La generació que va començar a descobrir el patrimoni immaterial en els inicis de la democràcia tingueren la sort de comptar amb alguns llibres dels folkloristes i estudiosos clàssics. A nivell estatal Julio Caro Baroja i a nivell català Joan Amades o Aureli Capmany són noms que, sense menysprear les indispensables i enriquidores aportacions d’investigadors locals, van ajudar a redescobrir una cultura popular que el franquisme havia atacat, regionalitzat o menyspreat, segons uns o altres casos. Aquests autors van ser posats en valor per noves firmes que llavors emergien i que avui són noms cimera. Citarem la il·licitana María Ángeles Sánchez que, amb la seva càmera i belles imatges, ha fet un ingent treball en pro de les festes populars, i de Bienve Moya que, des de Vilanova i la Geltrú, és mestre indiscutible i dinamitzador d’infinitat de projectes.
El 2018 vam celebrar els 150 anys d’un dels personatges que Sánchez o Moya van posar en valor. Ens referim a Aureli Capmany –coprotagonista de la 13a Nit de Castells– que naixia el 1868 al popular barri del Born, a Barcelona, aglutinat al voltant d’un d’aquests mercats que sintetitzen la vida dels carrers amb més història de les nostres ciutats. Pertanyent a una família d’artesans cistellers, va teixir filigranes amb vímets, joncs i esparts. Deu anys més tard els Capmany es traslladarien a la propera Rambla de les Flors, entre els populosos carrers del Carme i de l’Hospital, un altre eixam vital de la Barcelona que aviat caminaria cap a l’Exposició Universal de 1888. Aquesta fou el reflex de la bona relació entre la restaurada monarquia espanyola i la burgesia industrial catalana, que havia donat suport al retorn reial, a la recerca d’una pau social que permetés el desenvolupament econòmic.
Precisament en aquest 1888 mor el pare de l’Aureli i aquest fet suposa una inflexió definitiva en la vida de l’autor, que decideix formar-se en centres com l’Ateneu Barcelonès i el Centre Excursionista de Catalunya, entre d’altres. L’Exposició va urbanitzar el barri de la Ribera. Per això van arribar milers de treballadors que van moure’s, en ocasions, en difícils condicions. En una ciutat amb 530.000 ànimes, a les quals es van sumar 400.000 visitants, augmentà la conscienciació dels treballadors que havien d’unir forces per defensar els seus interessos i millorar les condicions laborals. Mostra d’això és que l’agost de 1888, en plena celebració de l’Exposició, es va fundar a Barcelona el sindicat Unió General de Treballadors.
Capmany veu com en bona part desapareixen entorns urbans per generar-ne d’altres –especialment significativa serà l’obertura de la Via Laietana–, i s’esfumen tradicions. Així el 1891 el nostre protagonista és, al costat d’altres personatges com els compositors Lluís Millet o Amadeu Vives, fundador de l’Orfeó Català, massa coral que es convertirà en una de les entitats barcelonines de més prestigi; o el 1907 del primer grup de dansaires aglutinats sota el nom d’esbart per perpetuar les danses procedents de la tradició. Els costums, els oficis, la cançó, la dansa, el teatre, els contes, la literatura popular, els menjars populars o la imatgeria, en la majoria dels casos des de l’òptica patrimonial, passaran a ser el centre d’atenció d’un home que compaginà la divulgació a les escoles i als centres culturals amb la redacció de llibres i articles sobre tots aquests temes, així com amb l’arxivística.
