Els paral·lelismes entre els castells i les tesis del management aplicades a empreses i organitzacions resulten visibles en diferents camps. Lideratge, esforç, cultura de grup, objectius compartits… són elements que, amb una bona planificació i gestió, es tradueixen en resultats compartits. En aquesta nova temporada de la sèrie Management i castells, Pere Camprovín adapta al món casteller els articles que el consultor Xavier Marcet ha fet per a l’univers de l’empresa i les organitzacions.

Article original:
Las competencias sencillas
Xavier Marcet
La Vanguardia, 19 de febrer de 2023

Les colles serem sempre comunitats de persones al voltant d’un propòsit, i hi ha un conjunt de competències fonamentades en la relació entre persones que continuen sent claus. M’agrada anomenar-les les competències senzilles i no precisament perquè siguin fàcils. Són aquestes competències les que expliquen que una colla faci que les seves estratègies siguin alguna cosa més que una aspiració o que hi hagi colles que creixin de manera consistent.

Enumero algunes de les competències senzilles, que crec imprescindibles i m’aturo una mica més a tractar la complicitat com a competència.

Primera: construir complicitats. Liderar és teixir una xarxa de complicitats autèntiques,  constatables. Els diversos responsables de les colles poden arribar a córrer el risc de cadascun defensar la seva part de la colla i pretendre que el cap de colla o president sigui una mena de guàrdia urbà que posa ordre entre ells. Exagero una mica, però no tant. Tenir un càrrec a la colla és pensar en la colla en conjunt. Militar en la lògica que el tot ha de ser més que la suma de les parts. El casteller de base no ha de saber les nostres improvisacions o de les disfuncions de la Tècnica per resoldre. Sense complicitat, trossegem l’ànima de les nostres colles. I una ànima trossejada és una suma de sitges esqueixades.

Hem de crear cultures de colla que no excloguin la generositat. Sense complicitat, els canvis es converteixen en una successió de novetats sense futur. La complicitat mai no ha de ser un exercici per tapar-nos les vergonyes, és un exercici per millorar. Les app es poden sincronitzar, però no se senten complicitats. I necessitem aquesta solidaritat espavilada perquè les nostres colles no són rellotges, són ecosistemes vius en què la vida no sempre hi cap en una aplicació per fer les pinyes o confirmar l’assistència.

He vist moltes situacions en què les batalles internes maten oportunitats que amb prou feines han nascut. A les colles ningú no guanya la guerra pel seu compte. I si els conflictes d’interès no se sufoquen amb complicitat tendeixen a enquistar-se, a crear disfuncions estructurals i desballestar la fluïdesa. El més habitual és no fer res. La majoria de les oportunitats es moren soles, esperant un espai en assaigs soporífers o llanguint en reunions sense capacitat de concreció.

Segona: empatia. La capacitat de posar ràpid en lloc dels altres. Entendre des de les persones la finalitat última de les coses. Sense empatia és molt difícil escoltar allò que no ens diuen els nostres castellers. És gairebé impossible entendre les necessitats que tindran i no ens saben o volen expressar directament.

Tercera: l’habilitat de posar focus, de no dispersar-nos, d’insistir a no cansar-nos fàcilment de nosaltres mateixos. Escollir és renunciar-hi. L’estratègia també és decidir el que no farem. Posar focus en el que construirà llegat i prioritzar menys el que només ocuparà els nostres assaigs sense deixar gaire rastre.

Quarta: una certa paciència. No hi ha castell de futur que creixi en pocs assaigs. L’agilitat és necessària, però no la podem confondre amb la pressa (“la rapidesa que és una virtut, engendra un vici, que és la pressa”, deia Gregorio Marañón).

Cinquena: una certa determinació. La competència d’arriscar sensatament. L’habilitat d’enfrontar-se a la complexitat de la colla sense augmentar-la. Determinació, que no pas precipitació, per fer que les coses passin, però no de qualsevol manera. Fer que les coses passin descrivint trajectòries en què ens puguem reconèixer.

Sisena: operativitzar allò après. El que és rellevant és quan operativitzem el que hem après en altres entorns a les nostres colles. Operativitzar allò après és allò que realment ens desafia, allò que pot fer de l’aprenentatge el fil conductor de les nostres colles.

Setena: la suma d’intel·ligències. No menysprear la tecnologia, però donar-li sentit. Com més tecnologies i aplicacions de pinyes, més necessitat de pensar i no menys. Escoltar més. Com més aplicacions de pinyes, més empatia i no menys. A més aplicacions de pinyes, més conveniència d’expressar (escriure) l’autenticitat del pensament. Les aplicacions de pinyes ens empoderen si no deixem de pensar, però si deixem de pensar només ens hipnotitzen. Sempre som a temps de tornar enrere i deixar que els nostres castellers puguin assajar deixant el mòbil a casa.

Vuitena: el respecte com a síntesi d’una manera d’estar de les persones a les colles i de les colles a la societat. Del respecte emana la dignitat. Respecte des d’una humilitat no impostada.

Novena: la pròpia senzillesa. Cal treballar amb afany per assolir la senzillesa. Esquivar aquesta necessitat de sofisticar el llenguatge. Apropar-nos als que amb saviesa sumen coneixement profund i humilitat. La senzillesa és patrimoni dels aspirants, dels que creuen que encara no van arribar, dels que sense aprendre ensopegarien amb la seva pròpia autocomplaença. La senzillesa no arriba a la primera.

Desena: sentit comú.

Altres articles de la sèrie Managment i castells:
Les preguntes clau (15 de maig de 2024)
Què defineix el bon cap de colla? (20 de març de 2024)
Què necessitem per assajar motivats? (20 de juny de 2023)
Sense passió (25 d’abril de 2023)
Cultures tòxiques a les colles (21 de març de 2023)
Espirals d’aprenentatge o com haurien de ser les colles (23 de febrer de 2023)
Cadenes d’inspiració (31 de gener de 2023)
Construint llegat (10 de gener de 2023)
Colles i evolució (22 de desembre de 2022)