El resultat de la tornada a les places del món casteller el 2022, ja sense les restriccions adoptades durant la pandèmia de la Covid, va sorprendre, poc o molt, tothom. Mai, des de l’explosió de colles i grans castells que hi va haver a finals del segle XX, no havia estat aturat, o sota mínims, dues temporades, i els pronòstics de com aniria la Represa eren majoritàriament pessimistes. A l’equació s’hi afegien les conseqüències psicològiques de la pandèmia, que preveien que molts castellers, especialment els més veterans, no es voldrien tornar a posar en una pinya a respirar el mateix aire dels que tindrien al costat.

En aquest context i amb uns poms de dalt molt novells, es pronosticaven castells de 9 de la gamma bàsica, esporàdics i com a gran atracció dels caps de setmana a les places i diades més destacades, i la tripleta màgica, encara més esporàdica i com a provable combinació amb opcions guanyadores al Concurs de Tarragona. També s’especulava amb la possible desaparició en massa de colles que, fins el 2019, havien subsistit, amb feines i treballs, en les categories més modestes –especialment si eren de fora de l’anomenada Zona Tradicional–, i una davallada contundent i generalitzada de la massa castellera, que optaria per altres maneres de lleure incompatibles amb el fet casteller.

Totes aquestes especulacions, totes aquestes pors, van esdevenir reals i fonamentades, però amb un impacte molt menys dur del previst. Han desaparegut colles, sí; hi ha hagut una baixada generalitzada del nivell casteller, sí; una davallada de camises evident, també… Però castellerament parlant, el 2022 només ha suposat un pas enrere i, aparentment, no un daltabaix costós de refer. De fet, si ens deixem enlluernar pels resultats de les tres colles que van fer podi diumenge al Concurs de Tarragona, l’any de la Represa ha tingut un balanç tan inesperat com excepcional, que ha inclòs castells nets, castells de 10, diversitat en castells de la gamma extra i, fins i tot, la coronació d’un castell inèdit. Vaja, com si no hagués passat res. Però, com dèiem, el podi del Concurs ofereix una imatge distorsionada del món casteller en la seva globalitat, fins i tot si només analitzem les tres colles que hi van pujar.

Una temporada de reset. El 2022 casteller ha estat el resultat d’un reset, al final del qual encara veiem uns quants programes que no s’han acabat de carregar bé. I aquesta és la feina que tindran les colles aquest 2023: aconseguir que la reconfiguració del món casteller permeti tornar a tenir les mateixes prestacions, tornar a plantejar les mateixes expectatives que tenia abans de la pandèmia…

En primer lloc, caldrà evitar que no s’esvaeixi la il·lusió per tornar a les places que, en molts moments, es va fer evident la temporada passada i, a continuació –i en conseqüència–, recuperar i consolidar un nivell de camises per poder arribar, com a mínim, als nivells de militància del 2019. Si s’aconsegueix, les colles de 6 tornaran a aspirar a fer castells de 7; les de 7 a treure el nas a la categoria de 8; les de 8 a somniar amb els castells de 9; les de 9 a plantejar-se la gamma extra i les colles que ja la sovintegen a pensar en els grans reptes pendents.

El món casteller funciona així, i no al revés, i és la necessitat immanent d’avançar que el fa possible tal com és. I la del 2023 serà una temporada sense Concurs que, a diferència del 2022, no obligarà les colles punteres a fer càlculs i determinar les prioritats d’assaig en funció de l’adversari o la puntuació al certamen tarragoní. Això hauria de permetre dissenyar una temporada menys reactiva i més racional, durant la qual l’objectiu de les colles sigui reconstruir-se per aprofundir en el fons d’armari de castells i castellers i poder diversificar i consolidar la gamma.

Però, aprofitant el reset, hem de voler recuperar el mateix món casteller que teníem el 2019? Segurament, la resposta és no. No, si volem evitar la sensació de cansament i de desgast que, cíclicament i especialment en les colles grans, ha provocat l’exigència desfermada, setmana rere setmana, de l’activitat, i que dificulta que sigui sostenible a curt o a mitjà termini. I per això caldria racionalitzar, no tant els assaigs com sí, el calendari d’actuacions. Ja es fa en bona mesura, perquè cada colla mira d’adaptar-lo a la casuística de la seva massa social, però potser no es fa prou, i l’ambició i els compromisos de les direccions de les colles, sovint, acaben passant factura en la fidelitat de la massa castellera.

Una mostra d’aquest desgast és l’afluència desigual de castellers a les diades, que varia molt en funció de la seva importància o de la seva proximitat en el temps. Les colles també haurien de prioritzar si volen comptar amb un volum adequat de camises, que tothom se senti útil i tingui un lloc en els castells. En el cas de les colles grans, per exemple, s’ha demostrat que quan una agrupació ha prioritzat els troncs nets en detriment dels castells amb una base ampla i nombrosa, ha acabat perdent l’assistència regular d’efectius.

La durada de les actuacions. Millorar el format de les diades i la diligència a l’hora d’executar els castells –evitant els maleïts temps morts on no passa absolutament res–, és un altre aspecte clau que el món casteller hauria de revisar. Sembla una guerra perduda, perquè ja s’ha dit i argumentat un munt de vegades, però és vital. I quan una diada s’allarga més enllà de l’estrictament necessari i el públic s’està més estona esperant els castells que veient-los, vol dir que alguna cosa no s’hi ha fet bé, i tots sabem què és: voler fer castells que, per volum de pinya, no es poden fer en solitari, tenir les pinyes poc assajades i haver d’improvisar a plaça, assumir com a normals les dinàmiques de bar… Cal insistir en la màxima que les colles actuen per al públic i no per l’autocomplaença, i ser conscients que estar-se més de tres hores en una plaça, si no és la diada del segle, la veritat, a la gent se li fa pesat i acaba marxant. Una diada sense públic, per molts bons castells que s’hi facin, és el més trist i patètic de veure que hi ha.

Combatre el masclisme i els abusos. Els temps han canviat, per sort, i el món casteller s’ha de situar a l’avantguarda de les polítiques i els protocols de prevenció i detecció d’actituds masclistes, homòfobes i d’abusos a menors. I no perquè les víctimes potencials siguin imprescindibles per fer castells, sinó perquè les colles castelleres són constituents de la societat del nostre país i, per tant, no es poden despenjar de la cursa global per garantir els drets de totes les persones. I, aquest concepte tampoc no l’hem de subscriure perquè toca i prou; cal actuar. En tenim exemples de perquè cal, com ho és el cas de suposats abusos a menors que s’ha destapat judicialment aquest hivern a Barcelona, el cas d’assetjament masclista que vam viure a la plaça de Vilafranca, el d’assetjament a una menor a Tarragona, i algun més que, de moment, no ha passat de la rumorologia a plaça. Aquí ens hi juguem el prestigi i també la nostra aportació, com a col·lectiu, a una societat més justa. El món casteller ja treballa en aquest sentit, i és de destacar la feina feta tant a la CCCC com en algunes colles, però hauria de ser una prioritat per a tothom.

Articles relacionats:
Opinió: I el 2023, què? (II: la nova temporada)