Parlar de les festes majors de l’actual districte de Sant Martí realitzades al darrer quart de segle del XIX ens porta a parlar de dos nuclis importants, el que s’anomenava genèricament Poblenou o Taulat i que estaria al voltant de l’actual passeig del Poblenou i el barri de Can Tullá o Trullás, nom del propietari dels terrenys d’aquesta zona que vindria delimitada per la carretera de Mataró, actualment Pere IV, i el passatge Àvila, carrer Badajoz i carrer Àvila. A final de segle, pocs anys abans de l’annexió de Sant Martí de Provençals a Barcelona, es comença a parlar de la Festa Major de la Sagrera.

Pel que fa a les dates, trobem que majoritàriament, es fan al voltant del 12 de setembre, dia del Dolç Nom de Maria, però també al voltant de l’11 de novembre, precisament el dia de Sant Martí. És precisament la barriada del Poble Nou una de les més importants que canvia la data de la seva festa del novembre al setembre, al voltant de 1872. Tot i això, bàsicament al setembre les festes podien celebrar-se fins i tot a final de mes. Són els barris perifèrics de Sant Martí de Provençals els que continuaran la festa a la tardor: el Clot i la Sagrera.

En general, en aquest període, l’esquema de festa major era el similar al d’altres poblacions que envoltaven el pla de Barcelona, com Gràcia, Sants o Sarrià. Es tractava, eminentment, d’una celebració religiosa on el plat fort era la missa i processó de la imatge del sant pels carrers de la població. Moment en què les autoritats civils, militars i religioses, desfilant al davant, mostraven el seu poder davant la població. Pel que fa als ciutadans normals, la festa era un motiu de retrobament amb la família, fer un bon àpat i al migdia i primeres hores de la tarda anar al ball que s’allargava en funció dels tramvies i carruatges que podien retornar als forasters al seu lloc de procedència, “El tramvia tendrá coches dispuestos para trasladar los forasteros á Barcelona a la salida de los bailes”. La Impremta, del 10/9/1875). Les minyones i mestresses participaven en activitats relacionades amb la “la seva condició”, com les curses de càntics sobre el cap. Per a la canalla, les diversions giraven al voltant de trencar l’olla, la sortija, la paella, la cursa de sacs i pels joves i adults la cucanya o curses de porcs. No faltaven en aquests dies les representacions teatrals i concerts de música o coral com el que va dirigir Josep Anselm Clavé el 1872.

Els castells a la festa. L’activitat castellera que provenia de Valls, va començar arrelar-se al pla de Barcelona i pobles del voltant a partir de 1807. Una investigació realitzada per castellers de Barcelona, han pogut documentar que el 1807, amb motiu de la canonització del beat Josep Oriol, participaren en la processó el “baile de valencianos o bien de castillos“, una referència que durant molts anys va quedar amagada. Rafael Amat, Baró de Maldà (1746 – 1819), va recollir la notícia, però citant tants sols el ball de valencians i que molts historiadors, sense consultar les fonts primeres, van obviar. Hem de dir doncs, que la primera cita escrita on apareixen els castells com a element festiu és la de 1807.

Evidentment, és molt probable que amb anterioritat a aquesta data ja hi haguessin construccions humanes pels pobles del voltant de Barcelona, activitat que va ser habitual a les festes majors de Gràcia i Sants, així com de la Barcelona dins muralla de mitjans del XIX.

Al barri de can Trullà trobem les primeres construccions humanes. En aquests barri es va constituir el 28 d’agost de 1875 la societat anomenada societat Casino Familiar Provensalense, amb seu social al carrer Pujades cantonada carretera de Mataró (Pere IV) i entre els seus objectius estava el de “ofrecer a los individuos que la componen un centro de ilustración y licito recreo“, recollint les idees de la il·lustració francesa; tot i això, als seus estatuts quedava clar que “no permeten cap discussió política ni religiosa” cosa difícil de complir en aquells anys de convulsió política.

Es tractava d’una societat en què els socis hi havien d’aportar 20 reals de velló per associar-se i unes quotes mensuals de 4 reals, quantitat no apta per a la majoria de butxaques dels veïns.

El Casino Familiar Provensalense, no confondre amb el Casino Provensalense, va ser molt actiu en l’organització de la Festa Major, especialment en el quinquenni 1875-1880 on mai flatava l’activitat castellera. El 1875 a’anunciava que:

“El “Casino familiar provensalense” dispone para los dias 29 y 30 del actual animades funciones con que celebra su fiesta mayor ,con arreglo al siguiente programa:
Dia 29 mañana a las cinco de la madrugada amenizaran las fiestas las dulzainas y timbales al estilo del campo que recorreran el barrio; a las nueve los llamados “castells” al estilo de los Xiquets de Valls (…)
Dia 30 Mañana- A las cinco de la madrugada volveran a recorrer las dulzainas y timbales y a las diez las llamadas “torres” ejectudao por varios aficionados”. (La Imprenta del 27/9/1875)

El 1877, el Diario de Barcelona, anunciava, així ho recollia el programa oficial de festes de la Mercè, l’actuació dels anomenats Xiquets de Barcelona que compartien cartell amb els Xiquets de Valls. Aquesta és la primera constància d’una colla castellera no només al pla de Barcelona, sinó també als pobles del voltant, els Xiquets de Gràcia, trigarien encara uns anys en aparèixer.

