El dia de la Mercè és un dia de festa a Tarragona, tot i no ser festiu. Sovint, en la tradició catalana, s’ha donat molta importància l’endemà de la jornada central de la celebració, Santa Tecla. No és cap novetat, doncs, que el 24 de setembre s’alcin castells a Tarragona. Fins i tot, hi ha una fita molt recordada, la del 4de9 sense folre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls l’any 1881, que s’escau en aquest dia i aquest escenari. Aquell dia, les quatre colles tarragonines fan dues rondes a la plaça de les Cols. Xiquets, Jove, Serrallo i Sant Pere i Sant Pau, per ordre d’antiguitat.

I on hi hauria d’anar la tercera ronda, pilars caminant. Segurament, al segle XIX hi trobarem la clau però la resposta mai serà la definitiva. Dues de les propostes per a una hipòtesi d’aquesta pràctica, la del pilar caminant, podrien ser o bé l’execució d’aquest espadat en moviment a les processons on prenien part els castells o valencians o bé la juguesca o rivalitat entre les diferents colles, molt tensa en aquelles èpoques. Ben cert és que aquesta actuació, la de la Mercè, és l’última i els pilars caminant són un colofó magnífic.

Sovint s’explica, a tall de llegenda, que els pilars pretenien arribar fins a l’antic Ajuntament –just allà, a tocar– i, després, van plantejar-se arribar al nou, molt més lluny, a la plaça de la Font. No es pot negar que anteriorment no ho fessin, però en el primer pilar caminant documentat i explicat de la Mercè, l’any 1841, aquest arriba fins més avall del carrer Major, als Quatre Cantons –cantonada d’Abat, Major i Cuireteries–, i encara no existia el nou Ajuntament. Punts de referència, com alguna taverna freqüentada dels castellers, en podrien ser l’excusa.

Ara mateix, els pilars caminant de Tarragona són un dels espectacles més bells i autèntics que té el fet casteller, protagonitzats per les quatre colles tarragonines i on el més apreciat és arribar sense caure als més de 410 metres de recorregut, amb aspectes de gran perill com la pujada i baixada de les escales i la baixada de la Misericòrdia, amb tècniques excel·lents de ritme i canvis de baix. També forma part de les tertúlies d’aquells dies el temps en el qual completen el recorregut.

Tarragona ha estat capital castellera. Si Valls és el bressol i Vilafranca la més castellera, en aquesta moda categoritzadora cal respondre que Tarragona és la gran ciutat dels castells. És un escenari idíl·lic per a qualsevol diada, en diferents places, des de fa segles i no cal ni parlar del Concurs, que s’hi suma. Per això, els pilars caminant són el gran colofó a una festa històrica i apreciada i, a més, ara revinguda, com la de Santa Tecla.

Una pràctica estesa. Cal dir que els pilars caminant van ser una pràctica estesa en les actuacions dels Xiquets de Valls i també de colles d’aficionats locals de manera històrica, més enllà de les construccions habituals, en els pobles de la Zona Tradicional. Sovint, no s’ha donat importància i no s’han documentat prou bé, tot i que existeixen curiositats com alguns pilars caminant de 5 pisos.

Amb el temps, a la Zona Tradicional i més enllà, els pilars caminant s’han utilitzat per entrar a plaça. Aquest fet, que pot semblar insuls o insignificant, ha servit perquè qualsevol colla n’hagi fet en algun moment. A més, és tan genuïna i universal, alhora, aquesta manifestació, que d’altres balls l’incorporen d’una manera o altra, com poden ser les muixerangues valencianes, els valencians o les moixigangues. Fins i tot, els falcons, que són una pràctica que ha begut del fet casteller, però que no comparteix l’origen, en fan.

Però el pilar caminant, com a protagonista de l’acte i per si sol, sense diada castellera pròpiament dita, s’ha fet un lloc gràcies a la seva espectacularitat i com a un nou repte que té diferències plàstiques, de tècnica i, per què no dir-ho, noves emocions pel casteller i per l’espectador. En una pinya de pilar caminant no hi participa tothom, per tant, la resta pot ajudar a fer un cordó o fins i tot mirar-s’ho pel voltant. A més, a molts indrets, els espectadors ja trien on és més especial veure’l i tracten de seguir-lo, si el recorregut dóna per perdre’l de vista. És gairebé una cultura nova a l’hora de mirar castells.

