A partir de la fi de la Guerra Civil l’activitat castellera pateix un daltabaix molt important. Malgrat els inconvenients del moment, un grup de vilafranquins i penedesencs crearen una colla castellera, el Cos de Castellers integrats dins dels Ballets de Catalunya. Malgrat la seva efímera existència, van ser la llavor de l’expansió castellera a la zona no tradicional.

De l’activitat castellera a Barcelona podem datar el seu inici en el 7 de juny de 1807 on en el marc de la processó de beatificació de Josep Oriol, es cita que participaren el “Bayle de valencianos o bien de los castillos”(1), essent aquesta la primera referència als castells a la ciutat de Barcelona, encara que molt probablement anteriorment n’hagués pogut haver sota la denominació del ball de valencians. Al llarg del darrer quart de segle XIX apareixen els Xiquets de Barcelona (cap a 1876) i posteriorment els Xiquets de Gràcia, cap a la darrera dècada del segle.

Al segle XX Barcelona (i també a Catalunya) pateix un declivi en l’activitat castellera, que ve aparellada a la situació social existent, amb violència, crisi social, inestabilitat política, etc, que durà a la Guerra Civil (1936-1939). Els anys de postguerra no serien fàcils i no és fins a 1958 que apareix una nova colla a la capital de Catalunya: el Cos de Castellers dels Ballets de Catalunya.

Segons el document de març de 1987 “El Cos de Castellers de Ballets de Catalunya”, que es custodia a l’arxiu de Castellers de Barcelona i que va ser exposat recentment (2), Josep Durich i Jané indica que el seu pare, Josep Durich i Montserrat “en les tertúlies amb els amics -un dels quals era Antoni Massanell i Casas, un dels patriarques de la cultura vilafranquina d’aquest segle- sempre sortia a relluir el tema que a Barcelona calia crear un Casal del Penedès ( a semblança del que existia abans de la contesa civil) per tal d’aixoplugar els convilatans que hi residien o els que d’una manera més o menys temporal hi feien estada i que poguessin celebrar actes culturals i festes populars, entre les que, no cal dir-ho, els castells hi haurien de tenir lloc”. (3)

Cap a finals d’agost del 1958 es produí la primera trobada entre els Durich i els Ballets de Catalunya amb en Joan Comas i Lluís Jordà on es va exposar la idea que els Ballets aixopluguessin un grup de castellers, idea però poc madurada i que, tot i l’interès per part de l’entitat, va ser ajornada.

És en el decurs de la festa major de Vilafranca on Antoni Massell i Félix Cusiné i Marti faciliten a Durich pare un seguit d’adreces de vilafranquins que vivien a Barcelona i que podrien formar part del projecte casteller. Fruit d’aquests contactes té lloc al domicili d’en Durich a la Barceloneta una reunió en la qual, entre d’altres, participarien Josep Grases, Salvador Ràfols, l’escultor Josep Canyes i el fotògraf Pere Català i Roca on es pren la decisió, per una banda, de presentar el projecte a Ballets de Catalunya i integrar-se com a secció perquè era impossible fer-ho com a entitat independent i, per altra, la de buscar un cap de colla. Aquest no seria altre que en Ramon Sala, també vilafranquí, i que ja havia ocupat aquest càrrec a Castellers de Vilafranca (1952-1955). En paraules de Ramon Sala i Miralles  “per la festa de la Mercè de l’any 58, a la sortida de la plaça de Sant Jaume on acabaven d’actuar els Nens del Vendrell, ens trobàrem, casualment, baixant pel carrer de la Princesa en Pere Català (conegut cronista de temes castellers) i en Durich (fill). Aquest, resident com jo a Barcelona i de procedència vilafranquina.

Com sia que als tres ens movia el mateix fil, apenes ens saludarem, passàrem ràpidament a comentar, en primer lloc, l’actuació dels Nens que acabàvem de presenciar. Els que sentim els castells, o d’una manera o d’altra els hem viscut, en sentir l’espinguet de la gralla i veure’ls pujar, sense voler, quedem sacsejats, formant-se dintre nostre un estat d’ànim propici perquè la conversa que sosteníem els tres derivés cap a sospesar els possibilitats de muntar una colla de castells a Barcelona “.(4) Amb motiu de la participació dels Xiquets de Valls a les festes de la Mercè de 1958, Josep Durich adreça una carta datada del dia 19 de setembre, on informa els vilafranquins residents a Barcelona “pregant-li vulgui col·laborar ja en qualitat de soci protector o bé com a seguidor o simpatitzant doncs, al començament, tots sabem que hi mancarà l’entusiasme que nosaltres portem dintre i que als novells components d’aquesta “Colla” que va a néixer, encara els hi mancarà, per desconèixer l’emoció que produeix aixecar castells, torres i pilars” tot convidant-los a una nova reunió el 6 d’octubre al palau de Llió, seu dels Ballets de Catalunya.

És a partir d’ aquesta data que podem dir que Barcelona recuperava una colla castellera, colla però, que va ser efímera en el temps. Tot i que va existir entre els anys 1958 i 1963, no es presentà fins al 8 de febrer de 1959 amb motiu de la celebració del 6è aniversari dels Ballets de Catalunya, essent la primera actuació pública a la plaça de Sant Jaume l’1 de març. És aquest any 1959 on hi ha la màxima activitat castellera documentada, realitzant-se 17 de les 22 actuacions (incloent-hi només pilars) de les que tenim notícia, essent el seu sostre el 3 de 6.

