Les construccions de castells humans que avui s’aixequen a Catalunya són una manifestació proclamada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. També ho és la muixeranga de la localitat valenciana d’Algemesí, en tant que forma part de les Festes de la Mare de Déu de la Salut, el veritable origen dels castells catalans. Des del segle XVII la documentació prova l’existència de quadrilles professionals procedents de terres valencianes que van viatjar per la Península Ibèrica per exhibir, en el marc de la festivitat del Corpus Christi o de les celebracions patronals, les seves acrobàcies i torres. Aquests balls de valencians van ser adoptats en diferents territoris i copiats per dansaires autòctons.

En el cas del Principat de Catalunya van evolucionar la tècnica que els va permetre créixer en alçada més enllà dels cinc pisos que havien aconseguit els grups valencians. La pervivència fossilitzada de la muixeranga seria una fotografia d’aquestes danses de valencians amb tècnica antiga i alçades fins a cinc pisos. Avui ens fixarem, però, en una tipologia de les construccions compartida entre l’estadi primitiu i l’actual, no només a terres valencianes i catalanes, sinó també a altres zones de l’Estat espanyol i fins i tot a Itàlia. Ens referim a les construccions itinerants; és a dir, les que, un cop aixecades, caminen, ja que el seu origen fou l’escenari lineal de les processons.

Peníscola, la síntesi. Les trobem de dos tipus. D’una banda, les que són una columna d’un home sobre l’altre, amb diferents alçades. S’anomenen pilars a Catalunya o pinets; és a dir, pins petits, al País Valencià. Per altra banda, els castells de més d’una persona per pis. El lloc on encara veiem una i altra morfologia unides és Peníscola, al nord de les terres valencianes. A les seves festes de la Mare de Déu de l’Ermitana, al setembre, construeixen un castell amb tres homes de base, tres més sobre els anteriors i un que el corona i des de dalt recita una lloa a la patrona. Un cop aquest baixa, passa immediatament sobre les espatlles d’un altre dansant i constitueixen un pilar de dos, que inicia l’ascens de les escales del temple de la verge i hi entra.

Darrere seu, segueixen els altres tres pilars de dos homes, sorgits en separar els seus braços els components del castell, tal com si de la construcció mare naixessin les altres. Un cop han saludat la patrona, inicien el descens de les mateixes escales i encara d’altres que surten de la mateixa plaça, per acabar novament en aquesta. Peníscola compta amb notícies del castell humà des de 1746. Es tracta de la localitat valenciana amb major continuïtat d’arquitectures humanes documentades tant per fonts memorialístiques com per la vigència de la pràctica des d’aleshores fins avui.

Aquests pilars de dos caminant també apareixen dibuixats en la processó de beatificació de Sant Josep Oriol a Barcelona el 1807. La construcció també la realitza la muixeranga d’Algemesí, que el 1950 el canonge Vicent Castell va anomenar passeig de gegantets. Així mateix, l’antic ball de valencians de Vandellòs i el recuperat de Tarragona tenen moviments idèntics. Amb un pis més, coneixem un pilar dibuixat a la Tarragona del 1786, enmig de dues files de balladors en moviment. De fet, des del 1841 els pilars humans pugen i baixen les escales de la catedral de Tarragona, això sí, amb diferents alçades. Actualment, són de quatre pisos, però aquests dinou graons van ser ascendits amb una construcció de sis pisos, sent la de cinc la més habitual durant un llarg període del segle XIX i XX. A Tarragona, els pilars continuen el recorregut durant 460 metres fins a l’edifici de l’Ajuntament a la plaça de la Font. A Algemesí, el passeig de gegantets s’ha completat amb un pilar de tres caminant quan la processó matinal arriba a la plaça Major.

