Els Xiquets de Tarragona celebren el 2026 el centenari de la seva refundació i de l’inici de la Renaixença castellera. La colla de 1926 no era nova de trinca, sinó que mantenia lligams familiars amb els Xiquets de Tarragona – Colla de la Mercè, que havia actuat entre 1885 i 1897. Aquesta entroncava directament amb les anteriors tarragonines de Pagesos i Pescadors, que havien deixat de funcionar respectivament cap a 1859 i el 1861, si bé els segons encara feren alguna exhibició posterior puntual. Per això, els Xiquets també són entre els hereus dels primers castellers de Tarragona, ciutat que atresora una història envejable de les arquitectures humanes, com posa de manifest el requadre de commemoracions històriques d’aquest 2026 que acompanya aquest article i que publiquem al final.
La pervivència dels castellers de Tarragona. Un cop les colles tarragonines de Pagesos i de Pescadors deixaren de ser les protagonistes de les festes de Santa Tecla, encara pervisqué actiu un nucli d’aficionats locals. Així el 1878, per la Festa Major, aquests tarragonins ajuden la colla de Montblanc que actuà al costat de les vallenques. Dos anys després, el 1880, els mariners de Tarragona es desplaçaren a la veïna localitat de la Canonja i feren construccions, essent contractada també una colla de Valls. El 1885, quan Tarragona encara sortia de la tercera gran epidèmia de còlera del segle XIX –entre les posteriors a la Guerra del Francès–, figuren dues colles, la Nova i la Vella dels Xiquets de Tarragona, en tres festes de barri: les del Cós del Bou, les de la plaça de la Font i les del carrer de Sant Agustí. Tingueren una curta durada com a grups separats perquè per la Santa Tecla desplaçada a l’octubre s’unificaren en els Xiquets de Tarragona – Colla de la Mercè, activa fins a 1897.
L’any següent es suspengueren les festes majors per les guerres de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Només feia 24 anys que els pescadors havien deixat d’actuar per Santa Tecla i la denominació de la Mercè en homenatge a un dels antics patronatges mariners més vius a la ciutat és el testimoni més ferm d’aquell estret lligam. El vallenc arrelat a Tarragona Pau Calbet i Boleda, Pau de Valls (1838-1916), en fou el primer cap de colla. Calbet era, en canvi, un home de tradició pagesa, per la qual cosa la integració dels elements hereus de les dues faccions anteriors era una realitat.
La Colla de la Mercè compartí plaça en les festes majors tarragonines amb les vallenques. Tot i la seva curta existència de dotze anys, la tècnica castellera local es mantindrà letàrgica en manifestacions com la moixiganga, que, cap a 1905, apareix en la primera descripció de l’Entrada del braç de Santa Tecla amb els “espadats de foc”, pilars amb les atxes pròpies d’aquest element patrimonial. També en actuacions dels aficionats locals en festes de barri amb tradició, com quan el 1918 els veïns del Cós del Bou, la Peixateria i els Trinquets basteixen castells per Sant Roc. Aquesta celebració funcionava des de 1834 com a agraïment al pelegrí de Montpeller que havia impedit que el còlera entrés al barri tarragoní, data de fundació que el 1944 el franquisme canvià a 1844 –any en què no hi hagué cap pandèmia– per celebrar-ne un fals centenari.
Tan sols vuit anys després d’aquelles construccions al Cós del Bou, per Santa Tecla de 1926, es produí la refundació dels Xiquets de Tarragona amb integrants de la colla del XIX, fet que ha estat considerat l’inici de la Renaixença castellera, després dels 33 anys de Decadència. El mes següent, a l’octubre, per Santa Teresa, la creació dels Nens del Vendrell reblava el nou escenari casteller.
Per què en diem refundació dels Xiquets de Tarragona? En primer lloc, perquè la nissaga del primer cap de colla, Pau Calbet, tingué un paper essencial, tan sols 29 anys després de la desaparició formal dels Xiquets de Tarragona – Colla de la Mercè. Els nets de Pau Calbet i fills de Josefina Calbet Cusidó, casada amb Anton Pomerol Nogués, Ton (Vila-seca, c. 1866), foren refundadors dels Xiquets. Ens referim a l’Esteve –inicialment co-cap de colla i després en solitari fins a 1957–, el Pau, l’Antonio i el Victorino Pomerol Calbet (1905-1983). El darrer havia exercit com a xaneta de la Vella de Valls a Tarragona a principis del segle XX. El fet que el cognom Calbet fos el segon ha enterbolit la claredat de la transmissió generacional que, com bé sabem, fou essencial en la història primigènia dels castells.
