Any 2005, un altre dijous d’assaig de canalla dels Castellers de Barcelona a l’antic local de Rossend Nobás, el dia d’abans alguns castellers havien jugat a vòlei, i s’havien descuidat de treure la xarxa. L’àmplia pista d’assaig havia quedat dividida en dos. Al fons la canalla iniciava els assajos mentre a l’altra banda un grup de persones escoltaven les explicacions que els donaven sobre els castells, entre ells una petita nena que li mancava una cama i gatejava i un nen més gran que recolzava la seva única cama sobre les crosses.

La trapelleria, o l’atzar fa que una pilota traspassi la xarxa i el nen, Romeo, corri amb les crosses a xutar-la i tornar-la a la canalla. Així començà la vinculació de la canalla dels Castellers de Barcelona amb el Romeo i la Cassinda, dos nens d’Angola, víctimes de la guerra, i que és explicada a la pel·lícula No plorar mai.

Quan l’Alissa Nicole aquell dia escoltava les explicacions castelleres, poc s’imaginaria que s’estava gestant un llargmetratge. La directora nord-americana, en aquells moments estava matriculada en un programa de documentals a Barcelona i la seva intenció era fer un petit documental sobre els enxanetes.

Alissa recorda aquella primera vista, “vaig convidar a Cassinda i Romeo a acompanyar-me per visitar un assaig del Casteller de Barcelona. En aquest cas, el meu instint era correcte: la comunitat de castells podria ser el lloc on Cassinda i Romeo podien trobar consol, alegria i companyia infantil, independentment de les seves limitacions físiques. I independentment de la seva diferència en les experiències de la infància, la llengua i la cultura. Des del primer moment, Cassinda i Romeo van estar en el seu element amb els Castellers —els van acollir amb facilitat i abundant obertura pels nens dels Castellers”.

La directora explica que va ser curiós, que tot i venir a Barcelona des de diferents continents, amb finalitats diferents, Cassinda i Romeo i jo, per igual, vam trobar que la comunitat de castellers era on cadascú ens sentíem més benvinguts malgrat estar lluny de casa. Vaig deixar de banda el projecte sobre els enxanetes, ja que la història va evolucionar i es va revelar de manera natural: la història que mostra el vincle únic entre els nens i els castellers“.

Georgia Wyss, una suïssa establerta a Barcelona, es va afegir al projecte en qualitat de coproductora i coguionista. Totes dues expliquen les dificultats de rodatge de la pel·lícula: “crec –diu la Georgia– que els viatges a Angola van ser difícils per a l’Alissa. Va necessitar molt de temps, planificació i sobretot coratge per filmar-hi. També hem tingut alguns problemes per tractar totes les entrevistes portugueses i catalanes”. Per a la directora, “va ser un repte produir el meu primer llargmetratge en un país estranger, a Catalunya, alhora que també filmava principalment en un altre país estranger, Angola. Va ser problemàtic, en molts aspectes: reptes lingüístics, desafiaments pressupostaris, assegurar la meva seguretat i la seguretat d’aquells amb qui vaig treballar a Angola, així com aspectes logístics senzills, com ara com utilitzar un trípode a Angola quan molts la gent temia que un trípode pogués ser una arma, a primera vista, en comparació amb una simple peça d’equip de càmera”. L’Alissa recorda quan s’estava informant sobre Angola, la recomanació que feia la prestigiosa guia de viatges Lonely Planet en negreta: “si no has d’anar a Angola, no hi vagis”.

El finançament del projecte no va ser senzill. “Hem treballat amb fons limitats, però amb ganes d’entusiasme per fer la pel·lícula”, i l’Alissa ens dona els detalls: “Els fons inicials per començar a filmar a Angola provenien dels meus fons de beques de Rotary International. Estic excepcionalment agraït al final de poder demostrar que el projecte mereixia el suport d’entitats catalanes, com ara l’Institut Ramon Llull. Finalment vam aconseguir la coproducció amb TV3 i els fons de la Generalitat de Catalunya Institut Català d’Empreses Culturals. No podríem haver demanat una col·laboració més meravellosa amb TV3 —el mateix comissari abans casteller— va quedar atret per la història intercultural, però també molt catalana; vam tenir la sort que fos un defensor amable, pacient i ferm del projecte. Des de les primeres etapes. A més, a tres continents, innombrables professionals, artistes i persones han donat voluntàriament el seu temps i coneixements, unes 100 persones o més, inspirats pel coratge dels protagonistes i la història emotiva. Tot plegat, el muntatge va reflectir els mateixos castellers: vam arribar al nostre lliurament per a TV3 a causa de la part crítica de cadascú, per petita o gran que fos, cada esforç va ser significatiu perquè poguéssim aconseguir una visió cohesionada i amb èxit, completar el llargmetratge”.

“Un altre repte”, diu l’Alissa, “va ser trobar les millors maneres d’abordar les preocupacions pel que fa a les condicions de vida de Cassinda i Romeo i les seves famílies a Angola i, al mateix temps, fer una pel·lícula honesta en la qual no volia mostrar el que passava darrere de les escenes. Ajudar a millorar les condicions de vida dels infants en general; realment volia destacar el coratge, la força i la tenacitat dels nens, juntament amb la seva connexió única, inesperada i profundament commovedora amb els castellers”.

