Els Castellers de Vilafranca van tancar el dia de Tots Sants una temporada irregular oferint la seva millor versió: la d’una colla lluitadora fins al darrer moment i capaç de descarregar castells de primera magnitud. Una fotografia que contrasta amb altres episodis del curs, marcats per un excés de caigudes i un desànim generalitzat, insòlit en una colla acostumada des de fa prop de 25 anys a guanyar gairebé sempre.

L’actuació de Tots Sants va ser el què, però també el com. El què va ser el pòquer de gamma extra, que inclou l’únic castell de 10 descarregat de la temporada (si més no, fins ara) i un meritori 4de9 sense folre, que torna a situar als verds en un terreny (el dels castells desfolrats completats) que en els dos últims anys havia estat territori exclusiu de les colles de Valls. El com va ser la capacitat de persistència i de lluita d’una colla que no es rendeix mai, que manté la fe fins el darrer alè i que exhibeix una autoritat guanyada a base d’assaig. Va ser la millor cara dels verds, que recorda a alguns dels episodis més memorables de la seva trajectòria.

L’actuació de Tots Sants també recull bona part del treball de base realitzat per l’equip tècnic encapçalat per Toni Bach, que ha invertit hores en la renovació de troncs i la construcció de castellers preparats per afrontar els reptes més difícils. No era una tasca fàcil, ja que aconseguir renovar estructures com el 4de9sf i el 3de10fm quan s’han produït baixes d’ordre divers requereix no només una intensificació dels assaigs, sinó també algunes dosis d’enginyeria i de motivació complementàries.

Acabar l’any amb el pòquer exhibit per Tots Sants podria haver resultat escassament creïble a mitjans de setembre: en les set actuacions amb castells de 9 entre la Festa Major de Vilanova (3 d’agost) i el Primer diumenge de festes a Tarragona (15 de setembre) van patir caigudes, algunes per castells que oferien poques possibilitats de ser descarregats i altres (com el 3de8 amb l’agulla del Catllar) per un incident anecdòtic. Un preu excessiu, especialment quan la consigna era no caure, per tal d’aportar la confiança necessària a la canalla per assegurar-se el millor tram final de temporada possible.

Aquest excés de caigudes ha estat la creu de la temporada, però també un acusat descens de camises als assaigs i a les actuacions. Certament, no són l’única colla que ha patit aquesta pèrdua de castellers actius, a la qual s’han vist afectades la immensa majoria de formacions. Però en el cas dels verds ha estat especialment rellevant, tant perquè quantitativament el descens ha estat significatiu (fet que ha suposat renunciar a determinades construccions en algunes exhibicions o haver de recórrer a suports externs de manera notablement superior a l’habitual) com per tractar-se d’una colla puntera, que tradicionalment s’ha mostra autosuficient en les grans diades per a tota mena de reptes

I en aquest descens de camises rau un dels factors que també ha marcat la temporada de la colla: el run run permanent al Figarot, amb veus que constantment qüestionaven al cap de colla i, especialment, al president, Joan Badell. L’assemblea del mes d’abri sobre la renovació de l’escut (els verds ja havien canviat l’escut anys enrere de manera plàcida), va posar de manifest aquest estat de descontentament generalitzat en amplis sectors de la colla. Els vots i opinions en contra no anaven tant pel canvi d’escut, sinó dels seus dirigents i d’una manera clara de la presidència. Una excusa  trobada per la massa social per expressar el seu descontentament sobre la manera en com s’estava governant la colla. Només l’autoritat i el prestigi de castellers veterans va aconseguir reconduir la situació.

Aquest run run –que s’ha mantingut al llarg de la temporada– és nou al Figarot. Si hi ha un cosa que havia distingit als Castellers de Vilafranca en les últimes dècades (a diferència de la resta de colles punteres) és la cohesió i la unitat interna de manera infranquejable. Els exdirigents remaven tots a una i la colla empenyia al darrere sense pràcticament desercions, en un exemple de fortalesa interna i consens dogmàtic. Així van iniciar el seu mandat Toni Bach i Joan Badell el febrer de 2016. Però la fotografia actual és sensiblement diferent. El bloc granític ja no existeix i una part substancial de la colla s’ha passat bona part de la temporada confiant en els canvis que han d’arribar a l’hivern. I no són pocs els qui no ho han amagat.

Recuperar la unitat serà el primer repte que hauran d’encarar els nous dirigents dels verds en la propera temporada. En aquest sentit, la candidatura de Carles Mata a la presidència ha estat ben rebuda internament per refer ponts. La mà esquerra resultarà imprescindible en aquesta empresa, però també l’efectivitat dels resultats en una colla competitiva i acostumada –si més no, fins fa dos anys– a sortir de plaça amb la millor actuació. La pressió recaurà sobre Siscu Benet, Siscu de Reus, com a previsible nou cap de colla, que haurà de traçar el camí per guanyar el Concurs. I la gran exhibició de Tots Sants podria haver estat el primer pas.

Llegiu més:

Premi i justícia per Tots Sants, (1 de novembre de 2019)

Marxa curta en l’inici dels verds, de Francesc Domènech (9 de maig de 2019)

La temporada més gran… i més difícil els verds, de Santi Terraza (17 de novembre de 2016)

Carles Mata: “Com més rivalitat hi hagi, millors castells veurem”, Gent de Plaça (22 d’agost de 2016)

El doble repte dels verds, de Santi Terraza (8 de febrer de 2016)

El cicle verd continua, de Santi Terraza (14 de juliol de 2015)