Aquest és el quart article de la sèrie en què exposem com les tesis del management aplicades a empreses i altres tipus d’organitzacions poden resultar adaptables i beneficioses per a la gestió de les colles. Pere Camprovín –membre dels Castellers de Sants, on ha estat cap de colla–, adapta articles i estudis que el reconegut consultor Xavier Marcet, expert en estratègia i innovació, ha publicat en diferents mitjans generalistes, com La Vanguardia i Sintetia o el seu blog. Marcet ha elaborat aquests articles amb visió global i per a la gestió de diversos tipus d’organitzacions i ara Camprovín els porta al terreny casteller.

Article original:
Espirales de aprendizaje o cómo deben ser las empresas
Xavier Marcet
La Vanguardia, 21 de març de 2021

Necessitem que les colles no s’articulin simplement en cadenes de comandament, necessitem que les colles siguin espirals d’aprenentatge. Una colla és una comunitat de persones al voltant d’un propòsit. I aquesta comunitat es perfila com a ecosistema d’aprenentatge. Un espai on assajar també vol dir aprendre, un espai on hi ha estímuls a l’aprenentatge. On aprendre no és una cosa accessòria, esporàdica, marginal. Sense aprendre, les colles no poden mantenir la seva millor versió i no aprenen si no aprenen els castellers que les componen.

Durant massa anys hem confós la formació amb l’aprenentatge. La formació és la metadona de la transformació. L’aprenentatge és el motor de la transformació. La formació pot ser una decisió de colla. Però aprendre és una elecció personal.

La majoria de les vegades, les relacions entre els caps de colla o presidents i els seus equips s’articulen al voltant del dia a dia i de l’exigència de resultats, cosa que és comprensible, ja que les colles viuen de delectar els seus castellers d’una manera que els permeti donar resultats positius. Moltes reunions d’equips passen el rosari de la contingència, bàsicament parlen de les urgències, dels problemes, de les tensions del dia a dia. Molta reunió operativa i poc espai per parlar d’estratègia, innovació i transformació. És a dir, per parlar del futur. I les relacions dels caps de colla i presidents amb els seus equips també han de versar sobre allò que han d’aprendre i desaprendre com a equip per no quedar-se enrere, per no encallar-se en paradigmes que es van tornar obsolets i per poder contribuir a la visió de futur de la colla.

Un cap de colla, president o cap de qualsevol àrea no és només responsable que el seu equip dongui resultats. És responsable que l’equip contribueixi a la innovació i és responsable que  l’equip aprengui col·lectivament i individualment. Les colles han d’evolucionar, volen tenir resultats avui i voldran tenir resultats demà, i això és molt difícil aconseguir si no són consistents, si no creen valor constantment per als seus castellers i si la seva comunitat de colla no aprèn.

Liderar és servir, no servir-se’n. I una manera de servir és créixer fent créixer els altres. És definir perímetres de confiança i aprenentatge als equips, és individualitzar fulls de ruta per créixer i aprendre. Ara més que mai necessitem líders que no se sustentin en cadenes de comandament exclusivament, necessitem líders que encapçalin veritables cadenes d’aprenentatge i d’inspiració. Els líders que busquem són gent que es guanya el respecte dels seus castellers també en la capacitat pròpia d’aprendre i de facilitar l’aprenentatge dels altres. Un gran exemple actual d’això és David Lobo, de la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau, que se’ns dubte ha fet créixer la seva colla, els seus equips i els seus castellers.

Necessitem líders i equips amb menys càrrega d’egosistema i més càrrega d’ecosistema d’aprenentatge compartit.