El Concurs de Castells no necessita els Minyons de Terrassa, i els Minyons de Terrassa són contraris a anar al Concurs de Castells. És la realitat, i no cal fer-hi més tombs. El dia que el Concurs de Castells necessiti els Minyons de Terrassa o la colla no sigui contrària a anar-hi, ja en parlaran. És una evidència, doncs, que el debat bianual sobre la qüestió és estèril i que, quan apareix, només serveix per revolucionar la roda del hàmster. Tot i això, puntual a la cita, la polèmica reapareix els anys parell, alimentada amb els mateixos arguments, i fruit de bones intencions o ganes de tocar la pera. El que sí que és cert, perquè també passa cada dos anys, és que els Minyons de Terrassa tenen, durant les setmanes que l’atenció mediàtica se centra en el Concurs, un protagonisme en paral·lel que d’altra manera no tindrien. És un dels efectes col·laterals del certamen.

El Concurs té vida pròpia, i en tindria encara que fos una altra colla la que no hi anés. I ha tingut l’èxit que té ara perquè ha crescut sobre la base real del món casteller –que també inclou els Minyons de Terrassa–, i ha evolucionat a la recerca de la modernitat i de la seguretat. Un món casteller que, cada cop més, se’l sent seu i el viu com un esdeveniment casteller únic, tant a Tarragona com a Torredembarra. És més, si avui el Concurs no existís, el món casteller, les colles castelleres, l’haurien d’inventar, perquè el necessiten com a element vertebrador, integrador i com a catalitzador d’una mirada endavant que no oblidi la història que el precedeix. De fet, es podria dir que el món casteller i el Concurs ja són el mateix, o que l’un no s’entén sense l’altre.

Mentrestant, als Minyons no els ha anat pas tan malament no anar al Concurs de Castells. Han estat i continuen sent una de les grans colles del país; una colla que ha tret l’entrellat de molts dels castells que ara ens enlluernen, i que ha estat un exemple a seguir en tècnica, estratègia, organització i també valors. A més, sense anar al Concurs, els Minyons ja han pogut marcar potencial –o concursar– davant altres grans colles en grans places castelleres del país; alguna fins i tot amb cinc rondes, amb incentius econòmics importants i amb els punts que compta tothom. Places on, això sí, més enllà dels impostos que paguem tots i que serveixen per recompensar les colles, ningú no ha de pagar entrada. La seva posició és absolutament respectable, com també la de molts castellers dels Minyons que van a veure el Concurs a la TAP o a la plaça del Castell i que, en molts casos, hi participen amb samarreta d’altres colles. I no es tracta d’hipocresia, sinó de llibertat individual per fer el que a cadascú li plau. El que pot ser preocupant, i no només per als Minyons, també per la resta del món casteller, és que a partir d’ara, vista la seva situació postpandèmia magra, el no anar al Concurs els pugui passar factura, els privi d’una dinàmica positiva que han aconseguit totes les colles que hi han pogut participar. Aquest any s’ha vist clarament: pràcticament, totes les colles que hi han concursat s’han superat en massa social i objectius castellers.

He conegut i conec minyons absolutament refractaris al Concurs, com també altres que han evolucionat des d’un No absolut fins a un Sí convençut. Aquest cap de setmana en vaig conèixer un cas, d’evolució en el discurs. Un ex-cap de colla important, que com en el seu dia el Negre o el Falcato, i després el Màrius, ha arribat a la conclusió que el Concurs de Castells, a diferència dels anys vuitanta i noranta, ja entra dins els paràmetres ideològics dels Minyons. Vaig baixar del lloc de premsa on érem l’equip de Catalunya Ràdio que en fèiem la retransmissió a fer un cigarret, i me’l veig a la zona de bars amb la samarreta d’una altra colla! Va ser inevitable creuar-nos les mirades i fer cadascú unes quantes passes per encaixar les mans. Després de somriures, comentaris irònics i respostes enginyoses, em vaig quedar amb dues afirmacions que em va fer quan la conversa va esdevenir formal. Una de demolidora: “Si ara es fes una votació seriosa, més del 50% dels Minyons votaria a favor d’anar al Concurs”. L’altra, que sintetitzaré amb tota l’objectivitat, preocupant: “No anar al Concurs ens perjudica”. Del percentatge, no en tinc ni idea; dels beneficis d’anar al Concurs, n’estic absolutament convençut. I lamento contribuir, si és el cas, a revolucionar més la roda del hàmster.