Josep Anselm Clavé i Camps visqué poc menys de 50 anys. Des de la seva infància arrossegà greus problemes de vista i, des de la joventut, un gep. Als 19 anys, en un intent d’assaltar la ciutadella de Barcelona, es dislocà un braç que li donà molèsties la resta de la seva vida. Un dia, una bomba d’artilleria destruí la font on estava a punt de beure i només la reacció ràpida d’un company li salvà la vida. Fou empresonat dues vegades i deportat dues més; les seves obres foren prohibides també dues vegades perquè estaven destinades als obrers i per ser en català (Poblet 1973).
Tot i així, la seva vida fou extraordinàriament fructífera: és ben conegut que Clavé fundà una àmplia xarxa de societats corals per tot Catalunya i fora d’ella però, a més de músic, també fou escriptor, empresari, comediògraf i polític. En la seva mentalitat, el cant coral i el republicanisme federal estaven sòlidament units, ja que servien el mateix ideal, la millora de les condicions de vida dels obrers. A l’última etapa de la seva vida, amb el triomf de la Revolució de Setembre i la proclamació de la Primera República, tingué càrrecs de gran responsabilitat política.
Avui encara volem recordar una altra faceta de Clavé: l’estudi i reivindicació de les tradicions catalanes. Una de les primeres cançons que escrigué en català, l’any 1854, ja es refereix a la sardana. El 1859 estrenà la seva primera sardana, que va ser la primera que es tocà a Barcelona. Es tracta d’una obra realment pionera, ja que es considera que la popularització de la sardana en aquesta ciutat no es va produir fins a l’any 1892 (Anguera, 2010, 29). Es creu que Josep Anselm Clavé va influir en Pep Ventura perquè compongués sardanes inspirant-se en la música popular i no, com es feia aleshores, a partir d’òperes italianes i balls de moda (Ayats, 2006, 53). Tant Clavé com Ventura van compondre música amb un estil propi, però arrelada en la tradició.
Clavé també va escriure un llibre sobre el carnaval de Barcelona, compongué unes caramelles i, l’agost de 1868, féu un concert combinant cançons que reflectien l’ambient típic de diferents regions: Castella, Andalusia, Mèxic, Catalunya, València, Mallorca, Galícia i el País Basc (Poblet, 1973, 143 i 217; Carbonell, 2000, 500).
Los Xiquets de Valls. Una de les obres més conegudes del Clavé és el cor Los Xiquets de Valls, composat el 1867, que descriu l’actuació dels castellers en una festa major. Alguns autors creuen que, per a aquesta obra, Clavé s’inspirà en una actuació que tingué lloc a Valls; Joan Amades (mecanoscrit, 1), escrigué que “Hom atribueix a Clavé l’origen de donar el nom de Xiquets de Valls als castellers en general. En Clavé es trobà a Valls en ocasió de fer castells (…)” i Roger Canadell (2012, 426) diu que aquesta cançó “recrea l’escena contemplada a Valls”. Però sembla més fiable la versió de Francesc Gras (1910, 91-92), qui explicà que “Avent dit un dia en Clavé que volia escriure una peça, Els xiquets de Valls, convidà en ell i an el simpàtic poeta Conrat Roure a la festa que per Sant Fèlix té lloc a Vilafranca; se’ls emportà a casa seva; va fer executar les torres davant dels seus balcons; els hi va fer sentir durant tres dies el sò de les gralles, (…) i en Clavé va compondre aquell ermós chor, que es una de les peces més inspirades de la seva musa popular”. La composició porta una dedicatòria que recolza aquesta versió: “A Eduard Vidal, li ofereix aquet recort de una gaya festa passada en sa companyia, son afectíssim amich”.
Francesc Bové (1990, 120) va datar aquella visita “per allí l’any 1865”, Francesc Blasi (1997, 10) hi coincidia en situar-la “per allà l’any 1865” i Josep Piñas (1946, 8) creia que “En el año 1867, el eximio músico-poeta Anselmo Clavé pudo contemplar toda la maravilla de nuestro arte en unas exhibiciones dadas en Villafranca por nuestros ‘castellers’”. Però la majoria de gent creu que fou l’any 1863, tal com explicà Pere Mas (1932, 211): “per la festa major de 1863, Clavé vingué a dirigir un concert matinal i en aquella ocasió li foren inspirats Els Xiquets de Valls”.
