Sempre hi ha un entorn personal, de família o amics, que se sorprèn quan poses una alarma el dissabte al vespre tot pensant en la jornada dominical i que aquesta sigui similar a la d’un dia laboral. L’excusa sempre és nefasta, a ulls d’un mortal no aficionat a la noble pràctica dels castells. Pot ser la d’esmorzar, la de les matinades o ves a saber. A qualsevol que li presentis que un acte que, a priori, es ven com un fet lúdic i associatiu presenti tal desavantatge com matinar el diumenge li semblarà una fotesa.
Sona l’alarma i, amb més o menys mandra, t’enfundes la camisa i camal, mocador a la faixa, claus, cartera i mòbil. Hi ha dies i dies per mantenir el ritual. N’hi ha d’inici de temporada amb matinades que sonen a primers reptes, primers nervis i al fet que tot torna a començar. Hi ha d’altres impregnats d’encara més nervis, per l’escomesa d’un castell límit del qual versaran totes les converses de les hores prèvies a l’intent. I, més enllà de tot això, hi ha el de les grans diades per a cadascú, de manera personal, que es vertebren dins d’un ritual festiu on els castells són, simplement, una cosa més de tot el dia, però, alhora, això els fa ser molt més importants que els d’una diada banal.
Aleshores, campanades. Cadascú sabrà com és a la seva terra, però fer castells en aquests dies vol dir refer-se un any més en la gran posada en escena de la societat i també de la feina de tot l’any al pati d’assaig i en diades de rodatge. M’és molt difícil descriure aquella sensació. Els carrers no són els mateixos, les persones brillen d’una manera molt especial i el públic està igual o més nerviós que tu. És una posada en escena, insisteixo, on és pràcticament impossible discernir una línia entre actuant i espectador. L’espectacle és, també, l’emoció de l’aficionat.
D’entre totes les excuses bones per fer castells que hem explicat mil vegades, com conèixer persones que si no rarament et trobaries, guanyar amics de manera intergeneracional, aprendre a tractar amb tothom i la gastada quimera nacional de la pinya… d’entre totes aquestes, per a mi i sens dubte, aquesta és la millor i la indispensable.
És una sensació de transcendència poc comparable a les coneixences i amistats que qualsevol persona pugui fer, perquè aquesta és la base del vincle que s’edifica entre les persones que fan castells. La base de fer alguna cosa important, efímera, emocionant i lligada a les voltes que fem al sol, com un conjur. Mateix dia, mateixa hora, ens tornarem a trobar. I s’acaba, però no s’acaba mai perquè l’any vinent s’hi torna. El gran misteri mai resolt sobre la importància del ritual i la festa sumat al final incert de la consecució d’un castell. Proveu-ho i, sobretot, desxifreu-ho.