Aquesta nova formació castellera deuria de posar nerviosos als organitzadors de la festa de Can Trullà, ja que segons recull La Gaceta de Barcelona, 28/9/1877:

“Dia 29 Mañana. A la madrugada toque de alborada por las dulzainas y timbales recorriendo toda la barriada de Can Trullà; a las nueve los llamados “castells y Torras Ejecutados por los verdaderos Xiquets de valls y el tradicional baile de gitanas.
(…).  Dia 30. Mañana. A la madrugada volveran a hacer el toque de alborada las dulzainas y timbales recorriendo la barriada. A las diez “Castells y Torras” por los Xiquets y el baile de gitanas”.

Aquesta contundent frase de “verdareros Xiquets de Valls” venia a marcar diferències amb l’agrupació barcelonina. Realment, la documentació que hi ha tant de Xiquets de Barcelona com de Xiquets de Gràcia, és escassa. Tot sembla indicar que en realitat no va existir ni una ni l’altra com tal, sinó que es tractava de simples “mercenaris” vallencs o de poblacions amb tradició castellera que s’agrupaven en els períodes de festa major amb l’objectiu d’obtenir un sobre sou prevenient de les subvencions municipals. Crida l’atenció que els de Barcelona mai van actuar a Gràcia i els de Gràcia a Barcelona, cosa que corroboraria aquesta idea.

Tot i això, sí que el 1878 el Xiquets de Barcelona actuarien a la Festa de Taulat:

“Dia 15, la conocida comparsa denominada “Los Xiquets de Barcelona”, compuesta de 60 hombres , durante el dia levantarán las torres de equilibrio tan celebradas en la provincia de Tarragona ” (El Vigilante 15/9/1878) mentres que el Diario de Barcelona 12/9/1878 anunciava que “recorriendo las calles los “xics de Barcelona”, que harán atrevidos castillos de tres y cuatro pisos”.

Sens dubte, el redactor de la notícia parlava de tres o quatre pisos per desconeixement i no comptava ni la pinya ni el pom de dalt, i que situaria el nivell casteller en alçades de set i vuit pisos, que era l’habitual en aquella època.

Pel que hem pogut investigar aquest 1878 va tenir lloc la festa de Can Trullà a finals de setembre: “Ya en la vigília recorreran las calles de la barriada, las dulzainas y tambores de animando la proximidad de la fiesta mayor, 29 setiembre(…). Dia 29:Desde el amanecer que empezarán las musicas y diversiones no cesaran estas en todo el dia, haciendo sus torres y castillos los mencionados Xiquets”. (La Correspondencia, 27/9/1878).

Tot i haver-hi un buit d’informació relacionada amb els castells entre 1878 i 1888, saben que aquest any els Xiquets de Valls van fer Castells a Can Trullà i com a nota curiosa, aquest mateix any va haver-hi ball de diables, una de les primeres cites d’aquesta activitat cultural.

Finals del segle XIX marca un moment d’incertesa en la vida social i festiva de Sant Martí de Provençals. D’una banda, les diferents crides dels quintos a incorporar-se a files i anar a la guerra de Cuba i o d’altra l’annexió del poble a Barcelona.

La Voz de de las Afueras (6/11/1898), ho resumia molt bé en aquest paràgrafs que transcrivim: “La fiesta mayor de San martin de Provensals que es el dia 11 de este mes, poco se observa, poco se habla y pocos preparativos se notan. Empero, aunque el sexo feo parece no moverse para dar brillo y esplendor a la fiesta, no sucede otro tanto respecto al sexo bello que ya solo se preocupa de que si fulana lucirá rico vestido o si zutana acudira a tal sociedad para lograr entar en relación con el joven que tanto desea. Y como que la juventud alegre, poco o nada piensa en lo que afectar puede los grandes intereses de la patria española, debido a ese estado feliz de la vida, es el que a los danzantes le tengan muy sin cuidado la política y embargue solo su animo, en los presentes momentos de época de fiesta mayor, el ansia que sienten de divertirse extraordinariamente”.

I una setmana més tard rotundament afirmava que:

“La fiesta mayor de San Martin ni sombra ha sido de lo que años anteriores fue. Y se comprende que asi sea. Cuando el pueblo no era agregado, la Corporacion municipal contribuia a dar realce y animación a las mentadas fiestas atrayendo de esta suerte concurrencia de fuera y dentro del llano de Barcelona que, con los gastos que cada cual hacia durante su permanencia en el pueblo, , recogían los negocios satisfactorios resultados. Ahora que San Martin ha descendido al bajo nivel de simple barriada su fiesta mayor apenas si da señales de vida, pues de noche ni siquiera se colocan en los faroles públicos os bonitos globulillos que daban a la población un aspecto fantástico el cual significaba ser de pleno la fiesta mayor. Veremos si este año que viene las cosas variaran y podremos entonces celebrar con gran regocijo la anula fiesta que no hagar recordar gratamente aquellos buenos tiempos del inolvidable alcalde don Juan Agustin Carreras, cuya preciosa vida fue consagrada por entero a la prosperidad y engrandecimiento del que hoy con tristeza y pesadumbre llamamos expueblo de San Martin de Provensals, por culpa de unos cuantos malvados que negociando con el patriotismo, dieron en tierra con el estado autonómico municipal de que antes gozábamos”. (La Voz de de las Afueras 13/11/1898).