Ens consta que aquell any hi hagué una actuació castellera a la festa de Sant Fèlix de Vilafranca perquè al llibre de l’administració de la festa hi consta que “el Sr. alcalde quedó encargado de concertar los valencians” (Ribas, 1999, 476). El programa anunciava l’actuació d’un gran nombre de danses populars “descollando entre ellas los ‘Xiquets de Valls’ que ajecutarán sus difíciles y sorprendentes torres” (Diario de Barcelona; Català, 1979-1981, I, 114; molt resumit al Diario de Tarragona, 26-8-1863). El programa també anunciava que el Clavé dirigiria Los nets dels Almugavers el mateix dia de Sant Fèlix, a les 10 de la nit.
Pere Ferrando (2017), després d’una minuciosa recerca, va arribar a la conclusió que, en aquella festa major, hi actuà la Colla del Roser, de Valls. En ambients castellers, hi va haver un debat sobre els castells que s’hi van aixecar; es creu que foren importants, possiblement de 9 pisos (Català, 1979-1981, I, 121; Miralles, 2013, 55).
Sabem que Josep Anselm Clavé va presenciar altres actuacions castelleres: quan el general Prim tornà de la guerra d’Àfrica, l’any 1860, Víctor Balaguer li organitzà una gira triomfal, amb recepcions multitudinàries en diferents ciutats (Garcia, 2001, 38). El dia 30 de setembre, a Montserrat, hi coincidiren la reina Isabel II, el general Prim amb els Voluntaris Catalans, Clavé amb els cors (Poblet, 1973, 156), Pep Ventura amb els sardanistes (Ayats, 2006, 40) i la Moixiganga d’Igualada, que una relació festiva anomena “Xiquets de Valls” (F, 1861, 37; Güell, 2013, 32-33).
Ens consta que l’any 1863, el Clavé també assistí a les festes majors de Valls (Català, 1979-1981, I, 112), l’Espluga de Francolí (Ferrando i Tarés, 2003, 16) i Tarragona (Bertran, 2017), on actuaren els castellers. Josep Anselm Clavé ja coneixia els castells, com a mínim, l’any 1859 quan va compondre Lo pom de flors, una pastorel·la per a cor i orquesta, amb una primera part que simula la música dels castells i una segona amb ritme de sardana (López, 2010, 38-39).
Antoni de Bofarull afirmà el 1880: “Lo nom de Xiquets de Valls que ara donan alguns als homens de las torras, no té mes orígen que’l títol de una inspirada composició poético-musical del músich poeta Clavé” (Bofarull, 1982, 172-173); aquesta idea la repetiren Emili Morera (Geografia, 796) “Tampoch són coneguts a Valls los xiquets ab aytal nom, donat per En Clavé a sa composició musical popular”; Joan Amades (com ja hem vist) i Francesc Blasi (1997, 10) “És opinió general que el qualificatiu de Xiquets de Valls donat als castellers, prové de la composició musical que amb aquest títol escrigué el benemèrit músic i poeta Josep Anselm Clavé”.
Posteriorment es va demostrar que Clavé no s’havia inventat el nom de “Xiquets de Valls” i, entre els anys 1986 i 1988, Pere Català, Joaquim Masdéu, Salvador Arroyo i Pere Ferrando van donar a conèixer textos cada vegada més antics amb aquesta expressió (Trenchs, 1989, 19-21), que data de l’any 1849, és a dir 18 anys abans. Hem observat com, l’any 1863, els administradors de la Festa Major de Vilafranca encara van escriure “los valencians” (és a dir, ball de valencians) per parlar dels castells, mentre el programa de la festa ja parlava dels “Xiquets de Valls”.
Els castells i el ball de valencians. Però tot això és conegut, no cal insistir-hi. L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer dues novetats: la primera és la importància de Clavé en l’estudi de l’origen dels castells i la segona, altres versions del lema casteller.
Una de les polèmiques més llargues i apassionades del món casteller fou la disputa sobre el seu origen. Durant anys, hi hagué dues teories: una afirmava que venien del ball de titans i l’altra, del ball de valencians. Tota la teoria del ball de titans es basava en un sol text, escrit per Masdéu, que afirmava: “he visto con mis propios ojos en Tarragona ciertas danzas populares que cada año se renuevan y se llaman en lengua catalana ‘els Titans’ o sea ‘Bailes de los Titanes’, acaso según pienso porque en ellos, subiendo unos hombres derechos y manteniéndose en pie sobre los hombros de otros, se representa o la pretendida estatura gigantesca de los Titanes o haquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro” (Català, 1979-1981, I, 20).
