Al llarg dels segles, la Humanitat ha tingut necessitat de comunicar, d’establir una elació amb altres persones o ser mitològics o deus. Les pintures rupestres, arreu del món així ho demostren. Amb l’aparició de la impremta, la comunicació va revolucionar-se i a finals del XIX a principis del XX, amb les aparicions d’artefactes com la vietnamita o el ciclostil, va permetre als sectors proletariats poder comunicar àmpliament als obrers. El filòsof canadenc Marshall McLuhan, a mitjan segle passat, afirmava que el mitjà és el missatge argumentant que, quan aquest és escrit, no només és un munt de lletres negres sobre un fons blanc, sinó que el discurs escrit (o transmès per qualsevol altre mitjà) anava més enllà, feia reflexionar, pensar sobre el mateix missatge.

La cultura popular no és aliena i des de ben iniciada l’activitat de qualsevol entitat, la comunicació ha estat un factor cabdal, sigui en forma de butlletí, comunicats, web o xarxes socials. Castellers de Barcelona, ho va tenir clar des de la seva fundació, el 1969, la comunicació que va començar-se amb simples comunicats, per a passar a diferents revistes o butlletins.

Fins a 11 capçaleres diferents han estat les que la colla degana de Barcelona ha tingut la seva història, algunes, però no han arribat a l’any de vida. Tot just està a punt de sortir el número 50  de la més longeva l’URC, acrònim d’Una Revista Castellera, creada el setembre de 1997.

This is… Pt i Cul (1985). Fins a 1985 no tenim la primera publicació. Apareixeria el juny amb un número 0 que es presentava com a Butlletí intern de la Colla Castellers de Barcelona (maig 1985). A partir del número 1 ja pren el nom This is… Pi i Cul, i en el número 5 aquest es germanitzava: Pitten ünd Kühlen, coincidint amb el viatge que faria la colla a Alemanya.

El format era de DIN A 5 amb portades de diferents colors cada número. Feia servir la fotocòpia com forma d’impressió i una extensió variable entre les 18 i 22 pàgines. Amb el número 7  aparegut al voltant del 17è aniversari de la colla, s’acabava aquesta iniciativa.. Havia durat just un any.

L’Anxaneta (1986). La segona capçalera apareixia al juliol de 1986 fins al febrer del 87. La impressió era també per fotocòpies, amb format DIN A5 i grapada. Aquesta publicació adopta una visió més periodística, el que Chomsky definia que tot mitjà de comunicació havia de contemplar: informar, formar i divertir. En aquest aspecte la portada reflecteix algun castell fotografiat i s’incorporen seccions que serien tradicionals com les d’història de castells. En un dels articles s’aboca per “anar tots per una colla germaneta (…) fem plegats una colla de bon nom”.

Amunt (1988). Aquesta capçalera apareixeria el 1988 i només veuria la llum dos números. El número 0 seia en DIN A 4 i 44 pàgines i grapat amb una rudimentària grapa en una cantonada. Problemes econòmics possiblement de la colla fa que el següent número (el II segons la cronologia) passaria a fer-se amb DIN A5 i només 28 pàgines.

Aquest número destaca per una introducció a la història de la colla i una enquesta en què preguntava si les dones estaven discriminades o si una dona estava capacitada per ser cap de colla, amb una resposta del 62% afirmatius i el 10% negatius. Era l’època en què Minyons de Terrassa i després Castellers de Barcelona inicien la incorporació de la dona a l’activitat castellera.

Segons dalt (1989). Va cobrir la informació interna dels barcelonins durant l’any 1989; tan sols van aparèixer quatre números en DINA 4 i sense grapar. En el número inicial en Pep Ribes, Buti, en aquells moments membre actiu de la Colla continua amb l’apartat històric  de  la creació i primers anys dels vermells.

En el següent número es produeix la incorporació d’una impremta com a encarregada de la impressió, tot i que  l’experiència va ser nefasta pel que fa a la qualitat i el preu pagat.