La seva nova extensió també ha portat una curiositat. A les comarques gironines, on s’està desenvolupant una manera pròpia del parlar de castells, s’ha perdut el gerundi. És habitual, ara, escoltar l’expressió pilar caminat al nord del Principat. No hi ha ni una manera millor ni pitjor per referir-se a aquesta pràctica però fins i tot sorprèn, a vegades, en una conversa castellera entre algú de la Zona Tradicional i algú del nord, que facin servir termes diferents, fins i tot desconeixent que l’altre ho diu d’una altra manera.

Caminant per Catalunya. N’hem parlat molt de Tarragona, però de pilars caminant se’n fan a tot Catalunya, de més i de menys complicats, però tots representen un gran moment per la colla. A Terrassa, des de l’any 2014 se celebra la Diada del Patrimoni, i els Minyons uneixen dos patrimonis culturals de la ciutat, els castells i el conjunt arquitectònic de la Seu d’Egara. Així doncs, el pilar caminant surt de la plaça de la Creu Gran i fa un recorregut d’uns 300 metres que arriba a l’Església de Sant Pere. Sens dubte, l’estampa del dia és el pilar caminant travessant el pont de Sant Pere. L’han fet arribar en tres ocasions i ha quedat en carregat en altres tres ocasions.

És, potser, el més mediàtic de tots. El pilar caminant a les escales de la catedral gironina, executat pels Marrecs de Salt, es torna viral cada any i acaba ocupant algun racó del telenotícies i la premsa en general. 90 esglaons i tres replans. Els de la camisa blau ter ho fan des del 1997 i es fa cada any al final de la Diada de Tots Sants, l’1 de novembre.

El d’Altafulla és el dia de Sant Martí, aprofitant l’estiuet i la Festa Major, i els castellers locals pugen els 41 esglaons que separen l’Església de l’Ajuntament. Caigui el dia de la setmana que caigui, és festa local, i el moment preferit al llarg de l’any i colofó de la temporada per molts castellers.

A Sitges, per Santa Tecla, una de les dues festes grans de la vila, la Jove de Sitges puja i baixa les escales de la Punta, de la Fragata fins al Baluard i tornar, en una de les estampes més conegudes del país, al costat del mar i a finals de setembre, sense el turisme que inunda l’altra Festa Major, la de Sant Bartomeu. Ho fan des de l’any 1995, dos anys després de la fundació de la colla. Antigament l’havia baixat l’anterior colla dels Castellers de Sitges, la nit del 23 d’agost, quan els balls populars baixen les escales.

El de Gràcia és conegut per la seva velocitat, surt de la plaça del Sol i arriba, a tot gas, a la plaça de la Vila. És fa per Festa Major, pels volts del 15 d’agost. Els Castellers de la Vila de Gràcia el fan des de l’any 1998 i el Protocol festiu diu que s’ha de fer el dissabte anterior al 15 o 16 d’agost sempre que no s’escaigui en aquests dies, aleshores es busca la data més adient.

Fa només dos anys que els Bordegassos de Vilanova es van plantejar fer, el 5 d’agost, Dia de la Mare de Déu de les Neus i Festa Major, un pilar en el recorregut de la sortida d’Ofici. L’han complert els dos anys que dura la nova tradició. A Manresa el fan fora de la temporada castellera. El 21 de febrer, festa de la Llum, pugen i baixen les escales que donen a l’Església del Carme.

A Vic el fan de 200 metres. Els Sagals d’Osona arrenquen la seva participació en la Festa Major de la capital osonina amb el pilar caminant. L’havien fet, només, travessant la famosa plaça Major, però ara fa un altre recorregut, amb desnivells, més complicat i més llarg, i que també acaba a la mateixa plaça.

A Olot, la capital de la Garrotxa, el dia central de les Festes del Tura es fa un pilar que puja i baixa les escales de l’Església de Sant Esteve. Aquest pilar només ha caigut una sola vegada i és un dels moments més emocionants de l’any per la colla local, els Xerrics. També li posen un mocador dels Xerrics, el mateix dia, a la Mare de Déu del Tura.

