Al Vallespir celebren cada any la Festa de l’Os pels volts de Carnaval. D’aquesta festa se’n té constància documental a molts indrets de parla catalana i és, segurament, la versió nostrada de la marmota Phil, que va fer famosa la pel·lícula protagonitzada per Bill Murray i que prediu l’hivern. És tot allò de la Candelera que plora i la Candelera que riu. Deu ser casualitat, però, que en la contemporaneïtat del món casteller la cita on hi són totes les colles convidades sigui la mateixa Candela, a Valls, que va fer néixer el marmessor Pau Baldrich com una festa ritual i religiosa en la qual s’ha convertit, de decenni en decenni, en un esdeveniment cultural indispensable del país.
Els castells comencen per Sant Joan i acaben per Santa Úrsula. Això resa el lema més tradicional, però la proliferació de colles del món casteller i la llargada del calendari ha fet que, ara, com abans, millor i com més tard, també. Moltes colles han mostrat els seus signes d’esgotament en les últimes cuetades de la temporada castellera, no marcant-les com a dates fortes al calendari quan sí que ho havien estat i, també, fent-les servir com a punt final i amable de la temporada.
Del que sí que n’estem àvids és de castells matiners, ja que hem entès la temporada com una indispensable cursa de fons i una espècie de ruleta del risc, amb més temps per caure i, alhora, més temps per recuperar-se. Sembla que exhibir múscul de bon principi i, com més matinerament millor, asseguri una bona temporada.
Un dels consells més valuosos que he sentit mai sobre els castells és el de “no diguis mai que els castells vindran per quedar-se” perquè són tants els ingredients que marquen les progressions –ascendents i descendents– de les colles que no val la pena assegurar que la màgia efímera del castell límit es podrà repetir cada cap de setmana un cop assolida. Vindran i marxaran, els castells, i bona part de la colla no sabrà desgranar les raons. Vet aquí una de les parts màgiques de tot plegat.
L’os es desperta cada any al Vallespir i empaita el públic assistent. Fins i tot, a Prats de Molló, taca de sutge als que assisteixen a la festa. Els caçaires, entre altres personatges tradicionals del Carnaval català, li volen donar caça i domesticar-lo. Dels llargs estudis que s’han fet sobre el significat d’aquesta festa les conclusions més plausibles són les de l’intent de domesticació de l’animal, que es tornarà humà un cop produïda l’afaitada. Sí, l’afaiten. I així, l’animal sexualment salvatge sabrà controlar els seus instints. La bèstia indomable, domada, per la Candela.
Arribada la primavera, el sol marxa quan és l’hora de l’assaig. Els castells es comencen a despertar del llarg somni de l’hivern on els resultats que valen han estat els dels darrers dies, quan ja començàvem a necessitar jerseis i jaquetes. Qui ha guanyat les últimes batalles es permet el luxe de viure de renda tot l’hivern. Però, ara, l’os ha tornat a despertar i torna a estar totalment fora de control. Comença la cursa per afaitar-lo. Facin les seves apostes, que s’ha acabat el llarg hivern dels castells.
