Carles Esteve publicava un article en aquest mateix mitjà, amb el més que creatiu títol Parlar d’un 3% de caigudes és maquillar una incòmoda realitat. Si dic “més que creatiu”, és per tornar-li les floretes que ell em dedica. Però anem al gra i clarifiquem les coses. Quan diu: “No tinc clar a quin soroll es refereix: els articles de reflexió de qui discrepa?”. Vull dir-li que les discrepàncies en castells són recíproques, o sigui que n’hi ha per totes bandes i el soroll que jo em referia és que tots aquests articles que es publiquen tan alarmants sobre la perillositat dels castells (torno a dir-ho), és fer un mal favor al fet casteller i a més, atiar el foc i donar carnassa als qui són anti-castells i a la vegada s’aprofiten d’aquestes discrepàncies.

No he criticat, ni he estat mai en contra de les opinions de cadascú; del que sí que discrepo és quan per aconseguir els desitjos que a un li agradaria, es fan servir i s’aprofiten d’arguments que no són veritat o, si més no, no són prou clarificadors per donar-ho com a dogmes de fe, simplement perquè els interessa aconseguir la seva causa.

M’agradaria saber on es troba escrit que els castells carregats tenien valor zero al segle XIX com ara es diu, si l’única referència crec jo que hi ha, és aquell 5de9 amb folre de la Colla Vella de Santa Úrsula del 1883, que el primer intent es va carregar i diu que l’enxaneta i l’aixecador no eren fora del cordó (segons fonts orals). Després s’intentà i al tercer es va descarregar. La vox populi deia que no es donaven per carregats fins que l’enxaneta i  l’aixecador eren fora del cordó, però no tant rotundament, com s’afirma ara, que no valien.

L’altra farolada que s’ha escampat com la pólvora, ja que sempre és l’argument preferit, és que els castells carregats es valoren a partir d’aquell 4de8 que la Colla Vella va carregar el 28 d’agost de 1932 a l’Arboç, que es recuperava després d’haver-se perdut a principis del segle XX. D’això no se n’havia parlat mai mentre visqueren alguns dels seus protagonistes, ni crec que hi hagi res escrit sobre aquest tema. L’exclusiva va sortir d’un col·laborador d’un programa de ràdio que feia el periodista Eloi Roca a Catalunya Cultura els diumenges al vespre dels anys noranta del segle passat. Una exclusiva que va fer fortuna en gairebé tots els estudiosos del fet casteller que per conveniència, comoditat o alguna altra cosa n’han fet bandera. Tinc el ferm convenciment que si la recuperació d’aquell 4de8 (fita importantíssima en aquells temps) l’hagués fet qualsevol de les altres colles que hi havia, aquesta exclusiva no s’hauria produït, doncs hi ha bona informació dels últims pilars de 6, 2de7 i 4de8 carregats de principis del segle XX. Per tant, aquesta informació desmenteix el que ara tant alegrament i sense cap rubor es diu.

No entenc quin sentit té fer comparacions de si un 4de10 amb folre i manilles desmuntat amb aixecador posat val menys que un 2de6, o puntuar un castell quan toquen gralles, o donar punts per posar dosos o aixecador, que no sigui per embolicar la troca com vulgarment es diu. Però encara entenc menys, quan assenyala els que defensem els castells carregats dient: “potser sí que seria una opció bona pels que defensen la puntuació d’una fase dels castell (l’aleta)”. Vull ser respectuós amb la rèplica, però burletes d’aquesta mena crec que no són adients per contrarestar posicions contràries que a un no li agraden.

Per més comentaris que es facin o més articles que es publiquin, els castells estan molt ben definits en carregats i descarregats. I tocant el tema de l’esforç, és el mateix el que carrega un castell i tot seguit cau, que l’altre que l’enxaneta està a punt d’encavallar-se damunt l’aixecador i fa llenya. I molt més esforç encara fa la colla que la mateixa estructura amb aixecador posat, l’enxaneta es fa enrere i es desmunta el castell; però l’un està fet i els altres dos no. Són les regles del joc, i un dia afavoreix o perjudica unes colles i un altre dia és al revés. El que sí que s’ha de tenir ben clar és que els castells no es mesuren per l’esforç. Una altra cosa és el que els defineix, i per tant, es publicaran articles i es faran debats sobre aquest tema, però de castells en continuaran caient, si cada temporada s’intenta posar els llistó més alt.

No vull acabar sense aclarir que no vaig posar aquell titular del 3% de les caigudes per maquillar cap incòmoda realitat, ja que a la meva edat, dels castells no m’incomoda res perquè n’he vist de tots colors, el que sí que m’agradaria és que en aquest món casteller que estem vivint, imperés més la serietat pel bé de tots plegats i no  fer canvis per satisfer els desitjos d’una minoria, que no descartar la bona voluntat però que crec equivocada.