Crear una família, patir una lesió o tenir una feina incompatible amb les diades són circumstàncies de la vida que poden forçar un casteller a penjar la faixa. La relació que molts castellers estableixen amb la seva colla sembla difícil de trencar. Però l’arribada d’alguns imponderables converteix en realitat el què pot semblar impossible. El Fèlix Miret, emblemàtic component dels Castellers de Vilafranca, va plegar forçat per la distància. A continuació, quatre històries que ens parlen de la passió pels castells de persones que ja no en poden fer.
Claustrofòbia. L’estiu del 2006 tot va canviar per a Joaquim Andrés. Tenia 45 anys i la seva esquena havia aguantat més de mil castells. La seva titularitat com a baix dels Castellers de Sants era indiscutible. Però alguna cosa va passar al seu cervell en aquella actuació i el seu cap va dir prou. “Era un 4de7 amb l’agulla dels més normals. De sobte, vaig començar a notar que m’ofegava. Em vaig començar a bellugar, havia de sortir d’allà com fos”. Des d’aleshores, en Joaquim no ha pogut tornar-se a posar dins d’una pinya. “Quan li vaig explicar al cap de colla que no podia fer-ne més no em creia. Sé que és claustrofòbia”. Després de dotze anys en actiu va tancar en seu palmarès descarregant aquell castell.
La claustrofòbia no li empedeix fer vida normal, però és del tot incompatible amb l’activitat castellera, especialment al nucli de la pinya. Ara fa quatre anys que es mira els castells des de fora i comença a acostumar-s’hi. Al principi, però, va ser dur. “Estava molt deprimit. Tant, que fins i tot vaig deixar d’anar als assaigs. Si no podia fer castells no hi tenia res a fer allà. Ara ja estic més animat, però el que m’agradaria és tornar a estar allà sota”.
En Joaquim ha acceptat que problablement mai més podrà entrar dins una pinya però al no tallar el vincle amb la colla ha aconseguit trobar un nou lloc al grup. Quan els seus fan un castell, ell apreta des de l’últim cordó; a més, va ser jurat del Concurs de Castells de Tarragona en representació dels de Sants, que tenien dret a un membre propi per haver estat sisens en la penúltima edició.
En Joaquim ha penjat la faixa però no ha renunciat a la camisa. Segueix sent casteller, tot i saber que mai serà el mateix. “És com un equip de futbol. Qui és suplent també celebra una victòria, però el que ha jugat… és el que ha jugat. Quan descarreguem un castell jo també crido Borinots, Borinots, què bons que som! Però sé que no he jugat…”.
Amb el pas dels anys ha aprés a conviure amb la claustrofòbia, però ha canviat la seva visió dels castells. “Quan vaig a veure actuacions grans, d’aquestes amb castells amb folre i manillers tothom pensa en què valenta és l’enxaneta, jo no deixo de pensar en els baixos i les crosses que passen allà sota 4 o 5 minuts”.
Ser mare. La Laia Amador és dels Castellers de la Vila de Gràcia des de la seva fundació, el 1997. Però per damunt de tot és mare de dos nens: el Roger, d’un any i mig, i el Jordi, que tot just acaba de néixer. La Laia va aparcar l’activitat castellera per ser mare. Sabia que durant l’embaràs hauria de deixar els castells, però planejava tornar-hi tan aviat com pogués. I ho va provar: “el Roger ja havia nascut i vaig tornar als assaigs, però de seguida vaig veure que no podia compatibilitzar-ho, volia el millor pel nen i que això passava per quedar-se a casa i mantenir-li els horaris”.
Fins que va prendre aquella decisió, la implicació de la Laia amb la colla era total: fixe en les aliniacions de gairebé tots els castells, havia estat tècnica de canalla i n’era de troncs quan va plegar. El naixement d’en Jordi, el seu segon fill, ha fet que la conciliació entre castells i família sigui gairebé impossible. Però no ha tallat el vincle amb la seva colla. Cada vegada que els graciencs tenen una diada important, la Laia agafa els nens i s’hi acosta. Ella continua vivint els castells, però sap que és una etapa que ja s’ha acabat, tot i que no descarta tornar-hi: “si hi torno no serà de la mateixa manera. Me n’adono del gran compromís que tenia amb la colla, no me’n perdia ni una, però ara tinc una família i suposo que seré molt més selectiva pel que fa a la implicació”.
Conversant amb ella és fàcil percebre que parla en present, que segueix sent castellera i que es mira els castells amb certa enyorança: “quan els veig em moro de ganes d’estar allà dalt, pujar i l’ambient de la colla és el que més trobo a faltar”.