Jutge del Concurs casteller. Amb l’inici del segle XX, el 1900, amb 32 anys, l’Aureli escriu el seu primer text conservat que és una ressenya sobre un drama líric amb text d’Àngel Guimerà i música del seu amic Vives, publicada a La Comarca de Lleyda.1 L’any següent no és més prolífic. En canvi, el 1902, comencen les seves cooperacions al periòdic barceloní La Renaixensa. D’aquell any Montserrat Garrich ha inventariat 23 textos.2
L’èxit d’aquestes col·laboracions situa l’autor com una persona de referència en l’àmbit del patrimoni immaterial. Per això, en el primer concurs de castells de la història, el concurs regional de Xiquets de Valls, celebrat a la ciutat de Barcelona el 24 de setembre de 1902 dins les Festes de la Mercè, formà part del jurat, tal com ell mateix explicita en els dos textos que dedicà als castellers vallencs.3 El certamen fou organitzat per la Federación Gimnástica Española dins un programa de la Mercè que l’estudiós Jordi Pablo considera que comptà amb “les desfilades que, sense dubte, foren [les] més lluïdes… Perquè a més de la gran Cavalcada Artísticoindustrial, amb la participació de Puig i Cadafalch i Utrillo entre altres artistes, també es va fer la primera trobada de gegants”.4
En un moment en què els castells com altres manifestacions del patrimoni immaterial han entrat en retrocés, l’Ajuntament de Barcelona intentà, sense continuïtat, donar-los un nou impuls a través del caire competitiu, també en el cas dels gegants, nanos i “monstros típichs”, enmig d’un context amb un creixent interès per l’esport. Era alcalde Joan Amat i Sormaní (Barcelona, 1864-1921), del Partit Liberal Fusionista, alineat a l’entorn del dirigent estatal Práxedes Mateo Sagasta. Ho deixaria de ser el desembre del mateix 1902. Si Capmany fou jurat del concurs casteller, Josep Puig i Cadafalch, Miquel Utrillo i el periodista reusenc de La Veu de Catalunya Pere Pagès i Rueda ho foren del de gegants, nanos i bestiari. Per cert, també hi prengueren part l’àliga, el gegantó Robafaves i els dos gegants vallencs.5
Projecció turística. L’Aureli escriví dos textos monogràfics sobre els Xiquets de Valls. El primer aparegué en llengua castellana l’octubre de 1927, al núm. 196 de Barcelona Atracción: revista mensual de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Els castells just acabaven de començar la seva renaixença l’any anterior amb la creació dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, fets que van suposar un punt d’inflexió i l’inici de la superació de la decadència prèvia. Amb aquest article Capmany és el primer que situa els castells en un mitjà de comunicació amb objectius de projecció turística. I ho fa des de la ciutat de Barcelona.
Consta de tres parts. La primera es basa en el treball del torrenc Josep Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona del 8 de setembre de 1853, i li serveix per introduir la tècnica dels castells. La segona correspon a uns suposats orígens en el ball de titans en què enllaça citacions de l’humanista tarragoní Lluís Pons d’Icart el 1572, del jesuïta italià de família catalana Juan Francisco Masdeu publicades entre 1783 i 1805, i de Jaime Villanueva el 1851. Vol connectar el mite d’uns forçuts titans amb els castellers dels Xiquets de Valls, a través del ball de valencians. Capmany havia llegit Los Xiquets de Valls y las costums populars (Ensaig histórich), de l’advocat, historiador, periodista i polític Josep Coroleu i Inglada (1839-1895). Premiat en un certamen literari convocat el 1884 amb motiu de la finalització del tram del ferrocarril de Calafell a Valls, s’hi apunta l’avui desestimada tesi dels titans i es vincula al Panegírich sobre’l consulat de Mallio Theodoro del poeta Claudi Claudià, que visqué a cavall dels segles IV i V i l’escriví l’any 399, encara en temps de Roma.6
L’Aureli també mostra que ha llegit el vallenc Francesc Ballester en afirmar: “Tal como actualmente se hacen los castells no conocemos noticia exacta de su existencia hasta últimos del siglo XVIII, constando que en Valls existía el año 1805 dos colles de castellers la una integrada por payeses y la otra por menestrales”.7 De fet, el barceloní ha començat l’article amb una sentència clara: “Una de las fiestas más famosas y características de Cataluña, son los castillos de los Xiquets de Valls … la localidad donde han tenido más arraigo y donde todavía se conserva la afición con más entusiasmo”.8 Capmany posa per davant els vallencs en el moment que ja s’han retrobat les colles tarragonina i vendrellenca. L’article de 1927 es clou amb les referències dels Xiquets de Valls actuant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1852 i al concurs de 1902.
Costums de Catalunya. El segon text, aquest en català, és el vuitè capítol de l’obra col·lectiva Costums de Catalunya, editada a Barcelona per l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova, a les acaballes de 1931, tot i que havia estat atribuïda fins fa pocs anys al 1935.9 A més de les notícies de l’article anterior, concreta en el 1693 les festes de Santa Tecla de Tarragona que van acollir el ball en què es realitzava una campana d’homes rematada per un de sol. En realitat la data és la de l’edició de la crònica d’un altre jesuïta, Jaume Vilar, i la notícia correspon a l’any anterior, el 1692, quan la festa va tenir un caràcter extraordinari per celebrar el nou rés de Santa Tecla i la major extensió dels seus cultes. L’Aureli també introdueix la notícia del ball de valencians de Valls actuant el 5 de maig de 1712 pel retorn de la Mare de Déu del Lledó al seu santuari, notícia que cita com a procedent de l’arxiu de la comunitat de preveres de l’església de Sant Joan.
