Tercer article d’Etna Poch sobre el paper de les colles universitàries com a dinamitzadores del món casteller. Podeu llegir els altres dos:
Aprendre a liderar: castells universitaris com a escola intensiva (24 de novembre de 2025)
Universitàries: cruïlla de tècniques, opinions i estil (2 de desembre de 2025)
Com pot ser que algú que mai no ha posat un peu en una plaça, ni tan sols ha vist un castell, acabi, pocs anys després, considerant aquest món una part fonamental de la seva vida? Què té el món universitari que transforma estudiants curiosos en apassionats castellers i els fa dedicar-hi gran part del seu temps? La resposta és senzilla i, alhora, complexa. El món casteller universitari és una porta gegant, oberta de bat a bat, que convida a entrar-hi sense filtres ni barreres. Aquesta obertura existeix a totes les colles, però a les universitàries encara és més ràpida i fàcil.
La formació és constant i inclusiva. Cada setembre hi ha un gran grup de gent nova, i sovint dos terços d’ells trepitgen un assaig per primera vegada. Els veterans saben que cal ensenyar-los de zero, amb uns pocs dirigint l’aprenentatge de molts. Pot semblar impossible, però les colles universitàries ho tenen molt per mà, i cada any es perfecciona el mètode. Cada colla té els seus trucs, que passen de generació en generació, per ensenyar i enganxar tots aquells “novatos” una mica desubicats que arriben al setembre. Què és un baix? Per a què s’utilitza la faixa? Quins tipus d’estructures existeixen? Ajuda que mai no ets l’únic nou i que, fins i tot a mitja temporada, sempre hi ha un espai pensat per a tu dins els assajos i les actuacions. Ningú se sent sol, i el temps que passes sent inexpert és molt curt, ja que en una colla universitària tot passa molt ràpidament.
Després d’haver viscut quatre inicis de temporada amb els Ganàpies, podria pensar que ja tinc interioritzat tot aquest procés i totes aquestes experiències. Ara bé, com el primer dia, encara em sorprenen les històries i les trajectòries d’evolució de certa gent dins el món casteller. Jo he seguit el recorregut habitual: vaig ser canalla de la convencional perquè el meu pare feia castells, vaig anar assumint càrrecs típics, com el de tècnica de canalla, i vaig aprendre molt. Posteriorment, vaig entrar a la universitària i vaig assumir noves responsabilitats. Suposo que és per això que em meravellen tant aquelles històries que, de veritat, són dignes d’explicar.
Un exemple clar va ser fa uns quatre anys, quan un noi va venir a l’assaig pensant que era un taller puntual, sense ni ser conscient de l’existència de les colles universitàries. Aquella mateixa setmana va tornar i, al cap de pocs mesos, ja pujava de contrafort al folre. Quan li vam preguntar què l’havia enganxat, va dir que era l’ambient: “És l’únic lloc on arribo i no sento que he d’explicar qui soc per encaixar-hi”. Una experiència semblant la va viure un noi japonès d’Erasmus que, en arribar a Barcelona, només buscava un lloc on conèixer gent. Sense adonar-se’n, al cap de mig any va fer un castell de 6 de segon i, quan va tornar al seu país, va explicar a la seva gent que la millor experiència del seu Erasmus no havia estat la universitat, sinó la colla, la gent i la cultura catalana.
Actualment, els dos copresidents de Ganàpies són persones que van aprendre a fer castells a la universitat. Un d’ells, poc després, va entrar a una colla convencional, i l’altra, en canvi, sempre ha viscut els castells només dins l’àmbit universitari. Històries com aquestes es repeteixen cada any, i en podria explicar centenars: estudiants estrangers que mai no havien vist un castell i acaben enviant fotos als amics des de la plaça del Blat, estudiants de primer que entren per casualitat i acaben convertint-se en caps de colla, joves que pensaven que no tenien cap habilitat física i descobreixen que poden ser enxanetes, i fins i tot persones que arriben tímides, convençudes que no trobaran el seu lloc, i que acaben integrant-se en el nucli més actiu de la colla.
El que sorprèn més d’una colla universitària és que no només s’hi aprèn tècnica castellera. Sí, és evident que en quatre anys pots aprendre com funciona un folre, com treballen els vents o com es col·loca un acotxador, però el veritable aprenentatge és molt més profund i social. Ens passem hores parlant de castells i, com més punts de vista, gent de diferents llocs i amb diferents experiències hi ha, més enriquidors es tornen els debats. De vegades aquestes converses acaben derivant en sopars improvisats o en llargues nits de confidències, creant un sentiment de família molt més enllà del món casteller. Aquest tema de conversa constant es manté a classe, als passadissos de la universitat, als bars o fins i tot al tren de tornada a casa. Així, de cop i volta, et trobes fent feina en un treball de grup i, sense voler, acabes parlant d’alçades i de folres. Ja no hi ha marxa enrere, i planifiques quan estudiar pels exàmens al voltant del calendari d’actuacions.
Aquest entusiasme es contagia entre la gent i es manté amb els anys. Quan s’acaba l’etapa universitària, arriba el moment de decidir si vols continuar fent castells, i molts ja no en poden prescindir. El vincle establert és tan profund que necessiten buscar una nova colla per continuar vivint aquella emoció i aquell sentiment de pertinença. Altres, encara que deixin de ser membres actius, continuen seguint les actuacions, tornant a les places i participant en les diades. Hi ha també els qui, per diverses raons, ja no tornen a fer cap castell, però això no impedeix que s’emportin tot el viscut, tot l’après, totes les hores compartides, les amistats establertes, els moments de tensió i d’alegria i, sobretot, tota l’autoconfiança adquirida a cada prova i a cada castell descarregat. Aquesta experiència els acompanya per sempre, i el més important és que sempre sabran que, si ho desitgen, hi ha un gran nombre de colles que esperen rebre noves persones cada dia.
No sé del cert què fa que les colles universitàries siguin aquesta porta gegant als castells, però queda clar que són una ajuda i, avui dia, un dels punts claus. No sé si el més important són els estudiants amb ganes de fer amics a la universitat, el fet d’apropar la cultura catalana als joves, la voluntat de compartir colla i coneixements entre gent de les colles convencionals, o els joves motivats que tenen ganes de passar-s’ho bé, innovar i experimentar. Suposo que és tot això alhora, però el que sí que sé és que gràcies a aquestes colles els castells arriben a molta més gent. Sé que això ajuda a fer més gran aquest món, i sé que cal cuidar-ho, perquè no hi ha res que ompli més que pensar que això que sentim tan especial en fer, parlar i veure castells ho poden arribar a sentir el màxim de persones possibles.
Articles relacionats:
Aprendre a liderar: castells universitaris com a escola intensiva (24 de novembre de 2025)
Universitàries: cruïlla de tècniques, opinions i estil (2 de desembre de 2025)