Manuel Milà i Fontanals ja identificà els castells amb el ball de valencians l’any 1885: “los formidables espadats, torres y castillos de hombres del llamado ‘ball dels Valencians’ pertenecen á una gimnástica indígena y rústica”. El mestre Milà donava poca credibilitat a la teoria del ball de Titans: “Masdeu (II, 7) habla de ella y enlazándola ó confundiéndola con el nombre de otro baile” (Milà, 1885, 284-285).
En canvi, Francesc Bové sí que creia que els castells provenien del ball de titans. En un llibre publicat l’any 1926, afirmava: “els Titans: Xiquets de Valls: Amb el nom dels ‘Titans’ era coneguda aquesta brau i ferma institució” Però hi afegeix un comentari interessant: “També hem trobat que dins el primer terç del passat segle, se’ls coneixia dins la comarca del Penedès sota el nom dels ‘Valencians’, ço que atribuïm al vestuari que ells adoptaren (…) o qui sap si aquesta comparsa és d’origen valencià” (Bové, 1990, 113).
A partir d’aquell moment, va començar un viu debat entre els partidaris del ball de titans i els del ball de valencians. Albert Bonet intentava defensar la teoria dels titans: “I no podria ésser que com opina en Capmany, lo descrit pel P. Villar sigui el ball, i lo pel P. Masdéu una de les evolucions o l’apoteossi del mateix ball?” (Diario de Tarragona, 1928). Però aviat es va veure que no era la teoria correcta: “El testimoni del P. Masdeu, de primer antuvi, originà la confusió de creure que el ball dels titans era el castell actual (…) Resulta evident, per tant, que els immediats antecessors dels castellers han de cercar-se en lo Ball dels Valencians” (Alentorn, 1931, 59-60). Aureli Campmany explicava com la torre del ball de valencians “fué elevándose por la competencia entre las varias cuadrillas” (Capmany 1931, 397). Alguns autors es van aferrar, durant anys, a la teoria del ball de titans, però no van trobar cap element que capgirés l’opinió majoritària (Morant, 1976; Equipo 32, 1978).
Doncs bé, el primer estudiós en afirmar que els castells vénen del ball de valencians va ser Josep Anselm Clavé. L’any 1868, Clavé va començar una sèrie d’articles amb el títol “El baile desde la más remota antigüedad hasta nuestros días” a la revista La Montaña de Montserrat. Com que aleshores se sabia molt poca cosa sobre el ball de valencians i els castells, es va basar en un llibre anterior, de Mariano Soriano, ple de vaguetats i generalitzacions com ara: “Los valencianos, despues que de su bello y poético pais fueron arrojados los árabes, poco satisfechos con la imitación de sus ‘danzas’ de árboles, flores y fuentes, se empeñaron en imitar altas torres, retablos burlescos, vueltas de cuerpo entero en el aire, con otras muchas evoluciones admirables” (Soriano, 1855-1859, I, 177).
Clavé va copiar alguns fragments d’aquest llibre afegint-hi: “Baile de los valencianos.- La costumbre de formar los valencianos en sus danzas difíciles torres y retablos, data de muchos siglos” i (en una nota a peu de pàgina): “Las tan celebradas ‘collas’ llamadas ‘dels xiquets de Valls’, que aun hoy nos admiran con la prodigiosa formación de sus atrevidos ‘castells, pilars, torres, espedats’, etc., en las fiestas populares del Campo de Tarragona y comarca del Panadés –y de cuyos ejercicios nos ocuparemos más adelante- son hijas de las antiguas ‘danzas de valencianos’, como lo demuestra claramente el que aun se las denomine en nuestro idioma por algunos, ‘ball de valencians’” (Clavé, 1868). Veiem que el text de Clavé és força més interessant que el que estava copiant; la seva última frase és una aportació original i totalment encertada.
Ara bé, aquest text es publicà el dia 31 de setembre de 1868, però el dia 18 ja havia començat, a Cadis, la Revolució de Setembre. Al cap de poc temps, Clavé va deixar a part els estudis sobre les nostres tradicions per a dedicar-se a la política: va formar part del comitè revolucionari de Barcelona, va escriure en diferents periòdics republicans (La Vanguardia, El Cohete, EL Estado Catalán, etc.), va ser nomenat President de la Diputació de Barcelona, governador de Castelló, diputat a les Corts Constituents i delegat del govern a Tarragona. La revista La Montaña de Montserrat va canviar el seu nom per La Montaña Catalana i es va deixar d’editar el mateix 1868, i Clavé va morir el 1874. L’estudi que havia promès sobre els Xiquets de Valls no es va publicar mai.
