Una vegada em van preguntar quina diada castellera s’havia d’anar a veure per fer-se una bona idea, en un sol dia, de què era tot això dels castells. No vaig trigar a respondre que la de Santa Úrsula a Valls era, definitivament, la mare de totes les diades i, per tant, tenia tot l’invisible als ulls, que no ateny a la gravetat i que se suspèn en l’aire com l’alè tens de la rivalitat. Si s’era capaç de llegir això i fixar-se en els detalls, que és on hi ha el dimoni, Santa Úrsula i fi de la disputa.
D’altra vegada, li vaig preguntar jo al Kanco Ràfols, que en sap la tira i recull les Creus de Sant Jordi com ningú, que quina era la diada ideal: “Sanfelis, home, sanfelis”. Sí, clar. Som uns farts de castells i quatre colles, tot i que sigui el migdia amb l’absència ombrívola, ens encanta. Resa la constitució vilafranquina que quatre de les millors colles es donen cita sota la balconada.
Llavors, em deixo pel camí mil diades amb ànima pròpia com el Catllar, les Neus a Vilanova, totes les de Tarragona, la Bisbal, el Mercadal reusenc i paro d’anomenar i demano perdó per deixar-me’n. Però Sant Fèlix i Santa Úrsula tenen allò que jo busco i trobo.
Ara, per això, ningú té els mobles salvats. La vilafranquina està emmarcada en una festa secular, en la necessitat de fer servir el superlatiu de la més per a qualsevol cosa que es faci i que s’enfronta a no ser entesa en un futur no gaire llunyà. Parlo de la festa. La Diada, doncs, quedaria com un bunyol. Em sabria greu que la festa vilafranquina es doblegués sobre ella mateixa i ens n’oblidéssim de tantes coses. Oblidar-nos dels colors vius, de les músiques seques i de les colles que no van a la processó, però sí que van a la processó a la seva manera. Sant Fèlix a cop de caricatura i rellotge, no si us plau.
De Santa Úrsula, ara. Sempre he pensat que les festes eren una representació recta o subversiva de la societat que la celebra. La meva manera d’explicar una societat és la de veure la seva festa, si aquesta és gran. Potser el més trist seria veure com, a poc a poc, la plaça del Blat és ja només un escenari festiu dels que ja no hi viuen. Quin tristíssim final seria. Som ben lluny de trobar-nos amb aquesta condició i que sigui explícita a la festa i als castells, però deixarem de ser ben lluny el dia que ens hi trobem a prop. Necessito unes dosis de Blat per curar-me, de bars i assajos plens. D’esmorzars nerviosos a càntics a les postres del dinar. I que un li digui a l’altre allò de “se’t farà llarg l’hivern a Valls”.
De fet, només escric com un rèquiem per un mort incert. Alarmista? Avisador? No ho sé, potser en faig un gra massa, però sento que perdem llençols a les bugades. Segurament, el que a mi més m’agrada dels castells és tot allò que no és el resultat, sinó el context. Si aquest context és molt difícil d’explicar, millor. M’hi hauré de fixar més, hi hauré de pensar més. Ara, això només és el que m’agrada a mi.