Els Castellers d’Esplugues fan un pilar caminant que recorre 200 metres a la Professó del Ferro, durant les festes de Santa Magdalena, que acaba davant l’Església.

Aquesta n’és una mostra de pilars caminant que s’han convertit en consuetudinaris. La seva realització, en moltes poblacions, ja ni depèn de la Diada. És un acte casteller amb una emoció i una ritualitat pròpia. I n’aniran creixent.

La tècnica del caminant. Ningú s’atreviria a dir que és fàcil, però el pilar de 4 dels Xiquets del Serrallo, dels clàssics tarragonins, ho pot arribar a semblar. El domini de la colla més modesta de la ciutat, quant a resultats castellers, no és aplicable a l’èpica del pilar de la Mercè. En porten 24 de consecutius sense defallir.

L’efectivitat percentual és, dels Xiquets de Tarragona, del 68%; de la Jove tarragonina, del 82,5%; dels del Serrallo, 83,87%, i de la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau del 72,41%. Hem de comptar que els Xiquets de Tarragona n’han fet 50, pel seu mig segle d’història. Així doncs, la Jove n’ha fet 40, els del Serrallo, 31, i 29 els de Sant Pere i Sant Pau. Està clar que el pilar caminant menja a banda.

Albert Torres va ser cap de pinyes durant tres temporades dels Xiquets del Serrallo i explica que “és bàsic l’assaig, és el més important. Ens hi posem al juliol i cada setmana assagem mitja hora. S’assagen moltes mans, pel que pugui ser. Quan arriba el dia de la Mercè tenim dos o tres recanvis per cada posició, que no vol dir que acabem fent-les servir. La temporada pot anar molt bé o molt malament, però el pilar caminat pot ser clau”. Sobre l’èxit perllongat diu que “portar-ne tants de seguits no genera un estrès extra, que podria passar. No fem res que no puguin fer altres colles, però assagem molt. Per a nosaltres mai està bé, per molt bona crítica que tingui, el pilar sempre ha de ser excel·lent”.

Les primeres mans del pilar caminant dels Marrecs de Salt, a l’estampa més gironina de la Catedral, han estat durant un grapat anys del Jordi Cazorla Cazo. “El pilar s’aguanta amb quatre mans i no més. Jo fa quatre anys que ho faig. La clau és transmetre quan arriba el replà i quan tornen a començar els esglaons. Dono les ordres, que són molt senzilles: un, dos, un dos… Sens dubte, el més difícil el canvi del replà a l’esglaó, tot canvia”. La repercussió del pilar és enorme; Cazo explica que “és una plaça molt agraïda, es fa un silenci enorme que no trenca ningú. A escala mediàtica, la repercussió ens impressiona molt, ja que en el fons actuem en solitari. 30 minuts abans s’han de tallar els accessos”.

Els més nous, arribats a la dèria del pilar caminant, podrien ser els Bordegassos de Vilanova. Dani Ponce, que va ser co-cap de colla, ha fet de segon en pilar del dia de la Mare de Déu de les Neus. “Van decidir que per alçada i per pes havia de ser jo. Jo no en tenia ni idea, no n’havia fet cap. Jo estic acostumat a treballar sol i t’has de trobar còmode perquè t’hi has d’estar molta estona i del que més t’acabes preocupant és de les mans. Si no està pressionat per igual el pes, de dalt se’n va. El primer any estàvem tots a l’expectativa. Hi havia molts nervis. L’últim assaig, a lloc, ja li vaig veure futur i m’ho vaig començar a creure. El primer any va anar molt al límit. Ara sabem que el podem fer i el volem fer més tranquils i ja s’ha notat en el segon any”.

El pilar caminant és una manifestació més del fet casteller però que per la seva espectacularitat i que, amb el seu format més simple que un castell i una dedicació exclusiva, pot fer que una colla es pugui sentir David contra Goliat. Grans gestes a l’abast, grans emocions i lligam amb els escenaris dels castells, els pobles. Els seus carrers i les seves places, amb música pròpia que es fa taral·lejar durant les hores que vénen.

Articlres relacionats:
Castells i pilars caminant fora del Principat de Catalunya (22 de setembre de 2025)
El pilar caminant: els orígens (20 de setembre de 2024)
L’altre pilar de Santa Tecla (24 de setembre de 2013)