Fa un any, al començament de la pandèmia, vaig escriure aquí un article (“Un any sense Castells“), en què preveia encertadament que la magnitud del que estava passant portava irremeiablement a l’aturada total de l’activitat castellera l’any 2020. Sis mesos més tard, amarat d’optimisme per les primeres notícies sobre els exitosos assaigs de les vacunes de Pfizer i Moderna (avui ja confirmats com a grans avanços científics), em llançava a fer una altra predicció (“L’any que ve Castells“), que una certa activitat castellera podria tornar el 2021: m’equivocava estrepitosament. No preveia l’escandalosa incompetència en la gestió de la vacunació que han mostrat els buròcrates i polítics europeus (de Brussel·les sobretot, però també de Madrid i Barcelona) i que ens portarà irremissiblement a estar empastifats de Covid tot aquest any. Les conseqüències que això tindrà pel futur de la mateixa Unió Europea (incapaç de salvar vides i negocis dels seus ciutadans; cada dia que passa es perden milers de vides i de milions d’euros) seran catastròfics, però no vull parlar d’això aquí.

Com podem preveure el panorama que es trobaran les colles castelleres quan acabi la pandèmia? A hores d’ara crec que la millor manera de fer una primera anàlisi és acudir a la història: i em sembla que l’únic precedent d’una magnitud similar que ens pot il·luminar en aquesta anàlisi és la Guerra Civil Espanyola (en endavant GCE). Efectivament: en els més de 200 anys documentats d’història castellera, el segle XIX va estar farcit de guerres (la del Francès i les tres Carlinades) i epidèmies (còlera, febre groga, tifus) i, encara, la plaga de la fil·loxera; desgràcies totes elles que de ben segur van afectar l’activitat castellera. Però tant la manca de documentació exhaustiva sobre els castells en aquells anys, com el mateix fet que estiguessin circumscrits a les dues colles vallenques, fa difícil un estudi significatiu de l’impacte de totes aquestes excepcionals circumstàncies (que tenien uns efectes desiguals al territori) en l’activitat dels castellers vallencs. En canvi, el segle XX està marcat a Catalunya, i a tota Espanya, per un esdeveniment històric cabdal. I sabem perfectament el que va representar la GCE per a l’activitat castellera: tres temporades (36-38) d’aturada total, tots els homes hàbils mobilitzats per l’esforç de guerra i un nombre elevat de morts, ferits i exiliats, a més de misèria i destrucció arreu i una postguerra molt dura.

Òbviament, la catàstrofe de la GCE no es pot comparar en termes absoluts amb el terrible impacte que té i tindrà la Covid, però no és difícil establir paral·lelismes si ens limitem a l’àmbit casteller. La dècada anterior a la GCE va ser un període de gran creixement de l’activitat castellera, una veritable renaixença després del llarg període de decadència amb el canvi de segle. Efectivament, l’any 1926 es creen noves colles a Tarragona i el Vendrell i per primera vegada Valls deixa de tenir el monopoli de l’activitat castellera, que ràpidament assolirà nivells no vistos en moltes dècades: l’any 1932 hi ha set colles en plena activitat i aquest mateix any es recuperen el 3de7s i el 2de7; l’any següent es recupera el 4de8 i l’any 1934 s’arriba a carregar el 3de8, cosa que es torna a fer el 1935; també s’intenta diverses vegades durant els anys de la República el pilar de 6. Cal recordar, com a punt d’inflexió del que va suposar la GCE, un fet molt significatiu: en l’acabada de començar temporada de 1936, en què la Colla Nova de Valls ja havia descarregat dues vegades el 4de8, el diumenge dia 19 de juliol, aquesta colla (que tenia els millors registres d’aquells anys) es desplaçava a Barcelona per participar en la inauguració de l’Olimpíada Popular a l’Estadi de Montjuïc. Com diu molt gràficament Santi Terraza (“Els castells que va truncar la guerra“): “Quan els dos autocars de la Colla Nova entraven a Barcelona aquell 19 de juliol en direcció a l’Estadi de Montjuïc, la notícia de l’esclat de la Guerra va agafar per sorpresa els dirigents de la colla. L’Olimpíada Popular s’havia suspès i el caos i la tensió s’apoderava de la ciutat. La Nova ja no podria intentar el 3de8 ni cap altre castell més”.

Van haver de passar 35 anys per superar el nivell casteller dels anys anteriors a la GCE! Efectivament, fins a Santa Úrsula de 1969, la Colla Vella no va fer una millor actuació que la que havia fet la Colla Nova per Santa Rosalia el 1934. Tot i que el mateix any 1939 les colles, mal que bé, ja van tornar a actuar, el tres de vuit no s’assoliria altra vegada fins a l’any 1951 i fins a l’any 1969 només se’n van descarregar un total de tres. El nombre de colles no tornaria a superar les 7 dels anys republicans fins al 1971. Tot plegat, la GCE va causar un dany terrible a tota una generació castellera.

