Fa pocs dies Francesc Domènech, referint-se a la gestió de la pandèmia que està fent el Govern i a la prioritat que hi tenen les consideracions econòmiques, puntualitzava, amb encert: “La recuperació passa també per les emocions, i els castells, que són un immens contenidor d’emocions, no es conformen amb el tracte rebut fins ara. Els pilars de Sant Joan han estat això, un símbol per reivindicar els castells i, per extensió, la cultura popular i la festa com a elements essencials d’una societat que vol tornar a la normalitat”.

Òbviament, aquest plantejament de reivindicació col·lectiva hauria estat el desitjable i, més important encara, el més intel·ligent per part dels vallencs. Però, malauradament, la imatge que ha quedat –el que es va veure a TV3 o llegir a La Vanguardia i també el que han transmès la major part de la premsa local i les mateixes colles– és que els castells han retornat i els vallencs n’han estat els protagonistes. En definitiva, un acte destinat a satisfer l’orgull local, a poder treure pit i dir “també en això hem estat els primers”. Les celebracions i la satisfacció de la població per la difusió mediàtica obtinguda –que en aquest cas, com diu el tòpic, ha traspassat fronteres– ho testimonien fefaentment.

Probablement, la iniciativa i l’interès municipal en la celebració de l’acte, amb el que això sempre comporta de confidencialitat i d’utilització de les influències polítiques, i les ganes de presentar-lo com un “estudi científic”, rebaixat després de les reticències dels experts a “prova pilot”, ha estat un factor important en la manera com s’ha acabat traslladant al col·lectiu casteller i l’opinió pública.

Però les colles vallenques, que hem de suposar que tenien un interès directe en presentar-se com a representants d’aquests interessos col·lectius, van quedar lluny d’assolir aquest objectiu. La reivindicació col·lectiva no va fer acte de presència, com si les colles no hi estiguessin gaire interessades o fossin arrossegades per la iniciativa municipal. La denegació dels protocols presentats per altres colles ha ajudat a confirmar una lectura feta en termes dels privilegis més tradicionals.

Però tot això no deixen de ser suposicions, i a hores d’ara encara devem ser uns quants els que estem sorpresos pel fet que des del km 0 del món casteller no s’hagi aprofitat una oportunitat com aquesta per encapçalar un estat d’opinió i una reivindicació compartida no tan sols pel col·lectiu casteller sinó per la cultura popular en general, cosa que, de passada, hauria servit per millorar la imatge de sector privilegiat i insolidari que en molts d’aquests àmbits es té dels castells i els castellers.

La potència simbòlica de Sant Joan i de la plaça del Blat, dos patrimonis vallencs de primer nivell, oferien una oportunitat extraordinària per manifestar aquest estat d’opinió col·lectiu, una avinentesa que probablement trigarà temps a tornar-se a presentar, si és que es presenta. Vist des de la distància, costa d’entendre que s’hagi pogut passar per alt la possibilitat de jugar un paper tan gratificant.

Però anant més enllà de les polèmiques, tan arrelades i populars com generalment estèrils, interessades a repartir responsabilitats sobre el que van fer o van deixar de fer les múltiples parts implicades –la Conselleria, l’Ajuntament, les colles vallenques, la Coordinadora, la URV, el Procicat…–, els fets d’aquests darrers dies ens ofereixen l’oportunitat per anar una mica més a fons i preguntar-nos el perquè, i un cop més, Valls ha deixat passar una ocasió tan propícia d’engrandir la seva influència i millorar la seva imatge en el col·lectiu casteller.

També cal dir que la renúncia a exercir el lideratge no és una exclusiva vallenca, també ho ha estat d’altres grans colles, com la vilafranquina o els mateixos Minyons. Però és innegable que el bressol casteller té la legitimitat i hauria de tenir la vocació d’orientar l’esclat històric que han tingut els castells en les darreres dècades.