L’esguerrat i Lo ‘33’ de Cal Rossendo (1991). Canviem de dècada, però no de capçaleres efímeres. Aquest any apareix una doble revista: L’esguerrat i Lo ‘33’ de Cal Rossendo. De fet, en funció de com llegeixis la revista era una o una altra. Aparegueren tres números en DIN A5 variant el nombre de pàgines entre les 20 i les 32.

En el número inicial, el cap de colla del moment, Albert Regola, feia una apologia dels mals hàbits com el tabac, l’alcohol, les drogues i “les dones de mal viure o els gigolós”, advocant pel fet que “només queda un vici que ni és prohibit, ni és car, ni és perillós i no està mal vist: els castells (…) enganxeu-vos a la pinya”. I en el darrer, el número 3 Josep Farreny afirmava que “Barcelona començà a moure fils per tal que el món casteller estigués present en la Cerimònia inaugural de Barcelona 92”,

Koia Txobe (1991). Aquesta capçalera va tenir tan sols dos números amb el tradicional format DIN A5 i entre 12 i 16 pàgines, era desenfada i feta pel jovent de la colla que editorialitzava en el primer número que “la Koia Txobe és una part de la colla que està formada més que res per la gent jove”; tot i que després matisava: “no hi ha límits d’edat, tant hi pots trobar iaios com hi pots trobar nadons”, convidant a tots els castellers a ocupar el primer pis del local de Rossend Nobas on escoltem música, petem la xerrada, cantem, fumen, car…”.

El Butlletí (1992). És any olímpic, d’eufòria i això es deixa veure a la nova publicació barcelonina. Tot i editar només dos números, és sens dubte el millor producte comunicatiu de la colla, amb qualitat tipogràfica (òfset) i de contingut.  Els objectius d’aquesta capçalera eren ambiciosos: informació de l’actualitat de la colla, informació històrica i informació sobre els projectes de futur.

A banda de les informacions pròpies de la colla, es recollien les actuacions fetes, així com les millors diades de les poques colles existents en aquells anys.

Som-hi, que ja ha sortit (1992). Aquesta capçalera ha estat la més efímera, amb un únic número que va aparèixer per la Mercè de 92. Feta sobre paper DIN A5, contenia 24 pàgines i recollia la decepció per no haver-hi porta el carro gros a la Mercè, atribuït a la manca de superació que tenia la colla i que va portar a no assolir els objectius marcats.

Bufaruts (1993). Editada com El suplement, grallers dels Castellers de Barcelona. L’únic número tenia un format de DIN A5 i comptava amb 20 pàgines. Estava realitzada pels grallers i possiblement va aparèixer per celebrar que, després de 25 anys, Castellers de Barcelona tenia grup propi de grallers. No podia faltar en aquest número un dibuix amb les diferents parts de la gralla, ni el pentagrama amb les notes del Toc de castells.

Xurriacada (1995). Tot i no ser “oficialment una publicació oficial de la colla”, la seva distribució va ser molt acceptada pels castellers. Es tractava d’una publicació de DIN A5, fotocopiada i amb 7 números de vida i que es va definir com “un fanzine per ús de la colla (…) volem que sigui un mitjà perquè qualsevol pugui expressar les seves inquietuds, ràbies, odis, paranoies, esquizofrènies, alegries…”.

La publicació va estar propiciada pels germans Romero i Òscar Montserrat i prenia el nom de Xurriacada com la paraula que definia la caiguda d’un castell. Segons la redacció de la revista satírica, a la colla hi havia “rates” i així queda pales en els diferents números i dibuixos que l’acompanyen.

El Ruc (dins de l’URC). Quan el setembre del 1997 apareix L’URC, part dels redactors de Xurriacada decideixen continuar amb la sàtira, i el juliol del 2001 apareix un encartat dins la revista amb la capçalera de Ruc, joc de lletres que tenia a veure amb el nom oficial de la revista. Les informacions publicades feien esment a suposades actuacions dels Castellers de Barcelona al Corpus de 1640, les prediccions de Nostradamus sobre la fi del món casteller o l’absorció de la colla per part del FC Barcelona per formar part d’una secció més del club blaugrana.