Joan Amades va ser un dels principals defensors de la teoria del ball de valencians, amb frases com: “Ball de Valencians: Aquest nom era el més estès per a qualificar el ball que tenia com a final l’alçament de torres, castells i espadats. La tradició ens ha mantingut viu el qualificatiu de valencians aplicat als castellers” (Amades, 2001, 27). Hem trobat els textos de Soriano i de Clavé copiats a l’arxiu d’Amades. Això vol dir que Amades els coneixia i, de fet, els cita més d’una vegada. Alguns dels seus principals arguments els devia a Josep Anselm Clavé.
Més versions del lema casteller. La segona aportació d’aquest article té a veure amb el lema casteller. Clavé va escriure, dins la cançó Los Xiquets de Valls, la frase que millor sintetitza els valors dels castells i que després s’ha repetit incomptables vegades:
“Quina gatsara, quina delicia
Causan al poble los braus XIQUETS,
Quan fan alarde de llur pericia,
Forsa, equilibri, valor i seny!”.
Aquest poema destaca cinc qualitats dels castellers però la primera (la perícia) pateix un oblit molt curiós perquè va ser escrita en un vers diferent.
Recordem que l’any 1863, Clavé veié la festa major de Vilafranca des de la casa del seu amic Eduard Vidal i Valenciano. Gaietà Vidal, germà de l’Eduard, va escriure una altra descripció d’aquella festa, en prosa (Vidal, 1912, 36). Pere Català va comparar els dos textos, una idea brillant perquè, quan Gaietà explica el moment culminant de l’aleta, el públic aplaudeix “aquella mostra de força, destresa, equilibri i agilitat”. Gaietà Vidal descriu els castells amb quatre valors, dels quals dos (força i equilibri) coincideixen amb el lema de Clavé. La descripció de Gaietà Vidal es publicà l’any 1884, però fou escrita abans, no sabem exactament quan. Català creia que “si no anem errats, és el text, justament, que al mestre Clavé li serviria, de manera bàsica, per a escriure el seu coral (…) però, és clar, ens convindria de fixar que el text d’en Vidal és escrit abans del juliol del 1867, data en la qual Clavé donà per escrit el coral” (Català, 1979-1981, I, 121). Ens queda el dubte de si el text del Vidal fou el model per al Clavé o al revés.
Aprofundint aquesta recerca, hem trobat algunes versions més del lema casteller. La més antiga l’escrigué el periodista Joan Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona de 1852, quan explicà que els castellers “se distinguen en todo el Campo [de Tarragona] por su fuerza, agilidad, valor y constancia”. Hi ha més coincidències, perquè Mañé explica que els Xiquets de Valls van fer “torres de ocho empezando por la cúspide” i, a continuació diu que “Hubo tambien castillos de cinco pilares”, mentre que la cançó de Clavé diu “Fan castells pujats per sota/ y turrots de cinch pilars”.
L’any següent, Mañé describia els castells com a “verdaderos portentos de fuerza y agilidad, no exentos de arte y gusto” (Mañé, 1853), una altra variant del lema amb quatre màximes. És possible que Gaietà Vidal o Josep Anselm Clavé llegísssin aquests textos de Mañé; cal tenir en compte que, en aquell moment, s’havien publicat molt pocs escrits sobre els castells.
En el llibre que hem citat més amunt, Soriano va escriure que els valencians ballaven “tañendo ellos mismos guitarras, dulzainas y tamboriles con igual destreza que agilidad, donaire y gracia en sus mudanzas y posiciones de cuerpo” (Soriano, 1855-1859, I, 177-178). No podem considerar aquesta frase un antecedent del lema casteller perquè no hi ha cap coincidència i, de fet, no es refereix als castellers. L’hem citat per un altre motiu: en els articles que Clavé va escriure l’any 1868 per a la revista La Montaña de Montserrat, explicà que els valencians “en todos tiempos han dado mayores muestras de agilidad, fuerza y destreza”. Aquesta versió del lema casteller només té tres qualitats, de les quals una coincideix amb el lema casteller i dues amb la frase que acabem de veure de Soriano. Això no ens ha d’estranyar perquè, quan Clavé l’escriví, tenia molt present el llibre de Soriano.
Com a conclusió, podem afirmar que Clavé va ser un pioner en l’estudi de la música i de les tradicions catalanes; i que el lema casteller no va ser fruit d’un cop de sort, sinó que es van provar diferents combinacions per a explicar què són els castells i es va seleccionar la més encertada en el fons i en la forma.
