Aquest és el tercer article de la sèrie en què exposem com les tesis del management aplicades a empreses i altres tipus d’organitzacions poden resultar adaptables i beneficioses per a la gestió de les colles. Pere Camprovín –membre dels Castellers de Sants, on ha estat cap de colla–, adapta articles i estudis que el reconegut consultor Xavier Marcet, expert en estratègia i innovació, ha publicat en diferents mitjans generalistes, com La Vanguardia i Sintetia o el seu blog. Marcet ha elaborat aquests articles amb visió global i per a la gestió de diversos tipus d’organitzacions i ara Camprovín els porta al terreny casteller.

Article original:
Cadenas de inspiración
Xavier Marcet
Sintetia, 20 de març de 2017

Sempre parlem dels que amarguen la festa a les colles. Ens fixem en aquests castellers sempre enfadats o en els castellers de tronc egocèntrics. Avorrim els castellers que fan de la queixa una manera de vida. Sortegem com podem als que ho saben tot i que confonen perfecció amb talent. Ens fastiguegem amb els que no gasten empatia amb ningú, ni companys de pis ni companys de colla en general. Procurem fer malabars contra aquells per a que els castells només tenen sentit si ells en són protagonistes. Suportem la pesadesa dels escèptics professionals per als que tot ja està inventat i per als que tot ja va ser provat en algun moment del passat. Fins i tot aguantem la legió de rondinaires i pesats que enfosqueixen qualsevol assaig o actuació.

Però a les colles hi ha moltes persones fantàstiques, gent que ens fa sentir especials per pertànyer a comunitats de les quals val la pena participar-hi. Gent que amb l’edat guanya passant pels detalls, per la innovació, per militar en una sàvia innocència. Castellers que es mostren alegres per qualsevol banalitat i que ens armen de somriures capaços de relativitzar-ho tot. Petits il·lusionistes que ens retornen a un assaig just en el moment que anàvem a desconnectar. També hi ha els esforçats intel·ligents. Aprenem de líders que aprenen i saben construir cadenes d’inspiració que són l’oxigen de la colla. Arriben els principiants i fan preguntes d’una ingenuïtat radical capaç de fer repensar-ho tot. Hi ha els que saben portar el talent sense arrogància; els qui posen aquest coneixement que sembla que els sobra a disposició dels altres. També els que distingeixen bé entre el respecte profund del respecte impost o impostat. Fins i tot hi ha assenyats que saben que no cal veure-ho tot i gent madura que és conscient que la comunicació és no dir-ho tot. Aquesta bona gent aguanta les colles, els dona rendiment i ho fa sortejant obstacles de gent tòxica, que un dia es va torçar, que va plantar la bandera a la cara amarga de la vida. La bona gent que posa paciència per guanyar agilitat i posa urgència per entendre la calma. Hi ha els que cuiden els petits detalls per assegurar la qualitat, no per refregar-la per la cara dels més superficials.

Hi ha fins i tot castellers emprenedors que desborden a cada pas les costures de la colla però que construeixen somnis que no estaven escrits al gran llibre de les ortodòxies. Les colles no serien el que són sense els que gosen. Els que fan cara de no tenir por encara que sentin mil rampes per dins. Mai agraírem prou als que desafien la por de fer les coses diferents, per no caure en la gran imprudència de l’estancament. O els que són flexibles davant del que no està escrit. Els que no veuen el canvi com la fi del món. I els que hi posen el relat. Els que descriuen la visió perquè s’entengui i culmini aquest treball diari, ardu, necessari de construir cadenes d’inspiració. Els pobres que aguanten el xàfec. I miren de no amargar, però tampoc d’amagar-se quan els castellers no se senten precisament delectats. Els que mantenen la simpatia amb castellers que travessen fronteres de mala educació innecessàries. I davant de situacions tenses, quan a més d’un se li posaria cara de Clint Eastwood fan gairebé cara d’Adruey Hepburn a Esmorzar amb diamants. Tothom pot tenir mal dia. En fi.

M’agraden els caps de colla que estudien a les nits el nom dels seus castellers per saludar-los com mereixen al arribar a l’assaig. Els que aprenen entre ronda i ronda perquè la cadena d’inspiració no defalleixi. Els líders que es desvetllen per entendre com podrien treure el millor de la seva gent, fent que creixin i créixer amb ells. Aquells que saben que l’autenticitat a les colles se sosté per xarxes invisibles teixides des de l’exemple. Fem un homenatge als bons. Als que no per arribar alt perden la humilitat del casteller compromès. Reconeguem els castellers que ens fan somriures gairebé sense voler. O aquells que ens sorprenen amb automatismes emocionals oportuns, just in time.

A les colles hi ha gent tòxica i és molt difícil bregar amb ells, són armes de destrucció massiva de les colles. Però també hi ha gent que ens fa anar més enllà del que és obvi, que ens porta a bondats que no coneixíem i que ens suggereix la millor cara de la lluna on instal·lar els nostres creixements i aprenentatges. Avui tocava parlar dels bons.