El rol capdavanter de la nissaga Calbet també és avalat pel fet que havien estat els representants de la Vella de Valls davant l’Ajuntament de Tarragona, com en el cas del Pau en el quadrienni 1877-1880 i el 1891; en el del seu fill, també casteller, Rafel Calbet Cusidó el 1883 i 1894; i en el del seu gendre Anton Pomerol, en aquest cas no sols de la Vella ,sinó també de la Colla de de l’Anton de l’Escolà, escissió de la primera, molt probablement a partir de la mort prematura del Rafel. A més, l’Anton és un dels castellers que compartí la pertinença doble a la Mercè i als refundats Xiquets de 1926, segons testimoni del seu fill Victorino.
Un segon casteller d’aquest grup que entronca els segles XIX i XX fou el “vell Manel dels Caputxins”, compilat per Jordi Morant, que, d’acord amb la documentació de Joan Salvat, era pagès i també estava entre els integrants dels primers Xiquets – Colla de la Mercè. El renom dels Caputxins probablement es deu a una relació de veïnatge amb l’antic convent d’aquest orde, situat a la vora de la plaça de la Mitja Lluna. Precisament, en l’església d’aquest cenobi, esdevinguda parròquia, s’havia instal·lat el gremi de pescadors després que fos assaltada la seva seu al convent de la Mercè en les bullangues de 1835. Finalment, el tercer identificat és en Gibert, de renom Falinxo pare, Felinxu pare, Falinxos pare o Felinxus pare, diferenciació que s’expressava perquè a la colla refundada de 1926 també s’incorporà el fill Agustí Gibert, qui després marxarà a la Colla Nova de Tarragona. Aquest renom podria derivar de la relació amb el mot felí, usat per descriure algú àgil a l’hora d’enfilar-se a les torres. Per tant, hi constatem tres nissagues de castellers abraçant les dues centúries i la refundació.
Suport als vallencs i estatges socials. El tercer factor a tenir en compte és la pervivència de la flama castellera a Tarragona durant el període de la Decadència (1894-1925), gràcies a l’acció d’alguns altres homes clau, cooperadors de les nissagues esmentades ja sense colla local i ajudant les vallenques. Tot i que hi hagué diversos anys en què no es feren construccions per les festes majors (1913-1917, 1919, 1921 i 1924-1925), coneixem almenys dos castellers més, fonamentals per garantir la transmissió d’aquest llegat.
Per una banda, el 1915 Marc de la Palla o Marquet de la Palla, que també havia estat integrant dels primers Xiquets – Colla de la Mercè, s’autodefineix com “el cap de colla d’aquí [Tarragona]… i dels de Valls”, pel rol capdavanter que exercí en el grup d’aficionats tarragonins que ajudaven la Colla Vella vallenca a la capital. El renom deu de provenir de la seva vinculació al món agrícola amb feines del camp lligades al transport, comerç o manipulació de palla, un patró molt habitual en l’època. Aquell any el prevere i escriptor tarragoní Francesc Iglesias el definí com “l’últim castellaire de Tarragona. Si no ha mort, no faltarà a reforçar les torres (castells) que’ls Xiquets de Valls alçaran en nostres carrers i places. Se’l pot aplicar la paraula roure en tota l’extensió de son significat”. Ja no figura, però, en els llistats de 1926.
D’altra banda, el pagès Pau Alasà Reverté, conegut com el Coix d’Alasà (Constantí, 1871), era membre dels Xiquets de Valls, probablement de la Vella i potser també de la de l’Escolà, participà en actuacions a Tarragona on hi anava caminant des de la seva vila nadiua, i cap a 1909 es traslladà a viure a la capital. Precisament, el seu sobrenom provenia d’un accident patit en la pràctica torraire. Pau era fill de Josep Maria Alasà Illa, anomenat Joanet Alasà o Joanet d’Alasà (Constantí, 1828), qui en aquest cas ja havia format part dels Xiquets de Tarragona – Colla de la Mercè, fet que no podem certificar del fill. Posteriorment, aquesta continuïtat castellera familiar es mantingué amb Joan Alasà Espera (1904-1981), nebot de Pau Alasà, que el 1939 esdevingué sotspresident i cap de canalla dels Xiquets de Tarragona unificats. La forta relació amb el cap de colla, Esteve Pomerol, fa intuir un lligam històric entre els Alasà i els Calbet -Pomerol.