Durant els anys entre 1960 i 1963 només tenim constància d’una actuació per any, tret de dues que es van fer al Liceu i que malgrat no estar datades, podrien ser també de 1959.
No és fins al 9 d’abril de 1959 quan la colla canvia la camisa blanca per la definitiva vermella. Segons Durich “després de diverses discussions, varen arribar a un acord de vestir l’uniforme clàssic, o sigui: camisa vermella, pantaló blanc, faixa negra i mocador de Saragossa”. (5)

És aquí on comencen les desavinences entre la colla castellera i els Ballets de Catalunya. L’Onze de setembre del 1959 es presenta una normativa de quinze punts que hauria de regular l’actuació dins de Ballets, on es reconeix l’autonomia dels castellers tot i que “Ballets de Catalunya” sempre tindrà a disposició la colla de Castellers pels seus actes socials interns(…) quedant supeditat”-el Cos de Castellers a Ballets de Catalunya”.

Pel que fa a l’aspecte econòmic, l’autonomia castellera era entesa com ” dels beneficis de cada actuació, el Delegat lliurarà a Ballets de Catalunya el 33%” i els contractes es farien a través de l’entitat acollidora.

Aquesta normativa va ser entesa pels creadors del Cos de Castellers com restrictiva i que els minvava la seva autonomia tant a l’hora de fer actuacions com econòmicament. El fet afegit de les dificultats perquè Ballets proveís de gent, especialment canalla, als castellers va fer que el dia 15 de setembre de 1959 “el meu pare –Josep Durich i Montserrat- dimitia del seu càrrec de delegat del Cos de Castellers en el si de “Ballets de Catalunya”.El motiu pel que es produí aquesta dimissió fou una pretesa injerència en les seves atribucions i competències ” (6). A aquesta dimissió no va seguir la del cap de Colla, Ramon Sala qui creia que podria redreçar la situació dins de la pròpia colla. El resultat però fou la pràcticament nul·la participació en exhibicions castelleres, reduint-les pràcticament a una per any fins el 1963.

A finals de 1962 el cos de Castellers estava gairebé ja mort, malgrat tot, el 1963 van rebre la invitació a participar en la inauguració al monument als castellers a Vilafranca del Penedès, monument que havia realitzat Josep Canyes, impulsor de la colla barcelonina, motiu pel qual van acceptar la invitació per participar el 30 d’agost.

Segons recordava Ramon Sala: “Un cop completa aquesta esporàdica actuació del monument de castellers a Vilafranca vaig reunir el grup més addicte per demanar-los que si algú d’ells és veia amb ànims de continuar, de bona gana per part nostra seria ajudat. Jo , per la meva part, no podia fer més. Amb molts sentiments (…) una ciutat tan gran precisa molts més esforços per establir els contactes i les comunicacions idònies per assolir un bon desenvolupament. Molt més quan manca solera. Jo no podia abastar més”.
Ramon Sala tenia clar que un cop acabada l’experiència amb “Ballets de Catalunya” no podia deixar que amb la marxa dels castellers , aquella entitat intentés refundar una nova colla, per això va decidir comprar i pagar de la seva butxaca les gairebé setanta
equipacions castelleres: “La fórmula fou ben senzilla, es pagaria a un preu convingut, passant a ser propietat nostra. Alguns se les quedaren, pagant-la, com és lògic. La resta, una quarantena d’equips, la vaig pagar particularment, i va quedar per tant, sota el control i propietat meva. Cal dir que guardar tota aquesta roba em produïa una gran il·lusió, tenia la impressió que guardava un petit tresor. En el fons, tenia la seguretat que novament es presentaria l’avinentesa de poder posar-nos la camisa i els calçotets i embolcallar-nos la faixa, de bell nou, aixecar castells”(7).

Durant sis anys Ramon Sala va guardar aquest tresor a la seva bodega del carrer Independència. El juny de 1969 les mateixes camises que havien aixecat castells deu anys abans tornaven a alçar-se en pilars, torres i castells; el seu fill Josep Sala Mañé i en Nicolau Barquet fundarien els Castellers de Barcelona. En aquesta ocasió Ramon Sala no va participar activament de la nova colla, tot i que els assessorava. La sensació de fracàs després de l’experiència de Ballets i la seva dedicació a tirar endavant el negoci familiar el va mantenir al marge de la colla degana de Barcelona.

(1) Segons el document que recull l’ exposició “200 anys de castells a Barcelona, 50 anys fent pinya” realitzada pels Castellers de Barcelona
(2) “200 anys de castells a Barcelona, 50 anys fent pinya”
(3) Es refereix al segle XX
(4) “Castells de Barcelona 35 anys” de Raimon Cervera, Josep Dàvila i Claudi Domper
(5) Mon Casteller Tom II,Pere Català i Roca
(6) “200 anys de castells a Barcelona, 50 anys fent pinya”
(7) “Castells de Barcelona 35 anys” de Raimon Cervera, Josep Dàvila i Claudi Domper