FONTS:
Alentorn (1931) “Castells i castellers”. A: Valls Documental
Amades, J “Els Xiquets de Valls: Estudi històric i etnogràfic dels castells” Mecanoscrit conservat a la Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya.
Amades, J (2001) Els Xiquets de Valls Tarragona: El Mèdol, 2 edició.
Anguera, P (2010) La nacionalització de la sardana Barcelona: Dalmau.
Ayats, J et alii (2006) Córrer la sardana: balls, joves i conflictes Barcelona: Dalmau
Bertran, J (2017) “El ‘Força, equilibri, valor i seny’ fa 150 anys”. <www. revistacastells.cat/>
Blasi, F (1997) Els castells dels Xiquets de Valls Valls: Cossetània, tercera edició
Bofarull, A de (1982) Costums que’s perden y recorts que fugen Reus: Centre de Lectura, 3 edició.
Bofarull, J (2006) L’origen dels castells Valls: Cossetània
Bové (1990) El Penedès: folklore dels balls, danses i comparses populars Vilafranca: Vilatana, 2 edició.
Canadell, R (2012) “Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i periodisme cultural” [Tesi Doctoral] Universitat de Barcelona. <www.tdx.cat>
Capmany, A (1931) “El baile y la danza”. A: F. Carreras Folklore y costumbres de España Madrid: Merino.
Carbonell, (2000) Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874) Barcelona: Galerada.
Català, P (1979-1981) Món casteller Barcelona: Dalmau
Clavé (1868) “El baile desde la más remota antigüedad hasta nuestros días”. A: La Montaña de Montserrat. Número 79, 1-2
Equipo 32 (1978) Els castells Barcelona: Fundación Ruiz-Mateos
F, A (1861) Reseña de los festejos tributados á SM la reina doña Isabel II en su visita á Barcelona en Setiembre de 1860 precedida de los que se dedicaron al valiente general Prim á su entrada triunfal en la misma Barcelona: Plus Ultra
Ferrando, P (2017) “Identificada la colla que va actuar davant Anselm Clavé a la festa major de Vilafranca el 1863”. <www.elmoncasteller.cat/ >
Ferrando, P i J Tarés (2003) Els altres Xiquets de Valls: l’exemple de l’Espluga de Francolí Valls: Cossetània
Garcia, A (2001) “El primer Balaguer o la temptativa populista a la Catalunya liberal (1859-1869)”. A: L’Avenç Número 262, 36-41
Gras, F (1910) Siluetes d’escriptors catalans (tercera sèrie) Barcelona: Biblioteca Popular de «L’Avenç»
Güell, X. (2013) La moixiganga d’Igualada: apogeu i decadència dels castells Vilanova i la Geltrú: Bonaire
López, À (2010) L’expansió de la sardana a finals del segle XIX i inicis del XX Tarragona: Arola
Mas, P (1932) Vilafranca del Penedès Barcelona: Barcino
Milà, M (1895) Obras completas Barcelona: Álvaro Verdaguer
Miralles, E (2013) Castellers de Vilafranca Vilafranca: Castellers
Morant, J (1976) Història dels castells: Tarragona i les comarques castelleres Tarragona: Ajuntament i Diputació.
Morera, E “Provincia de Tarragona”. A: Francesc Carreras Geografia General de Catalunya Barcelona: Albert Martín
Piñas, J (1946) “Los «castells» de nuestros «Xiquets»”. A: Cultura Valls: AAEET, 14, 8-10. *Copiat a El Pati, 3-7-1997, 29.
Poblet, JM (1973) Josep Anselm Clavé i la seva època (1924-1974) Barcelona: Dopesa.
Ribas, A (1999) Passant comptes amb sant Fèlix Màrtir Vilafranca, Ajuntament
Soriano, M (1855-1859) Historia de la música española Madrid: Martín y Salazar – Barcelona: Narciso Ramírez, IV volums.
Trenchs, M (1989) Miscel·lània castellera: Anys 1850-1900 Valls: Ràdio Capital de l’Alt Camp.
Vidal, G (1912) Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Panadès Vilafranca: Pere Alagret.
Arxiu Amades (Centre per la Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya, Barcelona)
Diario de Barcelona (1852 i 1863)
Diario de Tarragona (1863 i 1928)
La Crónica de Valls (1911)
La Montaña de Montserrat (1868)
Articles relacionats:
El ‘Força, equilibri, valor i seny’ fa 150 anys
Quan els castells eren immensos