Els seus fills encara són petits, però han crescut mamant castells, ja que el seu pare també és casteller i els diumenges el segueixen per les places catalanes. En Roger només té un any i mig i ja s’enfila a l’esquena del seu pare. “Em fa impressió que vulgui ser casteller perquè sé el que són i el que comporta ser canalla, però em faria il·lusió que tots quartre poguéssim compartir aquesta afició”. Com a mare la Laia es mira els castells i no pot evitar pensar en la possibilitat de compartir-hi un castell. “No sé si seria capaç d’estar al tronc del mateix castell o preferiria mirar-m’ho des de fora”.
Una mala caiguda. “Era un 2de5 net. Jo anava a dosos. Tot va passar just quan va creuar l’enxaneta. Ens vam plegar i vam caure”. La Mireia Pujals pujava amb la camisa dels Xoriguers de Girona, la colla universitària de la Universitat de Girona. Recorda perfectament com va ser la caiguda que li va causar una lesió cervical. Una lesió que l’ha obligat a deixar els castells. La Mireia és dels Castellers de Badalona des de ben petita, va ser l’enxaneta del primer 3de7 de la colla i ara és cap de canalla dels micacos. Malgrat la lesió, la Mireia no ha volgut desvincular-se dels castells. “Els metges em van dir que no podria seguir fent castells i la manera de no plegar del tot va ser entrar a l’equip de canalla”.
A diferència del Joaquim, la seva lesió sí que li ha condicionat la vida. No pot fer castells, ha hagut de deixar el bàsquet i aquesta temporada tampoc ha esquiat. “Fa un any que no puc fer esport. Ara faig rehabilitació i espero poder tornar-lo a fer, però els metges ja m’han dit que m’oblidi dels castells. Jo crec que ho diuen perquè els semblen més perillòs que els esports que practicava”. I aquest no és un fet inusual entre molts metges d’arreu del país, que, especialment per desconeixement i un excés de prudència, aconsellen deixar els castells davant la mínima intuició de lesió.
Ara la Mireia és la cap de colla dels Xoriguers de Girona, la colla amb què va patir la lesió. La Mireia no ha retret mai als castells el que li ha passat. De fet, el que més desitja és tornar a provar el castell en què va caure i descarregar-lo: “en cap moment he tingut rencor; fa dotze anys que faig castells, he caigut moltes vegades i mai m’havia passat res. Ara no ho veig més perillòés que abans. Si no existís el risc, els castells no tindrien aquesta emoció”.
Treballar en diumenge. En Daniel Valverde vesteix la camisa ratllada dels Xiquets de Tarragona, però ho fa de forma ocasional en les diades importants de la colla. Ara és el propietari d’un quiosc i té la responsabilitat de vendre els diaris cada dia, però especialment el diumenge al matí. Fet que ho fa del tot incompatible amb fer castells.
El Daniel va entrar a la colla el 1989 i era segon habitual de castells com el 3de9 amb folre o el 5de8. Ja fa anys que va haver de deixar la colla, però a diferència de les històries anteriors, per a ell no va ser una decisió del tot forçada. A la incompetència d’horaris se li sumava el fet de voler forçar el relleu generacional als troncs de la colla. “Portava molts anys pujant i ja tenia l’esquena cansada. Feia temps que demanava al cap de colla que em treiés, que no volia pujar més, però anàvem curts de gent i seguia pujant. Al final vaig dir prou: l’any que ve deixaré de venir!”, recorda.
D’aquest tall dràstic amb els castells ja en fa deu anys. Segueix treballant els diumenges i a més ha format una família i el poc temps lliure que té el dedica als seus fills, però no perd mai l’oportunitat d’ajudar la seva colla sempre que ho necessiten, “en diades com Santa Tecla estic al quiosc escoltant la ràdio, quan sento que els Xiquets tanquen la pinya agafo la moto i em planto a plaça en dos minuts a ajudar”. Amb els anys veu clar que mai més tornarà activament a la colla, tot i que posar-se a una pinya el fa reviure moltes sensacions: “quan em poso a la pinya se’m posa la pell de gallina. Sé el que senten els que pugen, saps la responsabilitat que tenen i l’esforç que fan. És molt emocionant”.
Malgrat haver-se desvinculat dels matalassers i del món casteller en general, els castells segueixen sent una part molt important en la seva vida: “tinc molts amics a la colla i si m’ho demanessin hi vaig segur. És la meva colla i li dec fidelitat. El primer, és la colla”.
ANNA MARIN