Angola, en aquella època era un país difícil, acabat de sortir d’una guerra i amb una situació d’extrema violència. “Lamento profundament haver estat ingènua en les etapes inicials del rodatge a Angola”, comenta l’Alissa. L’ambaixada nord-americana devia assabentar-se cada dia de què estava sana i estalvia, a diferència dels ciutadans angolesos les vides dels quals no tenien gens d’importància pels seus governants.

Un dels reptes més intensos de la realització de la pel·lícula va ser la pèrdua de la mare de Romeo –va ser assassinada per veïnes envejoses de què el seu fill hagués construït un cas amb els diners aportats pels Castellers de Barcelona–, i intentar conciliar com la realització de la pel·lícula i els projectes humanitaris acompanyats poden haver contribuït a la seva prematura mort. “El meu cor roman amb Romeo i la seva família per la seva profunda pèrdua. El meu cor també roman amb la Rosa i la família, amb gratitud per la seva abnegació a l’hora de cuidar i estimar profundament, Cassinda, com a un dels seus”, diu l’Alissa. En aquesta “trama” internacional de quatre països, el nexe d’unió va estar els castells. La Georgia, suïssa, ho veu així: “em vaig inspirar molt quan vaig conèixer els Castellers i el seu sentit de comunitat. És bonic veure que persones de diferents edats i races s’uneixen i es donen suport mútuament. Vaig créixer a Alemanya, on segons la meva experiència la gent gran no es barreja amb la gent jove, així que em va encantar conèixer i veure l’esperit dels castellers fent aquesta pel·lícula”. Sensació més o menys similar a l’experimentada per la nord-americana Alissa. “Tenia moltes ganes de visitar un local abans de veure una actuació, amb l’esperança de conèixer a fons la tradició i l’esport —com es fa— què hi ha tot, entre bastidors— així vaig venir a presentar-me als Castellers de Barcelona pels assaigs. Provinent d’una cultura molt individualista, de seguida em va emocionar el castell com a metàfora del poder vertadera col·laboració i abnegació. Per a mi, el concepte que tots i cadascun dels rols dins dels castellers tenen valor i són essencials per a un resultat positiu va ser potent. Com més aprenia, més veia, més meravellava la bellesa de la tradició. Venint d’una cultura tan altament, fins i tot puc dir massa individualista, veure els castells va causar una impressió forta i impactant, visceralment”.

La pel·lícula No plorar mai (Never to cry) esdevé en una crònica de les vivències de famílies separades dels seus fills a Angola, però també de l’estima que li dispensen les famílies d’acollida catalana, en paraules de la Geòrgia, “gran part de la bellesa de la nostra pel·lícula prové de retratar íntimament la vida de les famílies a Angola i a Barcelona des d’un punt de vista infantil. El fet que l’Alissa filmés durant més de sis anys ens va proporcionar imatges per apropar-nos a la gent i les seves històries de la nostra pel·lícula. No hauríem pogut arribar a tanta profunditat si només haguéssim filmat durant tres mesos, que sol ser el cas dels documentals”.

La pel·lícula, a diferència d’altres llargmetratges que expliquen històries reals, no acabà amb l’edició i l’estrena de la cinta. Tant la Geòrgia com l’Alissa o les famílies que van acollir els nens d’Angola, han continuat en contacte amb ells, l’Alissa, ho resumeix d’aquesta manera. “Avui segueixo en contacte amb Cassinda i Romeo. Cassinda està prosperant i està en el seu últim any d’escola d’infermeria. Romeo està a punt de tenir el seu primer fill! Cassinda i Romeo i les seves famílies romanen al meu cor i espero que sempre ho faran. Actualment estic treballant per facilitar la substitució de la seva pròtesi, que ja és obsoleta —tots dos encara tenen la seva pròtesi de la seva etapa a Barcelona quan eren nens—, ara tots dos ja són adults. Una pròtesi de substitució de qualitat similar i que permeti un grau de mobilitat similar que s’haurà de fer a mida per a cadascun, sigui a Catalunya o als Estats Units, així i tot, aquest és el pla actual. En qualsevol cas, segueixo sent optimista que podem aconseguir aquest objectiu de proporcionar-los pròtesis de mida adulta similar a les que van rebre quan estaven a Barcelona per a la rehabilitació, com es veu a la pel·lícula”.

No plorar mai, ha estat escollida per presentar-la en la categoria d’exhibició en el Festival de Cinema Castells de Terrassa després que s’emetés per TV3. Serà, doncs, el primer cop que la pel·lícula participa en un festival, que segons la Geòrgia “és un lloc perfecte”. L’Alissa va més enllà i fa una reflexió en veu alta: “és un veritable honor estar inclòs a l’estrena d’aquest festival. Per a mi també és un moment significatiu per revisar aquesta història, una història que destaca el poder de la col·laboració i la bellesa d’unir-se per a un objectiu més gran i positiu enmig d’una era actual que reflecteix les divisions creixents entre els pobles i les cultures”.

Sinopsi:
Titol: Never to cry (No plorar mai)
Idioma: Català, castellà, portuguès

Any: 2013
Direcció tècnica i de fotografia: Alissa Nicole Creamer

Muntatge: Georgia Wyss
Co-producció i guió: Alissa Nicole Creamer i Georgia Wyss

No plorar mai és la història de dos nens angolesos, el Romeo i la Cassinda, amb les cames amputades. La pel·lícula narra l’arribada dels nens a Barcelona per ser operats i com coneixen els Castellers de Barcelona, amb els que conviuran durant les seves diferents estades a Catalunya. La pel·lícula, rodada al llarg de sis anys, explica l’evolució dels nens i la seva integració a una colla castellera.