Finalment, un quart factor ha de ser tingut en compte. El 1926 encara pervivien els cellers que ja havien funcionat en els temps dels Xiquets de Tarragona – Colla de la Mercè, els veritables estatges socials d’aquells castellers abans que les colles tinguessin locals, i que eren regentats per integrants de les mateixes agrupacions. Dos són els exemples més notables que compleixen aquests requisits. Per una banda, Cal Trip, que funcionà si més no des de 1885 a 1948, conduït pel casteller Pau Trip i pel seu fill. El renom podria derivar del significat de soroll o de l’expressió trip trap en el sentit de moviment sec i rítmic, com el del batec fort del cor. Ubicat a la cruïlla immediata dels Quatre Cantons en l’encreuament dels carrers de l’Abat, d’en Riudecols, de Misser Sitges i en Ripoll, davant seu s’hi havia plantat amb regularitat el de 2de7 i el pilar de 6 durant la primera Època d’Or. A Tarragona, també es coneix amb la denominació de Trip un garroferal, un mas, una pedrera i unes quadres.
Per altra banda, Cal Pau del Blau, renom del casteller Pau Magarolas Ladó (1838-1899), descendent de Pau Magarolas Garcia i propietari de la casa pairal existent al carrer d’en Comte números 12 i 14 si més no des de 1660. Fou membre de la Vella de Valls i dels Xiquets de Tarragona – Colla de la Mercè. El renom podria derivar de la taca blavosa produïda per l’extravasació de la sang en la pell, de resultes d’una contusió, qui sap si castellera. El seu fill Pere Magarolas Juval (1897-1972) encara parava a baixos el pilar davant el celler durant les actuacions del llevant de taula ben avançada la postguerra.
A mode de conclusió. Els Xiquets de Tarragona de 1926 venien de la tradició, però també introduïren novetats com el fet de ser la primera colla que adoptà una camisa uniformada, la blava –color aleshores habitual en la roba de feina de la gent de la mar i dels estibadors, i relativament fàcil d’obtenir gràcies als tints industrials ja generalitzats–, al costat d’elements clàssics anteriors com el mocador vermell, la faixa negra per als adults i inicialment roja per als xanetes, els calçotets blancs talla pantaló i l’acompanyament dels grallers, en el seu cas Els Pelegrins, de Bellvei del Penedès. Amb un cap de colla relativament jove amb 27 anys, fet del tot diferent a la tradició de les formacions vallenques, amb raó l’historiador vendrellenc Emili Miró el 1961 ho explicà i definí amb aquests termes: “Surt per primera vegada una colla de valents castellers i fan el 3 i el 4de6. Fou l’espurna que encengué el foc”.
Bibliografia essencial
Bargalló, Josep (1990). La colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat, Tarragona: El Mèdol.
Bertran, Jordi (1989). “1854. Una colla castellera pròpia de la ciutat de Tarragona”, a L’Esperidió, 20, Tarragona: Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, octubre-desembre, p. 11-12.
Bertran, Jordi (2019). Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, Lleida: Pagès.
Bertran, Jordi (2023). “El ball de valencians o muixeranga com a gènesi dels castells»” a D.A. La Muixeranga d’Algemesí 1973 – 2023, València: Generalitat Valenciana, p. 10-35.
Bertran, Jordi (2024). El cicle de Santa Tecla, el Corpus i les entrades espectacularitzades a Tarragona en el context dels territoris de llengua catalana, Tarragona: URV,
http://hdl.handle.net/10803/694060 [en línia, 27/12/2025]
Brotons, Xavier; Soler, Guillermo (2021) (dir.). Enciclopèdia castellera, 7, Diccionari biogràfic, Valls: Cossetània.
Català, Pere (dir.) (1981). Món Casteller, 2 vol., Barcelona: Rafael Dalmau editor.
D.A. (2008) 1926-2006. Els castellers de Tarragona. Imatges i testimonis, Valls: Cossetània.
Drudis, Jordi (a cura) (2020). Llibre de l’avi Sardà. Dietari de la Tarragona del segle XIX, Tarragona: Drudis i Virgili Editors.
Güell Xavier (2001). La Renaixença castellera a Tarragona (1926-1936), Tarragona: El Mèdol.
Güell Xavier (2017). “La Renaixença castellera (1926-1939)”, a Brotons, Xavier (dir.). Enciclopèdia castellera. Història I: dels antecedents al 1939, Cossetània: Valls, p. 202-256.
Morant, Jordi (1967). Història dels castells. Tarragona, Camp tarragoní i Penedès, Tarragona: autoeditat.
Morant, Jordi (1976). Història dels castells. Tarragona i les comarques, Tarragona: Patronat Municipal de Castells, 2ª ed.
Salvat, Joan (1926), “Las fiestas de Santa Tecla”, a Tarragona 21/09/1926, p. 1.
Salvat, Joan(1929). Tarragona en la historia general, Tarragona: Imp. de A. Ventura Altés.
Articles relacionats:
Esteve Pomerol i Calbet: un cap de colla històric, de Joan Sala (12 de juny de 2026)
