Normalment, em miro el futur amb optimisme i vaig ser dels que a la primavera passada era partidari de mantenir al màxim la convocatòria del Concurs de Castells de Tarragona, pensant que amb el bon temps, el coronavirus aniria de baixa, es reprendrien els assaigs a l’estiu i a l’octubre podria haver-hi Concurs.

En paral·lel, les ganes de tornar a la plaça van fer que molts castellers i algunes colles esbrinessin maneres de tornar als assaigs, fessin propostes de protocols, insinuessin –o fessin- algun assaig clandestí i confiessin que el 2020 no es tancaria en blanc. Però tots hem vist, amb impotència, que res de res.

Ara ja tenim vacunes i tests assequibles i tornem a fer càbales de si serà al juny o a l’agost, però la majoria de les previsions escrites o parlades confien que, aquest any sí, tornarem als assaigs i veurem castells a les places.

Deia que normalment soc optimista, però la situació –amb això estarem tots d’acord– no és gens normal, almenys amb la normalitat que havíem viscut fins al febrer de l’any passat. És per això que la meva humil previsió és que el 2021 també es tancarà sense castells. No m’hi jugo res i tant de bo que m’equivoqui; ho celebraria.

Quan la pandèmia va començar a evidenciar-se, alguns vam comentar que les darreres coses a desescalar-se serien aquelles que comporten aforaments massius o un contacte físic entre persones de grups, orígens i edats diferents…  Algú pot posar exemples d’altres activitats públiques on hi hagi un contacte més estret i divers que en la pinya d’un castell? I també podríem parlar del contacte necessari i pròxim de la resta de l’estructura o de les places abarrotades de públic.

L’any 2020, no va haver-hi castells a les places (si descomptem els primerencs de Santa Eulàlia al febrer), però sí que és cert que va haver-hi activitat castellera. La majoria de colles van fer mans i mànigues per mantenir una certa activitat social, per obrir els locals i no perdre el contacte amb els seus castellers. Les grans diades del calendari van substituir-se per actes simbòlics que van servir per treure algunes camises de l’armari o per emocionar-nos amb un toc de gralles enmig de les places buides. Els mitjans de comunicació, especialment la TV, també van fer un gran esforç per omplir aquestes diades amb remembers d’edicions passades. Fins i tot, Tarragona, amb TAC12 i la Xarxa, va fer el 4 d’octubre un show televisiu amb els deu caps de les colles més importants amb el suggestiu nom de “Hi ha Concurs”,   i TV3 va tornar a emetre diades d’altres temporades i documentals, un dels quals estrenat aquell mateix any dins la Biennal de Tarragona, que rememorava el Concurs del 70, del qual al 2020 es complien 50 anys. La persistència de la Revista Castells, amb interessants reportatges, balanços històrics o articles diversos, ha contribuït durant tota la pandèmia a mantenir viva la flama castellera en una temporada tan trista i estranya.

I, si el 2021 va igual… què hem de fer? Algunes opinions que s’han publicat aquests dies mostren l’esperança que amb la vacunació massiva a l’estiu potser es podrien reprendre els assaigs. També s’ha obert el debat de si es podria assajar –o actuar– amb el compromís de les colles de fer tests d’antígens previs a tots els seus castellers i castelleres, tot i el cost, no només organitzatiu sinó també econòmic, que això comportaria.

De  moment però, s’ajornen les eleccions, les UCI s’omplen i ja es parta de quartes onades quan no sabem ben bé si som o no a la tercera. Podem passar-nos l’any fent càbales o repetint els actes simbòlics i les retransmissions nostàlgiques de temporades passades. Però també podríem aprofitar la parada per mantenir el caliu a les colles parlant i reflexionant sobre com encarem la represa –quan sigui– i com ens plantegem el futur dels castells després de la Covid-19.

L’any 2019 va tornar a ser un any històric amb fites com els dos 3de9 sense folre carregats per primera vegada, i el mateix dia. I veníem de l’època més brillant de la història castellera, iniciada al tombant de segle i que, tot i un lleuger i recent estancament, mantenia un elevadíssim nivell quant a construccions, quant a participants, quant a extensió territorial i quant a prestigi i repercussió social i mediàtica. El nivell era tan alt que algunes veus començaven a reclamar un debat seriós sobre el ritme de l’activitat, els models de colla, el finançament, la necessària coordinació, o els drets i els deures, d’un món casteller que avui és Patrimoni de la Humanitat i que poc té a veure amb els orígens de fa més de 200 anys.

La dinàmica d’ una temporada normal, més encara les últimes tan intenses en assaigs i actuacions, sobretot en les colles grans, ha fet difícil parar-se a reflexionar o mantenir debats serens sobre els castells i els seus reptes de futur. Ara tenim l’oportunitat de preguntar-nos on era el món casteller abans de la pandèmia, en aquestes primeres dècades del segle XXI, si el model és sostenible o l’estàvem esgotant, si el creixement en nivell i en agrupacions és raonat, si la coordinació  actual és millorable, si calen divisions segons la categoria de cada colla o si es manté o no aquell balanç altament positiu que la societat catalana donava als castells en una enquesta que van fer la Generalitat i la Coordinadora fa gairebé 15 anys.

L’aturada ha comportat un trencament de les dinàmiques d’assaig i preparació continuades que pot repercutir en l’estat de forma de cada casteller i que pot ser especialment complicat en col·lectius com la canalla, però també ha suposat un obligat descans físic que moltes esquenes agrairan, i també mental en molts castellers que potser hauran descobert opcions alternatives a la prioritària dedicació castellera.

És, doncs, un bon moment per parlar de tot això i, segurament, de molts altres temes que el debat pot generar,  i el parèntesi al qual la pandèmia obliga és una gran ocasió per posar-nos-hi. Molt sovint, la tertúlia castellera s’ha circumscrit al curt termini o a la confrontació entre rivalitats tradicionals, sense entrar a plantejar les qüestions més transcendents per al futur dels castells o per millorar el treball i les dinàmiques de la majoria de les colles.

I si a l’estiu o a la tardor els castells tornen a les places i les meves previsions pessimistes no es compleixen, reitero que seré el primer a alegrar-me’n.

I això tampoc haurà de ser cap obstacle per continuar el debat, sobretot si hem estat capaços d’obrir-lo.

Ara més que mai, salut i castells.