La muixeranga, denominada ball de valencians fora del País Valencià, és l’origen dels castells. Fins ara les històries castelleres en parlaven com un antecedent, però no en resseguien la seva vida en les contrades d’origen. A nivell d’interès, la puixança castellera del segle XIX anul·lava la muixeranga, que quedava fossilitzada en les alçades. Avui intentem trobar-ne alguns paral·lelismes.

Múltiples balls de valencians. Fins que els castells arriben al nivell dels sis pisos en l’actuació de l’Arboç de 1770 en què els assoleix el ball de valencians del Catllar, els territoris del Principat i del País Valencià comparteixen l’existència d’agrupacions diverses. Aquests balls de valencians actuen en la festivitat del Corpus, en les celebracions patronals i en d’altres extraordinàries. Ho fan de manera simultània en nombroses poblacions en els segles XVII i XVIII. Alhora és un temps en què els valencians s’estenen fora dels territoris de llengua catalana, arribant a Euskadi, Navarra, Aragó, Madrid i Andalusia.

Quilòmetres zero. Si Valls, a l’Alt Camp, ha estat considerat el quilòmetre zero casteller, la vila d’Algemesí, a la Ribera Alta, rep aquest tractament pel que a la muixeranga. Ara bé, igual que en el segle XIX, Valls no va ser l’única localitat amb colla castellera, Algemesí tampoc no fou un cas aïllat. Les colles castelleres vallenques compartiren temps i de vegades plaça amb altres agrupacions com els Pagesos, els Pescadors i la Mercè de Tarragona, els Xiquets o Torraires de Montblanc –dues colles diferents–, la Moixiganga d’Igualada –també amb dues agrupacions–, els Xiquets de Gràcia, els Xics o Xiquets de Barcelona, els Xiquets del Pont d’Armentera, els Xiquets del Pla de Cabra (ara de Santa Maria), els Xiquets de Solivella, els Xiquets de l’Espluga de Francolí o els Xiquets de Torredembarra. En altres places també existiren altres grups d’aficionats de menor entitat que ajudaven els vallencs, tot i que també actuaven aïlladament.

En el mateix XIX i inicis del XX la situació muixeranguera és similar. No funciona únicament la d’Algemesí, sinó que en la mateixa Ribera Alta del Xúquer existien els grups d’Alzira i Carcaixent. A més es documenten tres a la Ribera Baixa del Xúquer (Albalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Sueca); i una a l’Horta (Mislata). En aquell període, al País Valencià també funcionen altres manifestacions amb arquitectures humanes. Només ens fixem en les tradicionalitzades, amb recuperacions incloses, fins avui. És el cas dels Negrets de l’Alcúdia, a la Ribera Alta, registrats amb aquesta etiqueta per primer cop el 1897, però probablement sinònim dels anteriors apel·latius de locos (des de 1880) i moritos (1886). L’emmascarament com a negre era una caracterització identificada amb els musulmans. De l’Olleria, a la Vall d’Albaida, apareix consignat entre 1905 i 1918 el ball dels locos, entre 43 i 46 integrants, i també actiu actualment. Tampoc no podem oblidar la pervivència a Peníscola, en el nord valencià, del grup que es coneix com els dansants. Aquesta localitat atresora des del 1746 la referència a la realització d’un castell, per bé que la menor dimensió de les seves alçades l’ha fet aparèixer en un segon esglaó envers a Algemesí.

Decadència compartida. La historiografia castellera situa la seva decadència entre 1894 i 1925. La muixeranga també experimentà un procés paral·lel. En el cas català s’arribà al punt que a Tarragona no hi hagué castells entre 1913 i 1917, 1919 i 1921, 1924 i 1925; igual que passà, amb diferents intermitències, a Igualada, la Bisbal del Penedès (entre 1906 i 1912), Torredembarra (entre 1907 i 1909, i entre 1911 i 1918) el Vendrell (1908, 1909 i 1911, i entre 1918 i 1924), l’Arboç (entre 1914 i 1925 amb dues excepcions) i, fins i tot, a Valls el 1928. Vilafranca fou l’única plaça que, amb alguna excepció, mantingué la tradició de contractar les colles dels Xiquets de Valls any rere any per Sant Fèlix, detall essencial per considerar-la avui com la plaça més castellera i la Festa Major més típica de Catalunya.

L’escenari al País Valencià també fou crític. Sols travessen el canvi de segle les muixerangues d’Al­gemesí –amb el mestre Enric Francisco Gil Cabre­ra, com a artífex del que seria la primera meitat del segle xx–, Alzira i Sueca, els negrets de l’Alcúdia, els locos de l’Olleria, els dansants de Peníscola i, amb tota probabilitat, la mojiganga de Titaguas, de la qual es té constància oral el 1927, però que difícilment podia aparèixer com un bolet. Sueca hauria conservat la seva fins ben entrat el segle xx, segons l’estudi de Joaquín Cebamanos; circumstància que coincideix amb els locos fins a 1918. La veu po­pular recollida per Joan Bofarull recull la muixeran­ga de Carlet, a la Ribera Alta, abans de la Guerra Civil de 1936. En el mateix sentit, segons testimoni traslladat per l’historiador Vicent Terol a Quico Sempere en els anys 90, el Tio Verdil explicà l’ac­tuació d’una muixeranga a l’Aljorf (poble agregat a Albaida des de 1888), la Vall d’Albaida, també abans del conflicte bèl·lic.