L’investigador empra bibliografia aleshores prou recent. Així, recull el treball del vilafranquí Francesc de Paula Bové Lo Penedès. Folklore de balls, danses i comparses populars (El Vendrell, 1926), que li serveix per introduir la tesi de la indumentària d’origen valencià. Per contra, Capmany obvia que Bové també diu que “qui sap si aquesta comparsa és d’origen valencià”.10 Alhora dona el 1855 com la data en què els balls de valencians són plenament identificats amb els Xiquets de Valls, notícia que en temps recents ha reculat fins al 1849. A partir del mateix Bové, fa èmfasi en la composició coral de Josep Anselm Clavé de 1867 dedicada a Los Xiquets de Valls com a eina per popularitzar “la nova denominació dels castells, apareguda a mitjans del segle XIX”.11
Del treball publicat el 1927 per mossèn Gaietà Viaplana Notes històriques de la Parròquia i Vila d’Arbós, l’Aureli extreu la notícia de 1770 amb els quatre balls de valencians del Catllar –amb el castell de sis sostres–, la Riera, el Vendrell i Santa Margarida dels Monjos.
Tractament tècnic. Com en el primer article, també segueix Ballester pel que fa a la història dels Xiquets vallencs. Introdueix, però, una interessant graduació de les edats dels castellers en funció dels pisos en un tres de nou sense folre, extreta fil per randa de les Costums típicas de la ciutat de Valls, de l’alcoverenc Cosme Vidal i Rosich (1869-1918).12 Aquest text fou guardonat en el certamen literari de Valls el 1894 i editat l’any següent. Un testimoni coetani tant a la primera època d’or dels castells com a la seva decadència, signat per un autor passional interessat per temes diversos, entre ells les arquitectures humanes, i el qual difícilment hauria estat premiat al quilòmetre zero casteller si hagués contingut errades notables. L’estudiós Josep Bargalló ha dit respecte a aquesta obra: “En el capítol dedicat als castells hi ha tot el tractat científic del fet casteller, un estudi dels aspectes més importants de tot el món casteller, i, també, un testimoni històric dels castells de l’època”.13 Vidal i Capmany es coneixerien a Barcelona. El 1903 l’alcoverenc havia lloat la iniciativa del segon en publicar cançons populars, i el 1904 cofundarien la revista infantil En Patufet.
L’Aureli, fidel a Vidal, apunta pinzellades tècniques com quan diu: “Arrapats als cossos dels segons els terços, no tan grans i menys sapats, però forts i nervuts, van a ocupar el lloc més difícil de la fortalesa, han d’ésser gent jove, de poc pes i molt braó. S’enfilen seguidament els quarts, tres fadrins de vint a vint-i-cinc anys”.14 El text diferencia clarament el tres de nou, “l’obra mestra de l’ofici, la darrera paraula de la resistència”, respecte del mateix castell al qual “s’hi afegeixen uns reforços o crosses”.15 L’autor puntualitza que en el món casteller aquests reforços poden ser el folre o el folre i les manilles, en parlar de “tres pilars exteriors i tres d’interiors, de dos o tres cossos d’elevació, els components dels quals agafen estretament, amb llurs nervudes mans, els turmells dels que formen les columnes principals”.16 El 1903, Vidal també faria la Colla Vella dels Xiquets de Valls protagonista de la seva narració L’amo del pilar de cinc, on, al llarg de la vida sencera d’un casteller, sempre apareix destacada per l’autor per sobre la Colla Nova. Per tant, considerem que Vidal –i per extensió Capmany– no tenia cap ànim de perjudicar la Vella, en reconèixer la certesa, la singularitat i la vàlua d’un únic tres de nou sense folre. Entre els altres castells que s’esmenten destaca “el pilar de set, alçat sense crosses”.
El text de l’Aureli acaba amb un seguit de referències històriques des del segle XIX amb actuacions dels castellers davant del rei espanyol Ferran VII a Tarragona, dels soldats castellers a la magrebina ciutat de Tetuan el 1860 amb el general reusenc Prim, i les ja usades en l’article anterior de Barcelona.
