L’any 2012 es va instaurar a Sant Fèlix el sistema de cinc rondes amb el pretext d’afavorir l’agilitat de la diada i així intentar d’escurçar-ne la duració. En els últims anys també s’han adoptat les mesures de la limitació dels peus i intercalar el pilar de comiat per les colles que ja haguessin completat els tres castells.

Realment, és efectiu? Realment, el sistema de tres rondes era el principal culpable? La mecànica d’un castell és evident a ulls de qualsevol lector amb un mínim de coneixement sobre els castells: lligar la pinya (disposar dels castellers i que cadascú ocupi el seu lloc); començar a bastir el castell (fins a sonar gralles es pot desmuntar, un o dos peus segons diada); execució del castell, i recuperació.

Cada castell s’emmarca dins d’una actuació que depèn del protocol de plaça que hi hagi en aquella determinada diada. Tradicionalment, les actuacions constaven de tres rondes, amb dos intents per ronda, però la fórmula tarragonina (del Concurs) de cinc rondes s’ha anat estenent per la simplificació que s’hi obté. Però, realment, què aporta aquesta simplificació? Un cop ja han passat uns anys des de la seva aplicació en moltes diades, ja se’n pot fer balanç:

• Les cinc rondes confereixen un ordre fix, cada colla sap quan actua sense necessitat de seguir la diada, només cal saber l’actuació de la colla que la precedeix.

En tres rondes, quan participen dues colles (model Valls) no té sentit deixar pas per repetir perquè es produiria igualment dos castells seguits de la mateixa colla abans o després. Quan participen més de dues colles, en cas de no carregar el castell (habitualment, la fórmula que es pacta) es deixa pas a la següent colla i seguidament s’efectua el segon intent de la ronda. En cas d’intent (llenya), el temps de recuperació i lligar pinya pot requerir de més temps i provocar un alentiment de la diada. En cas d’intent desmuntat, però, el temps necessari per repetir s’aproxima (i, fins i tot, pot ser inferior) al dels peus desmuntats, i en el sistema de cinc rondes és on veritablement augmenta el còmput global de duració de la diada, doncs caldrà tornar a mobilitzar tots els components del peu que just acabat l’intent desmuntat ja estaven allí (en tres rondes si es decidís repetir probablement els canvis siguin mínims i es farien mentre es deixa pas).

• Les cinc rondes eviten una hipotètica actuació de sis intents d’una colla que exhaureix els dos intents per ronda en cadascuna de les rondes.
• En cas de completar les dues primeres rondes, les cinc rondes ofereixen tres intents per completar la tercera ronda, fent més llarg el còmput global de l’actuació que en tres rondes, on només es permetrien dos intents en aquesta tercera ronda.
• Deixar un castell en intent o en intent desmuntat en una actuació de tres rondes incrementa la tensió estratègica: un segon intent o intent desmuntat consecutiu comporta sortir de plaça amb un castell menys, mentre que en cinc rondes es permet fer dos intents o intents desmuntats de forma consecutiva i tenir encara opció a sortir de plaça amb tres castells. Dependrà de cada colla saber com gestionar el segon intent d’una ronda, però per a les colles que prioritzin sortir de plaça amb tres castells, el sistema de tres rondes millora la seguretat, doncs probablement la colla decidirà fer un castell més assumible que el que potser faria si disposés d’una ronda extra abans de rectificar, com ofereix les cinc rondes.

Si analitzem en quin moment es pot estar perdent temps o allargant la diada, trobem que les diades s’allarguen quan:

• Amb un peu desmuntat: sobretot quan el castell és folrat o emmanillat, i tothom és dalt apunt d’arriar. El temps necessari pot ser similar a l’intent desmuntat (al cap i a la fi, l’intent desmuntat comportarà el temps que puja el castell fins que es dóna l’ordre de baixar, 1-2 minuts màxim). Limitar-ne el número pot ser contraproduent de cara a la seguretat i la correcta consecució del castell si la colla està obligada a enlairar el castell sense que aquest tingui les mides òptimes.
• Quan hi ha un intent (llenya) i hi ha lesions, es pot necessitar més temps per recuperar-se tant físicament com estratègicament (principal causa d’endarreriment en el sistema de tres rondes).
• Quan els castellers de la colla que va a continuació no s’estan preparant o mobilitzant-se cap a la posició que els pertoqui pel pròxim castell, ja sigui perquè la Tècnica no hagi pres la decisió de quin castell tirar o perquè no volen fer-ho fins que la colla que els precedeix no hagi acabat, ja sigui per voler-ho mirar o per apatia o com s’anomeni al filibusterisme casteller (només vist, molt puntualment i excepcionalment, quan pot haver faltat algun membre necessari per fer un castell).
• L’espera, quan els pilars són executats per ordre d’importància (siguin tres o cinc rondes), que es produeix per la recuperació i lligar el pilar quan l’última colla en actuar és justament la que fa el pilar més alt.
• Situacions inesperades, la saturació d’ambulàncies o d’atenció mèdica o qualsevol imprevist sobrevingut.

Sobre les causes que fan perdre temps, només els castells que cauen abans de carregar són els que poden estar fent allargar la diada en les actuacions de tres rondes. En realitat, doncs, en cas d’assolir els objectius en la primera ronda, el sistema de cinc rondes és la principal causa d’allargament de les diades. En qualsevol dels formats de 3 o 5 rondes, els peus desmuntats són els veritables responsables de l’augment de durada de la diada. Precisament és el Concurs de Castells qui ha implementat una de les possibilitats que podrien agilitzar la diada, que és deixar pas i tornar a lligar el peu mentrestant.