Manca de prestigi social. Miquel Botella ha situat entre 1960 i 1968 el període àl­gid de la crisi castellera, amb la mitjana de només 37 diades anuals a tot el país, cinc d’elles amb més d’una colla, i amb el 2de7 i el 4de8 es­devinguts rareses. Pere Català Roca estimà que, sumant els castellers i les persones interessades en els castells, resultaven uns 300, xifra esfereïdo­rament pobra. En aquest període els castellers a penes te­nien prestigi social i la participació en les seves files era ben escadussera. Sovint se’ls coneixia com els poca roba, a Valls, igual que als tarragonins se’ls denominava De pet i rot. A Tarragona, el pes de la jerarquia franquista apostà per una festa oficialit­zada, en què tenien un paper secundari i, execu­tats per pagesos i descarregadors portuaris, se’ls considerava condemnats a la desaparició. La no-consolidació dels concursos barce­lonins de can Jorba desenvolupats entre 1964 i 1966 s’inscriu en aquesta línia de no-acceptació majoritària per part de la ciutadania del país.

Paral·lelament, Joaquim Pérez descriu l’estat de salut catastròfic de la muixeranga d’Algemesí en els anys 1960. L’enve­lliment dels integrants, la disminució de participants, la rutina empobridora, el parlar a crits i la barroeria dominant eren els senyals de grup dels muixeran­guers del gotet, del ferum de la verda absenta i dels purets forts, com els caracteritzà. Aquest fet distan­cià la manifestació festiva dels sectors més selec­tes i dels més cultes, i quedà a mercè de l’acord amb els festers que tenien cura de la celebració de la Mare de Déu de la Salut cada 7 i 8 de setembre. La indumentària s’havia deixat de llogar i la confeccionaven amb roba de ma­talàs. Presentava un aspecte molt descurat. Les dolçaines i les gralles, instruments que acompanyaven muixerangues i castells presentaven situacions també molt preocupants.

Creixement en alçades. El període de l’excel·lència castellera s’obre el 1993 en aconseguir la primera construcció inèdita. Així els Minyons de Terrassa carregaren el 2de9 amb folre i manilles, i la Vella de Valls el descarregà l’any següent, ambdues en pròpia plaça. A partir d’aquest fet, les colles de 9 inicien una progressió espectacular, mentre que se n’incorporen altres a aquesta gamma a la qual ja pertanyien també la Joves Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca. Així, en aquesta etapa d’excel·lència asso­liren els 9 sostres, tot i que no totes l’han mantin­guda: la Colla Jove Xiquets de Tarragona (el 1993), Castellers de Terrassa (1995), Xiquets de Reus (1996), Castellers de Barcelona i Xiquets de Tarrago­na (1998), Bordegassos de Vilanova (1999,) Cap­grossos de Mataró (2002), Castellers de Sants (2008), Castellers de la Vila de Gràcia (2013), Castellers de Sabadell (2014), Nens del Vendrell i Xicots de Vilafranca (2015), els xinesos Xiquets de Hangzhou (2016), Castellers de Sant Cugat (2017), Marrecs de Salt (2017) i Moixiganguers d’Igualada (2018).

En les terres valencianes, per primer cop a la història, el 1997 la Muixeranga d’Algemesí, amb 250 integrants, completà dues al­tes de cinc simultànies; el 1999 apujà un pis a la seva màxima construcció, fins aleshores denomina­da simplement l’alta, i creà l’alta de 6. Aquest fet ha determinat que avui es parli, separadament, d’alta de 5 i alta de 6, construcció que també realitza la Nova Muixeranga, entitat creada al mateix Algemesí el 1997. L’ús de la faixa –inicialment castellera– per sobre del vestit muixeranguer, la dinàmica d’assaigs i el casc per a la canalla són trets que han viatjat des del Principat fins al País Valencià.

Distinció de la Unesco. Els castells de Catalunya foren proclamats Patrimo­ni Immaterial de la Humanitat pel Comitè Intergo­vernamental de la Unesco per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial, reunit a Nairobi (Kènia) el 16 de novembre de 2010. El 2007 s’havia iniciat el camí en el marc de la primera Nit de Castells a Valls, que lliura anualment els guardons castellers. Un any més tard, el 28 de novembre de 2011, el mateix Comitè de la Unesco reunit a Bali (Indonèsia) inscrivia les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí en el Patrimoni Im­material de la Humanitat. Les muixerangues, com a part integrant de les festes, també ho esdevenien. Arran d’aquesta declaració, entre 2011 i 2017 Aloma Pons i Kassim Carceller computen el segon i major esclat del moviment muixeranguer. Apareixen setze formacions més, quasi el doble de les de 2010; el nombre gairebé es triplicà en sis anys.

El creixement ha estat compartit amb el món casteller. Si el 2011, just després de la proclamació com a Patrimoni de la Humanitat, la Trobada de Colles Castelleres de les Festes Decennals de la Candela de Valls convocà 57 colles amb uns 10.000 castellers, en la dècada present han augmentat fins al centenar actual d’agrupacions. Muixerangues i castells han crescut exponencialment.

(Article publicat a l’Anuari 2020 de la Revista Castells)