntat. I no tan sols la canalla, sinó també casats. No s’havia acabat l’actuació i abans de fer el pilar ja corrien a fer-ho. Jo li vaig dir al Pep de la Llet que allò s’havia de suprimir.
CASTELLS | Va costar fer-ho?
PIÑAS | El Pep de la Llet em va dir que era una tradició, però mica en mica… Tot i això, un dels que formava part de la canalla, anys més tard em va dir: quan ho vas prohibir, anàvem a Sant Fèlix i quan vosaltres estàveu acabant de dinar jo arribava i ja havia arreplegat 500 pessetes. Una altra de les coses és que no hi havia assegurança. Es va solucionar fent una pòlissa com si fóssim una empresa amb treballadors assegurats en la modalitat d’acròbata, però clar els afeccionats que es posaven al cordó no estaven coberts. Sort que mai no va passar res!
CASTELLS | I tots els castellers cobraven igual: canalla, castellers de tronc i de pinya?
PIÑAS | No, la canalla sempre va cobrar bastant més. A la resta, fins a final de la dècada dels seixanta tampoc, però no anava en funció de la posició en el castell sinó del criteri del cap de colla. Després es va unificar, fins que el 1976 es deixa de fer. Tot i això, l’any 1982 per Sant Fèlix encara paguem 1.000 pessetes a cada casteller perquè era un dia feiner.
CASTELLS | Però, quants éreu en una actuació i assajant els anys seixanta?
PIÑAS | A les actuacions, com a molt 70 o 80. A l’assaig 40 o 50 i de vegades ni això. S’hi feien molt poques proves i només un cop per setmana. Pels volts del… s’hi va afegir un altre assaig, però només de canalla. A mi em preocupava no fer el ridícul, perquè els Xiquets de Valls teníem certa fama, però la veritat és que mirat de portes endins…
JOSEP ANTONI FALCATO
Llegeix l’entrevista sencera a l’Anuari Castells 2014
