Quart article d’Etna Poch sobre el paper de les colles universitàries com a dinamitzadores del món casteller. Podeu llegir els altres tres:
Aprendre a liderar: castells universitaris com a escola intensiva (24 de novembre de 2025)
Universitàries: cruïlla de tècniques, opinions i estil (2 de desembre de 2025)
Una porta gegant al món casteller (9 de desembre de 2025)

Molta gent, fora de l’àmbit casteller –sigui família, amistats o coneguts– sovint em pregunten de quina colla em sento part. Quin color porto més a dins? Com visc això de formar part, alhora, d’una colla convencional i d’una universitària? Fins i tot persones amb molta trajectòria castellera, però allunyades del món universitari, ja sigui per edat, territori o vivència, ho qüestionen o no ho acaben d’entendre. Fer castells amb dues camises diferents pot ser contradictori, ja que sovint gaudim tant gràcies al sentiment de pertinença, orgull i amor cap al nostre grup de gent. Cal, però, entrar a analitzar els matisos del fet universitari per entendre les situacions i els sentiments que es desenvolupen dins la gran majoria de joves del món casteller. Per aquest motiu em pregunto: cal triar?

Sincerament, és una qüestió que mai m’he plantejat d’entrada, perquè per mi és un procés natural. Quan vaig entrar al món casteller, per edat, els castells universitaris ja existien i estaven normalitzats, almenys a la meva zona, la meva generació i la meva colla convencional. Formar part de les dues no era un conflicte, sinó una continuïtat. I, de fet, crec que la clau està aquí: no parlo de les dues colles des d’un mateix pla. És fer castells i, per tant, tot el que comporta i sents és exactament igual, però no són el mateix. Una convencional i una universitària no juguen la mateixa lliga. La disciplina és comuna, però no es troben. Per posar un exemple clar, és com el futbol 7 i el futbol 11, és a dir, el tradicional. Comparteixen essència, però tenen dinàmiques, ritmes i objectius diferents.

En aquest camí he vist que, lluny d’incompatibilitzar-se, les dues colles esdevenen complementàries. Conèixer dues realitats diferents m’ha fet estimar més cada una. He vist persones que havien perdut la motivació a la colla convencional i que a la universitària s’han tornat a enamorar dels castells. I també el cas contrari, gent que va tastar l’universitari primer i que després, en arribar a la convencional, va descobrir una altra manera de viure’ls. Quantes formes hi ha de gaudir d’un castell? Moltes més de les que imaginem, tantes com persones existeixen. I veure-les totes t’obre la mirada, et dona perspectiva i et fa valorar encara més la teva pròpia manera de viure’ls. Per exemple, jo soc dels Minyons de Terrassa i mai havia estat tan segura dels valors i ideals, tan característics de la meva colla, fins que no he compartit castells amb gent que els viu ben diferent.

També he après que cada persona ordena les seves prioritats segons el seu moment vital. Una colla pot ser casa teva quan busques estabilitat, l’altra, quan busques intensitat, descobriment o comunitat. Les funcions també varien, a vegades la teva tasca és ensenyar, aportar experiència i apropar els castells a qui mai els ha viscut. D’altres, és aprendre, créixer o simplement tornar a sentir la passió del primer dia. No és això profundament humà? I, com tot allò humà, és complex, canviant i ple de matisos. Està bé o malament tenir dues colles diferents? No hi ha una única resposta correcta.

Tot això, però, no impedeix que puguis estimar bojament tant la universitària com la convencional, la gràcia és precisament aquesta. Tot i ser colles diferents, amb ritmes, persones i castells que no s’assemblen del tot, l’experiència de fer castells continua sent igual d’intensa i autèntica. Canvia el context, però no pas l’amor. Quan t’enfiles o quan fas pinya, quan ensenyes o quan aprens, tornes a trobar aquell mateix batec que et va enganxar el primer dia. I cadascuna de les dues colles t’aporta una cosa diferent, complementària, que s’acaba sumant a la teva manera de viure els castells.

Al final, és per això que no cal triar, perquè les estimes de formes diferents. Sentir-se part i teves les dues és possible. No és excloent, és afecte i sensacions diferents, tots vàlids. Pots jerarquitzar, prioritzar o canviar segons el teu context, però això no treu autenticitat a sentir els castells i la camisa de la colla. Quan em preguntin “de quina colla ets?”, probablement sempre respondré que soc de Minyons, ja que el món convencional és en el meu marc mental prioritari, però també sé que la universitària forma part d’allò que soc avui. I una altra persona, amb una altra trajectòria i història de vida castellera, possiblement pensi o organitzi les dues colles de manera diferent.