He parlat d’aquest tema amb alguns companys i l’opinió majoritària és que la renúncia persistent dels vallencs a exercir la influència que els pertocaria per tantes raons és un tema complex de causalitat múltiple. No tinc cap dubte al respecte: pocs fets d’aquesta dimensió obeeixen a un sol factor. Però també he constatat que hi ha una àmplia coincidència en el fet que la dificultat de cooperació i les tensions gairebé permanents, que amb qualsevol pretext pateix de fa anys el món casteller, són els principals obstacles per a la generació d’una mirada més llarga i l’aprofitament d’oportunitats com aquesta.

S’ha dit que les desavinences es remunten al 2008, quan els vilafranquins van avançar pel seu compte en el procés d’implantació del casc per a dosos, sense recordar que anteriorment només la mort de la Mariona Galindo va evitar la batussa que hauria causat la introducció del casc d’enxanetes i aixecadors, que sens dubte hauria estat de calibre bastant més gruixut. També es diu que han estat determinades decisions de l’assemblea de la Coordinadora els detonants d’aquesta situació. Tot això és cert, però són explicacions insuficients, i al meu entendre faltades de perspectiva històrica. Dissortadament, el problema de la dificultat de la cooperació entre les colles castelleres té arrels més fondes i la llavor de la desconfiança entre elles estava sembrada des de molt abans. Si molt em colleu, des de l’inici.

Al cap i a la fi, els castells van créixer enmig de l’enfrontament obert, i sovint armat, que van mantenir carlins i liberals en el Valls vuitcentista. I, sense mirar tan enrere, sovint s’oblida el rebuig de les colles de més potencial a les propostes impulsades per la Generalitat en els anys vuitanta del segle passat per crear una federació, en la línia del que es va fer en la majoria d’àmbits de la cultura popular. La cooperació i la transparència que la novetat podia comportar van atemorir unes colles preocupades pel manteniment de les xarxes pròpies de relació amb les autoritats, basades en les influències personals i el clientelisme.

Tampoc no es recorda gaire sovint que va haver de ser un accident molt greu, el del casteller de la Colla Vella Ferran Roca el 1988 a Vila-rodona, el que va provocar la intervenció del president de la Generalitat en els castells –un àmbit que li era del tot aliè–, fins al punt d’involucrar-se personalment en la recerca d’un patrocinador que es fes càrrec del gruix de la prima i aconseguir que els castellers, a diferència d’altres sectors, poguessin estar assegurats gratuïtament. Però quan la Generalitat, per vehicular aquesta assegurança, va imposar la creació de la Coordinadora, les colles s’hi van resistir i es van haver de nomenar uns castellers perquè, a títol personal, dirigissin l’entitat.

Una experiència molt negativa que va acabar en la via judicial per les irregularitats econòmiques comeses en la gestió del nou ens. I només va ser aleshores, l’any 1999, quan, per tal d’evitar un escàndol públic i el risc de perdre l’assegurança, les colles van haver de prendre el comandament de la Coordinadora. Però ho van fer obligades, a contracor, amb un programa de mínims i amb la preocupació primària que la seva implicació en l’entitat col·lectiva no alterés la xarxa particular d’influències en la qual vivien instal·lades des de sempre. L’al·lèrgia a l’acció mancomunada i l’aspiració a l’autonomia absoluta tenen, doncs, una trajectòria molt llarga.

Aquesta aspiració a la sobirania ha anat sovint acompanyada d’una inquietud manifesta davant l’ampliació constant del món casteller. Deu fer gairebé vint anys, abans que es comencés a parlar de cascos, recordo haver viscut a la Junta de la Coordinadora les reaccions d’incomoditat de representants d’alguna colla puntera cada cop que s’anunciava la intenció de crear una colla nova en algun indret allunyat del centre de gravetat casteller. I en algun cas, aquest menysteniment dels novells ha arribat massa lluny. Per exemple, quan s’han posat condicions a la condonació de deutes menors a algunes colles petites que estaven en situació del que, si es tractés de desnonaments, en diríem “vulnerabilitat extrema”.