La pregunta és: si s’arribés a valorar aquesta opció, per què el peu desmuntat sí, però l’intent desmuntat no? Si a efectes pràctics estem parlant d’1-2 minuts de diferència, la colla podria fer el seu segon intent i evitaríem posposar el castell per una ronda posterior amb tot el que suposa. Si el problema de les tres rondes és quan hi ha llenya, per què no s’aposta per un sistema mixt?

La meva proposta (per diades de gran envergadura, de >3 colles i grans castells intentats):

Sistema mixt de tres rondes amb dues de repetició. Condicions:

• Tres rondes. Dos intents per ronda. Tres peus desmuntats per castell.
• En cas d’intent (llenya), no hi ha dret al segon intent de ronda i s’accedeix a una ronda de repetició (com si fos diada de cinc rondes).
• En cas d’intent o intent desmuntat en la ronda de repetició, no es té dret a exhaurir la R5 si ja s’han completat les altres dues rondes (és a dir, iR1, R2, R3, iR4). Continuar amb pilar.
• En cas d’intent desmuntat, es deixa pas a la següent colla i, seguidament, es fa ús del segon intent de la ronda. Sigui el resultat que sigui, no dóna dret a cap ronda de repetició (risc de fer ronda en blanc). En cas d’encadenar peus desmuntats, jo seria partidari de permetre’n un màxim de dos pel segon intent de ronda, però si es produís una situació com a l’exemple (veure Riscos 1.3) tampoc estaria malament intercalar com un efecte cremallera la següent colla que li pertoqués actuar i permetre’n fer tres.
• En cas de peu desmuntat, es deix pas a la següent colla i es torna a muntar el peu (alternant colles fins a un màxim de tres peus, veure el punt 1 de Riscos). Si el castell fos intent desmuntat, es procediria com si fos intent i per tant, es prosseguiria la diada permetent a aquesta colla accedir a una de les rondes de repetició.
• Tot i que mai m’ha agradat, reconec que la mesura vilafranquina de permetre avançar el pilar de la ronda de pilars a la R4 quan hi ha colles que han de fer ús de la R4 i/o R5 tindria utilitat tant pel temps d’espera de la colla que ja ha acabat com pel còmput global de temps de la durada.

Per tant, en cas de peus desmuntats, estaríem parlant de fer les actuals diades de 5 rondes amb la incorporació de la norma de deixar pas pels peus desmuntats que ja s’aplica al Concurs.

I en cas d’intents desmuntats (sense peu desmuntat), es permetria actuar seguidament, fet que permetria reduir el temps que suposa tornar a lligar el mateix castell si es repetís el mateix, i alhora, probablement afavoreixi també a millorar la seguretat, doncs colles que prioritzin sortir amb tres castells de plaça probablement s’abstinguin, com a mínim de provar-lo en segon intent de ronda, d’un castell que li tinguessin poca confiança i se’l puguin reservar com a primer intent d’una ronda posterior.

Riscos:

1. Deixar pas en peu desmuntat pot ocasionar dubtes si no s’està atent. (la qüestió serà doncs si preferim la comoditat i diada llarga o si preferim concentració i escurçar el temps d’actuació). Exemples:
   • Suposem colla A desmunta peu, lliga el peu colla B que també desmunta, li tocarà a colla A tornar a muntar. La situació es podria tornar a repetir i a la tercera ja hauria de pujar. El temps total serà, com a molt, igual a si no s’hagués alternat. Amb la diferència que el públic estarà veient que s’estan intentar lligar castells enlloc de no estar veient res.
   • Suposem que colla A desmunta peu, colla B fa el castell, colla A desmunta 2n peu, li tocarà a colla C, si desmunta li tocarà el tercer peu a la colla A que haurà de tirar amunt, i seguirà la colla C, que si fa un segon peu desmuntat, haurà de fer el seu tercer peu després que la colla D munti el seu o actuï. Si creieu que la colla B estarà esperant una eternitat, exactament la mateixa o inclús menys que si hagués hagut d’esperar tots els peus desmuntats de forma consecutiva de cada colla.
   • Suposem que colla A fa intent desmuntat, actua colla B, colla A fa el seu segon intent però desmunta peu, actua colla C, colla A munta segon peu, actua colla D, li tocaria colla A fer el tercer peu i seguidament li tocaria colla A un altre cop. Aquí caldria reflexionar si en aquest supòsit s’alteraria l’ordre permetent a colla B avançar-se a la colla A per donar temps, o limitar a dos el nombre de peus desmuntats després d’intent desmuntat. Jo seria partidari de permetre avançar a B de forma puntual.
2. Uns altres riscos més aviat teòrics i improbables que reals i factibles, que consistirien en què alguna colla en fes un mal us i no afavorís la seguretat, sinó una mena de picaresca per deixar passar l’altre. Això fora del Concurs no té gaire sentit. Més aviat hi hauria un hipotètic risc d’augmentar l’ansietat al saber que si desmuntes el peu l’altra colla et passarà davant i es decidís tirar amunt encara que el castell no tingués les millors mides. També ho negligiria, crec en la maduresa dels castellers i en què prendran les millors decisions segons les mides i seguretat que el castell ofereix i no per altres motius de caire estratègic i fins a cert punt frívol, en definitiva, allunyat totalment de la realitat dels castells.