No hi ha dubte que les dècades anteriors a la catàstrofe de la Covid van ser d’un creixement sostingut en la quantitat i qualitat dels castells assolits. Segurament és més que un fet anecdòtic el que fos precisament per Santa Úrsula del 2019, just quan el món sense saber-ho s’abocava a la catàstrofe de la Covid, que es va produir el punt més àlgid de la història castellera: dos 3de9 sense folre nets carregats, castell mai assolit abans, i una actuació de la Colla Vella amb 3de9sfC, 4de9sf, 2de8sf i pde8fm, que suposa un sostre històric que ni en les millors circumstàncies pocs esperarien superar. I precisament en aquest moment s’ha produït una aturada traumàtica inesperada. Una aturada que haurà fet perdre dues temporades senceres; i cal esperar que la incompetència humana no en faci perdre una tercera, amb la qual cosa estaríem davant d’una aturada d’igual durada que la de la GCE. Tot i que les desgràcies personals entre els membres de colles no hauran estat massives, com va poder passar a la GCE, l’impacte emocional entre les persones i famílies, i l’impacte econòmic en empreses i treballadors haurà estat molt significatiu. Gestionar la inèrcia negativa de l’aturada, les pors i les incerteses d’un món postpandèmia, serà una part fonamental de la feina de les Colles per superar els efectes d’aquesta catàstrofe: això ho sabem de cert.

Per altra banda, també sabem del cert l’efecte negatiu que la pandèmia i l’aturada hauran tingut en una de les peces clau de qualsevol colla: els poms de dalt. Dos-tres anys sense activitat volen dir, en la pràctica, la pèrdua per a qualsevol colla d’una collita sencera dels elements més valuosos de les grans construccions que cada colla assolia. Els més menuts no solament hauran crescut i hauran tingut uns anys d’inactivitat, sinó que això no facilitarà la seva incorporació natural als pisos superiors d’aquestes construccions, on la seva experiència és tan necessària. El recanvi generacional de la canalla, doncs, no s’haurà produït i costarà temps i esforç addicional fer aquest recanvi. Una altra dada també gairebé segura és que les colles hauran perdut efectius, tant dels castellers més actius com de les masses imprescindibles no solament pels grans castells sinó per assegurar la continuïtat i la trempera necessàries en l’activitat castellera. Tot plegat fa preveure que, en les millors circumstàncies i suposant que els vents bufin favorablement i les colles encertin en les mesures pal·liatives, caldrà passar un desert d’imprevisible durada. Les circumstàncies d’aquest desert dependran en gran mesura de la societat mundial que ens deixarà la pandèmia: hi ha qui especula amb uns nous “feliços 20” després de la desgràcia, mentre que altres ho veuen molt més negre i preveuen uns anys turbulents. Òbviament la societat de la tercera dècada del segle XXI poc té a veure amb la de les postguerres civil i mundial del segle XX, però mai com ara el món és tan petit i el que passi a la Xina o a Amèrica pot influir tant en les nostres vides: també en els castells.

Cal ser realistes i assumir que les incerteses sobre la postpandèmia a escala global projecten un panorama dificilíssim pel futur immediat dels castells. Suposant, en el millor dels casos, que els països occidentals hagin controlat la pandèmia a finals del 2021 (cosa que està per veure, per molt que uns polítics desprestigiats ho anunciïn), sembla cada cop més evident que, en un món globalitzat, la Covid es convertirà en endèmica, com la grip (recurrent cada any amb mutacions) o com altres virus més greus encara que menys transmissibles: nous rebrots aniran apareixent aquí i allà. A hores d’ara, fins i tot encara no sabem si les (extraordinàriament efectives) vacunes desenvolupades protegeixen de la infecció o només dels seus efectes. En particular cal dir que mentre s’ha avançat moltíssim en aquestes mesures d’urgència gràcies a la ciència, els responsables polítics no han estat capaços d’estendre i estandarditzar l’ús de tests d’antígens que serien una gran eina de salut pública. I tampoc s’albiren, encara, medicaments que protegeixin dels efectes més greus del contagi per Covid, i doncs, minimitzin els seus efectes com a virus de terrible impacte social. Tot això (vacunació massiva mundial, test abundants i fàcilment accessibles, medicines pal·liatives) és condició necessària per tornar a la normalitat que tots anhelem: però per arribar-hi ens temem que encara hauran de passar uns (quants?) anys. I mentrestant no cal ser molt pessimista per preveure que aquestes incerteses castigaran socialment l’activitat castellera i que les Colles ho patiran directament.

No tot és incert però. La ciència ens ha ajudat i ens ajudarà a sortir del túnel: més vacunes, més tests i nous medicaments arribaran amb tota seguretat. Els governs hauran (haurien) d’aprendre que invertir en recerca, salut, educació i cultura és la millor recepta per a l’economia; i que la solució d’aquesta i de qualsevol futura pandèmia passa per una veritable coordinació mundial. En més petit, les colles haurien d’adonar-se que soles no se’n podran sortir i que si volen tornar als bons temps i deixar el desert enrere, és millor que facin juntes el viatge: i que es recolzin en la ciència i en els (bons) governs. El (desastrós) exemple de Brussel·les (de què ens serveix una burocràcia europea que, amb els nostres impostos, no és capaç de vacunar de forma eficient per salvar vides i hisendes?) hauria de ser ben llegit per una Coordinadora de Colles Castelleres, l’acció intel·ligent i decidida de la qual serà més necessària que mai per salvar colles i castells: de moment encara no n’hem tingut notícia.

La GCE va tenir un impacte brutal sobre tota una generació castellera: cal començar a treballar de valent per minimitzar l’impacte de la Covid en el futur d’uns Castells que venien de la millor etapa de la seva bicentenària història. En la pel·lícula d’Amenábar sobre l’inici de la GCE, es feia referència al nomenament de Franco com a cap de l’estat facciós “mientras dure la guerra“, situació que el dictador va saber perllongar 35 anys més. Els Castells i les Colles hauran de reconstruir-se “mentre duri la pandèmia” i els seus efectes, que tots esperem que no siguin tan llargs.