Altres territoris. La penetració de les danses de valencians per la geografia interior de la Península ha deixat pervivències de les esmentades construccions itinerants molt més desconegudes en altres llocs. Així, a Hontanar (Toledo), una població de 145 habitants, cada primer diumenge de setembre a les festes del Crist del Bon Camí, les trobem en format de pilar i de castell amb més de tres persones a la base, tots dos caminant, però només de dos pisos si bé havia estat de tres. A la part inferior se solen col·locar cinc persones i a la superior quatre. Els castells, alçats a la plaça en fer-hi cap el Crist, avancen diversos metres fins que arriben davant de la imatge. Ho fan descrivint cercles de manera que va girant, per, així, aconseguir més estabilitat. Els integrants porten a la boca una moneda que llancen dins un cistell com a ofrena. Els de la part inferior besen el crucifix, i els de la superior la creu parroquial, que una persona acosta sostenint-la pel pal. Després que cada component ha dipositat el donatiu amb la boca, el castell torna al lloc d’inici i es descompon.

En canvi, a Ateca (Aragó) i a Peñalsordo (Extremadura) el castell arriba als tres pisos i es desplaça en moviment sense necessitat d’obrir-lo com a Peníscola. A Ateca (1.700 habitants) s’executa per la festivitat l’Ascensió amb un itinerari de 500 metres, i a l’agost per Sant Llorenç, amb uns 150, amb acompanyament musical de xaranga. Compost per 10 persones, a la base hi ha sis mossos; a mitja alçada, tres, i a dalt de tot, un, que porta el penó amb l’ensenya de la confraria de Sant Llorenç o bé de l’Ascensió, segons la festa. Empren el pal de la bandera com a timó. Si es dona algun contratemps, el castell es recompon i continua.

A Peñalsordo (830 habitants) a la Vuitada de Corpus, davant de l’església, al final de la processó els confrares construeixen la torre humana. Cinc en formen la rotllana inferior, quatre pugen a sobre d’ells, i la culmina l’abanderat en el tercer nivell, des d’on oneja la bandera com a exaltació de la conquesta del castell als moros. Després, el castell va darrera de la custòdia fins a l’altar major de l’església. Puja els esglaons, adoren el Sagrament i el confrare situat a la cúspide, al so dels aplaudiments i un seguit de visques, volteja la bandera de la germandat.

També caminen uns 15 minuts els castells itinerants a Villa del Prado (Madrid), amb una estructura més complexa. Estan formats per vuit persones a la base, quatre al pis intermedi i dues a la part superior o tercer pis. Es desenvolupen a l’interior i l’exterior del temple, i poden ser aixecats per grups d’homes o dones. Al centre del castell, a la part baixa, s’ubica una altra persona que organitza els moviments i corregeix posicions.

Pizzicantò italià. Al sud d’Itàlia també coneixem la tradició de les torres humanes, anomenades pizzicantò, vigent a les zones de la Basilicata i de Campobasso amb dues i tres alçades. Així, a la històrica vila d’Irsina, a la província de Matera –on Passolini i Gibson van gravar les seves pel·lícules dedicades a la Passió de Crist–, realitza les seves actuacions la quadrilla de la Morra d’aquesta localitat. Els moviments italians també giren centrífugament. El grup d’Irsina interpreta una cançó que compassa el moviment de la torre, força àgil malgrat la dificultat inherent. Encapçala la processó de la Mare de Déu de la Pietat –en honor de qui se celebra la festivitat cada quart diumenge de maig–, i posteriorment realitza la seva darrera evolució just a l’entrada de la imatge a la catedral. De fet, antigament la processó i les torres es dirigien fins a l’ermita en un recorregut també de llarga longitud.

Castellino del Biferno (700 habitants) també compta amb un altre grup. L’integren homes i dones, a diferència d’Irsina on només actuen els primers. Amb l’ajuda d’un pal central que actua de timó, com a Ateca, executen el pizzichendo de tres pisos, també en moviment. El 12 de juny, vespra de Sant Antoni de Pàdua, actuen en pròpia plaça a la nit. Hi prenen part diversos grups de forma simultània, de 13 membres, separats habitualment per edats.

Articles relacionats:
Els ‘castellers’ del sud d’Itàlia (5 de març de 2018)