Una Revista Castellera – L’URC (1997-2025). Coincidint amb la Mercè de 1997, un grup de castellers vinculat a la comunicació van encetar el projecte d’Una Revista Castellera, coneguda per l’acrònim URC. Prenent com a base el que va anomenar-se Butlletí, es planteja una publicació que combiní el material gràfic amb informacions institucionals de les diferents àrees de la colla, les cròniques de les actuacions. També hi ha una part com una miscel·lània on hi ha espai per a temes culinaris, excursions properes a les places castelleres, la poesia, els entrenaments o aspectes històrics relacionats amb els castells, la història de la ciutat o del districte on hi ha la seu castellera: Sant Martí. El que va ser un projecte tímid va anar agafant volada fins arribar, aquest hivern, al número 50.

La revista, amb una periodicitat gairebé semestral, ha anat millorant i incorporant noves seccions.

L’estructura bàsica està formada pel Comitè de Redacció de l’URC (CRURC), que prepara el que seria l’esquema de cada número i encomana els articles als responsables de cada àrea de gestió de l’entitat. El segon gruix de redactors és el que ha fet peculiar la revista. Es tracta de cobrir cada diada castellera amb una crònica on el que prima no són els detalls tècnics de les construccions, sinó com ha viscut el casteller aquella diada i on pugui reflectir els seus sentiments, la seva alegria per l’èxit de l’actuació, o la seva desil·lusió per les fites no assolides. Es tracta, doncs, de donar paper i bolígraf a un ampli sector de la colla que, potser sense gaires habilitats redactores, o fins i tot, en el cas dels nouvinguts, amb minsos coneixements del català puguin expressar-se.

En la miscel·lània, els redactors són historiadors, periodistes de la colla o entesos en alguna matèria els que desenvolupen els seus coneixements. D’aquesta manera, han aparegut articles al voltant dels 200 anys del passeig de Gràcia, sobre la història de Sant Martí de Provençals, rutes excursionistes, la vinculació de Picasso i els castells o una àmplia sèrie de lliuraments sobre les diferents activitats castelleres o similars arreu del món. Tot això acompanyat de poesia o entreteniments o consells sanitaris sobre salut, fites  històriques castelleres, etc.

En els darrers anys s’ha apostat també per la canalla i els adolescents. En uns moments en què les noves tecnologies es van imposant, s’ha fomentat la participació d’aquests sectors en forma de dibuix pels més petits, petits relats per a la canalla i per als adolescents les seves impressions en el moment que per edat deixaven de ser canalla.

Les pàgines de la revista s’han obert a col·laboracions externes d’escriptors de prestigi com: Isabel-Clara Simó, Matthew Tree, Xavier Capdevila, Ignasi Riera, Raimon Cervera i Benet Íñigo, entre d’altres. També ha entrevistat en exclusiva a personatges importants tant de la colla com de la vida pública de casa nostra com: Jordi Basté, Pere Ferrando, Rafael Luján, Xavier Brotons, Jimmy Piñol o Maria Andrews. També rellevants pintors com Josep Bestit o l’escultor Toni Llena. La importància d’aquesta pluralitat ho demostren les xifres: més de 400 articulistes diferents amb el suport de prop de 125 fotògrafs han posat negre sobre blanc la història de la colla.

Qualsevol que vulgui fer una història castellera de la degana de Bareclona trobarà en aquests 50 números les cròniques castelleres, però també quadres resum de cadascuna de les actuacions amb els castells aixecats.

Però no tot són flors i violes, el número 50 marca també un fi de la revista com a tal. La pressió de les noves tecnologies i la manca d’un ampli suport dins de l’àrea de la colla, farà que baixin persiana i deixi de publicar-se.