Ara sí que sí, per fi una polèmica estripada i que atempta les baixes passions, tan baixes com els pisos dels quals se’n parla. L’actuació dels verds al Pla de la Seu tarragoní ens ha deixat una de les fotografies més boniques dels últims temps, delícia d’un delineant, i una polèmica servida.
Últimament, tot comença amb un tuit, ja que els afamats d’opinions gruixudes premen la efe cinc de manera regular i, intencionadament o no, els que volen que se’n digui de la seva opinió coneixen les necessitats d’aquest estol.
Sense la intenció de posar-se bíblics, qui estigui lliure de pecat que es posi a la primera pinya. El que em sorprèn és, sovint, l’ús del dogma tradicional en la justificació que sigui. L’han fet servir els que defensen les pinyes de serp multicolor, ara en èpoques de Tour, i també els acèrrims ja no dels límits propis, sinó de l’exclusivitat del pantone de la soca.
Uns podrien al·legar que les colles són el que són per la rivalitat i, fins i tot, podrien fer servir la carta de la competència. Rebaixant la idea, apel·larien al decàleg nascut de la Coordinadora que explica el mínim de camises i cordons que calen per tirar cada castell. Canviant de bàndol, justificació històrica dels aficionats castellers de cada plaça que al segle XIX i XX rebien els Xiquets de Valls i posteriors colles disposats a ajudar i pujar en algun castell.
Però, aleshores, un tema mata l’altre i, de seguida, una altra piulada adverteix de les diades en hores de màxima calor. A més, venint del bressol, el debat agafa un impuls imprevist.
A poc a poc, si us plau. Jo vull dir que si els castells es fan en un context de festa caldrà tenir en compte els rituals, part troncal d’allò que ens omplim la boca: el patrimoni immaterial. D’altra banda, també seria bo que la festa sigui sense pressa. Assistim, sovint, a festes tradicionals on no queda temps per a res més. La festa, com a contrapunt al treball, és bona si no cal mirar gaire el rellotge com fem a la feina. El seu ritual potser no ha crescut de la mà de les seves manifestacions culturals. El debat em sembla pertinent, per això, i caldria començar pels horaris d’assajos que algunes colles ja han anat adequant.
Ara sí que sí. Ara ja han tornat els castells, perquè ens hem tornat als debats poc estèrils, les curses i els naltrus a lo nostru. Ara sí que tothom s’interromp en les tertúlies a la barra del bar. A Twitter, la barra de bar més gran del món, no s’interrompen perquè no poden. Felicitem-nos. Ara pren més protagonisme que mai allò de salut i castells.
Però deixeu-me dir que, per a mi, els castells són tot això fent veure que no. Els que se’n riuen, els que s’alteren, els que s’ofenen, els que es disculpen i la gran majoria, que no repiula ni menciona, però que assisteix al gran espectacle de la vida… castellera.