Es pot argumentar que la proliferació de colles en els darrers decennis no ha estat beneficiosa en tots els aspectes i és cert que alguns dels nouvinguts –tampoc tants!– no han assolit el nivell que hauria de considerar-se mínim en una actuació castellera; però es considera molt menys què serien avui els castells i quina seria la seva projecció mediàtica si no s’haguessin escampat per tot el Principat i seguissin portant l’etiqueta de peculiaritat comarcal que ostentaven abans de la proliferació. Per començar, molt probablement no estarien inscrits en la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat que, recordem-ho, estava motivada en aquesta frase: “Human Towers are recognized by Catalan people as an integral part of their cultural identity”.

El neguit davant de l’expansió castellera, com l’al·lèrgia a la cooperació, no deixen de ser seqüeles o, si ho preferiu, manifestacions de nostàlgia pel passat. Així com el retorn al món en què només hi havia una dotzena de colles és impensable, tampoc cal ser gaire clarivident per veure que la sobirania absoluta portaria ràpidament al descrèdit de l’activitat castellera. Imagineu-vos el campi qui pugui que s’organitzaria des del moment que els elements de protecció, l’ús publicitari de la indumentària, els drets d’imatge, el “fitxatge” de canalla, l’ampliació i denominació del repertori de castells, l’ús de denominacions despectives, fossin decisions que cada colla pogués prendre autònomament sense tenir en compte la repercussió que causarien sobre la resta del col·lectiu.

Òbviament, ni la sobirania ni la proliferació eren problemes per a les colles que, ara fa mig segle, lluitaven per la supervivència. Però en els anys setanta el món dels castells va canviar les bases tradicionals que el sustentaven i va iniciar un procés de creixement que es va consolidar amb el boom dels noranta. A partir d’aleshores, la complexitat i la interdependència no han parat de créixer i, tot i l’evidència de la necessitat d’adaptació a aquesta realitat canviant, una certa nostàlgia persisteix i alguns marcs mentals del passat segueixen guiant la conducta de colles, que en altres aspectes són un model per al col·lectiu casteller d’avui.

Tampoc no és per estranyar-se’n. Les superestructures mentals –en aquest cas l’enyor per l’autonomia perduda o d’un passat idealitzat– no solen precedir els canvis que es produeixen en la base de l’activitat i generalment només s’alteren quan entren en conflicte amb l’evolució d’aquestes bases, a través de processos de crisi i reajustaments que poden resultar més o menys traumàtics.

Els castells encara estan vivint aquesta transició i, veient el que ha passat en els darrers vint anys, tot sembla indicar que s’han enquistat en uns enfrontaments estèrils que esclaten amb qualsevol pretext i que només aconsegueixen desgastar els participants, desanimar els que s’esforcen per adaptar-se, i en darrer terme perdre energies que es podrien esmerçar a reforçar i projectar l’activitat cap al futur.

I, per acabar, permeteu-me una efusió sentimental. Jo dec ser dels pocs que queden que, l’any 1949, van anar a l’enterrament del Blanco –dic pocs perquè em consta que almenys el Francesc Piñas hi era, fent d’escolà– i va ser a Valls on vaig aprendre a estimar els castells. Per tot això i per les amistats que hi tinc, encara que ho pugui entendre, em dol profundament que sigui precisament a Valls on estigui més arrelada una visió que, dit amb tot el respecte, considero refugiada en el localisme i emparada en un cofoisme ben expressat en allò de “sempre ens quedarà Santa Úrsula”.

Però la història no es pot tirar enrere. I si a Valls no poden o no volen veure que ells, que en van ser els inventors i n’han estat els principals mantenidors, renuncien a tenir un paper en les decisions sobre la cura i la promoció d’aquest tresor que són els castells –una tasca que avui només es pot fer col·lectivament– algú altre, ben segur amb menys mèrits i història, ho acabarà fent.

I, retornant al que he dit anteriorment, les causes de tot plegat són complexes. Es tracta d’un cas de miopia estratègica? De la propensió al curterminisme? Del mal vici de l’ús de les influències polítiques? De poca confiança en la pròpia capacitat de lideratge? D’infravaloració del món casteller de fora vila? D’entotsolament agut? Probablement, aquest seria un tema d’interès per incloure en la propera edició del Fòrum de Santa Úrsula.