Ball de valencians. Mereix un esment especial l’al·lusió al fet que “Ara fa [uns] cinc anys fou reinstaurat l’antic Ball de Valencians a la comarca tarragonina”. Essent el capítol publicat el 1931, es refereix a una recuperació esdevinguda el 1926. La dada pot correspondre al ball de valencians d’Arbeca, les Garrigues, portat a plaça el 1925 i 1926, després de no haver-se executat des de 1910.17 Tot i que es refereix a les comarques tarragonines i Arbeca ja és en terres lleidatanes –geogràficament connectades amb el Camp de Tarragona i la Conca de Barberà–, Capmany és el primer autor que relaciona les “quatre figures dansades, essent la cinquena la construcció de la torre. Aitals passos o figures són conegudes per noms expressius de llur caràcter: El Brasset, L’Avellano, Les Llargues, Els Ponts i les Torres. Una altra variant presenta els títols de: El Mocadoret, La Bolangera, La Presumida, El Colzet i la Torre”. De les cinc primeres, totes menys els ponts foren esmentades per antics balladors arbequins entrevistats per Lluís Solsona el 1963.
Les segones cinc variants corresponen a la versió del Priorat, documentada a Capçanes per Joan i Xavier Gols el 1933, dos anys després de l’aparició del llibre de l’Aureli, en una missió de recerca per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i que coincidiria amb la de Bellmunt del Priorat, essent estesa arreu de la comarca. El ball s’hauria mantingut fins a la dècada dels anys 20 del segle XX, esporàdicament, per la festa de Santa Bàrbara de Bellmunt el 4 de desembre.18
Com a conclusió, per la seva predilecció i coneixement del ball i la dansa popular, Aureli Capmany és el primer investigador que traça la línia entre el ball de valencians i els castells, mentre que s’erra en mantenir la tendència d’autors anteriors que reculen més enrere cap al de titans. Alhora és el primer que s’adona de la capacitat potencial dels castells com a fenomen d’atracció dels aleshores denominats forasters, i avui visitants i turistes.
NOTES:
1 Garrich, Montserrat (2005). L’obra d’Aureli Capmany. La mirada a Tarragona, Tarragona, El Mèdol, p. 84.
2 Ibid., pp. 84-87.
3 Capmany, Aureli (1927). Los Xiquets de Valls, dins Barcelona Atracción: revista mensual de la Sociedad de Atracción de Forasteros, 19, pp. 313-314, reproduït a Garrich 2005: 66-70.
4 Pablo, Jordi (2003). Les Festes de Barcelona, Barcelona, Ajuntament / Rosa dels Vents, p. 161.
5 Per conèixer més detalls sobre aquest certamen, llegiu: Cuéllar, Alexandre (1990). Els gegants d’Olot, 100 anys, Olot, Impremta Aubert.
6 Panegyricus dictus Manlio Theodoro consuli, citat per Coroleu, Josep (1884), dins Certamen literari iniciat per la societat Círculo Español y celebrat en lo dia 1er. de febrer amb motiu de la inauguració del tros de ferro-carril de Calafell á Valls, Valls, Imp. La Catalana, pp. 90-109.
7 Capmany 1927: 70.
8 Ibid., p. 66.
9 Capmany, Aureli (1931). Els Xiquets de Valls, dins D.A. Costums de Catalunya, Barcelona, Institut Gràfic Oliva de Vilanova, reproduït a Garrich 2005: 71-78.
10 Bové, Francesc de Paula (1990). Lo Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars, Vilafranca del Penedès, Vilatana, p.113.
11 Capmany 1931: 73.
12 Vidal, Cosme (1895). Costums típicas de la ciutat de Valls, Ferrol, Imprenta y Librería de R. Pita.
13 Bargalló, Josep (1978). El fet casteller a l’obra de Josep Aladern (Cosme Vidal)», dins Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs, 2, Alcover, p. 38-41.
14 Ibid., p. 75.
15 Ibid.
16 Ibid., p. 76.
17 Català, Pere (dir.) (1981). Món Casteller, I, Barcelona, Rafael Dalmau editor, pp. 63-65.
18 Palomar, Salvador (2002). El ball de valencians a Reus, al Baix Camp i al Priorat, Reus, Carrutxa, pp. 63-73.
