Des de fa una quinzena d’anys, el món casteller viu un idil·li amb els govindes indis, la tradició de les torres humanes que la comunitat hindú celebra un dia a l’any a Mumbai i la seva àrea en veneració al déu Krishna. Els viatges protagonitzats pels Castellers de Vilafranca, els Castellers de Sants i els Capgrossos de Mataró amb motiu del Dahi Handi, així com les relacions que components dels Verds mantenen amb els responsables de la diada índia, han enfortit els vincles i han permès una certa familiarització de l’univers govinda amb el món casteller. Però les sorprenents construccions índies no són les úniques torres humanes banyades d’espectacularitat, emoció i dificultat que arriben a uns nivells d’alçada que es poden considerar paral·lels als castells. A la Xina hi ha uns grups que construeixen torres humanes amb força similituds als castells, i a Tailàndia alcen uns singulars pilars per sota, que arriben a superar –en alçada, no en dificultat– els espadats catalans.

En les darreres setmanes s’ha celebrat a Bangkok (Tailàndia) l’Any Nou xinès, una convocatòria que atrau l’atenció dels turistes i els focus de les càmeres. Les construccions humanes hi van ser presents i ho van fer, en aquest cas, amb un nivell de dificultat fora del que és habitual, ja que van alçar, per sota, l’equivalent a un pilar de 7 sense folre i, a més, lligat amb quatre mans.

No és la primera vegada que els grups tailandesos fan pilars de 7 sense folre. N’hi ha documentats ja l’any 2019 i a finals del 2023 també en van fer. També n’hi ha de 5 i de 6 pisos, en tots els casos alçats per sota.

Les construccions humanes de Tailàndia les efectuen diverses colles, com també passa a Mumbai amb els govindes. Són considerats acròbates i participen al llarg de l’any en diversos esdeveniments. Un dels més rellevants és el Songkran, el festival de l’aigua, que durant cinc dies omple el país d’un programa d’activitats que giren entorn l’aigua: cerimònies budistes, desfilades, festes, batalles d’aigua…

Dos sistemes de construcció. Els pilars tailandesos tenen en comú entre sí que s’aixequen per sota, però les colles utilitzen més d’un sistema en la seva construcció. Una opció és amb els dos peus de la persona que va a sobre en les espatlles del de sota, com els castellers catalans. Però un altre model és amb els dos peus damunt del cap del de sota, en un nivell de dificultat major. En aquest darrer cas, el casteller de sota porta un lleuger casc de roba (no gaire més sòlid que un mocador) per a facilitar la col·locació dels peus en una superfície més plana.

La manera de subjectar els pilars també varia. Els pisos inferiors –l’equivalent al segon i al terç– agafen darrere les cames, entre els bessons i la part posterior dels genolls, com els pilars catalans. Però a partir del quart subjecten la part davantera dels peus del qui porten a sobre. Aquesta darrera posició implica un treball de braços i de cintura en amunt diferent a l’equilibri propi dels pilars.

La seva construcció, tot i ser per sota, s’assembla més a la dels pisos superiors dels govindes o, fins i tot, les muixerangues, que als pilars aixecats per baix del món casteller; és a dir, el casteller que s’alça es col·loca primer a collibè del de sota. Un cop es col·loca dret ho va fent progressivament i un a un, tots els membres de la construcció, fins arribar dalt de tot, a la figura que fa d’enxaneta. És especialment rellevant l’agilitat i flexibilitat amb la qual passen del collibè a posar-se drets damunt les espatlles: només dos moviments, un per cada cama. Quan els pilaners es col·loquen damunt el cap de la persona de sota, el procés de passar del collibè a posar-se drets comença pels pisos superiors i va baixant fins al segon.

El descens dels pilars és totalment invers a la manera com ha pujat. Comencen deixant la seva posició els pisos superiors, que es van situant respectivament a collibè i, posteriorment, ho van fer els qui són a sota, també un a un. En cap moment, doncs, els seus components pugen o baixen per l’estructura, sinó que el contacte que tenen es limita a la persona de sobre i la de sota.

Mida lleugera. En el pilar de 7 sense folre destaca el paper que té el quart, d’una mida –i, aparentment, pes– notablement inferior al que seria un terç de pilar de 6: a sobre hi porta tres persones més. De fet, les mides de tots els components acostumen a ser, essencialment, lleugeres.

Hi ha pilars tailandesos que queden nets (de 5 o de 6) i n’hi ha que es lliguen amb poc més de quatre mans a la pinya, una superfície no gaire més gran que l’equivalent als puntals del pilar de 9. En alguns casos, fins i tot, els fan a sobre d’algunes plataformes, per ser més visibles per al conjunt del públic. I també en altres situacions, el segon es deixa anar de mans.

Un dels aspectes significatiuss és l’escàs moviment que té l’espadat durant la seva execució. La seva construcció és pausada, però ràpida i amb tots els moviments prèviament determinats. Com en els castells i en les construccions del govindes, els acròbates tailandesos també cauen en algunes ocasions.

Articles relacionats:
Tuits de Pere Camprovín (19 de febrer de 2024)
Tres grups de govindes arriben als 9 pisos i un intenta el de 10 (7 de setembre de 2023)
El meravellós món govinda (22 d’agost de 2013)