Obrim una sèrie d’articles en què exposem com les tesis del management aplicades a empreses i altres tipus d’organitzacions poden resultar adaptables i beneficioses per a la gestió de les colles. Pere Camprovín –membre dels Castellers de Sants, on ha estat cap de colla–, adapta articles i estudis que el reconegut consultor Xavier Marcet, expert en estratègia i innovació, ha publicat en diferents mitjans generalistes, com La Vanguardia i Sintetia o el seu blog. Marcet ha elaborat aquests articles amb visió global i per a la gestió de diversos tipus d’organitzacions i ara Camprovín els porta al terreny casteller.
Article original:
Empresas y mediocridad
Xavier Marcet
La Vanguardia, 12 de febrer de 2017
M’agradaria fer una aproximació sobre les situacions que provoquen que les colles es quedin estancades i no evolucionin de cap forma, sabent, per experiència pròpia, la dificultat que suposa gestionar-ne una.
Una colla bàsicament no evoluciona quan és incapaç de delitar els seus castellers. La manca d’atractiu o de qualitat és un factor clàssic de l’estancament. Una colla no evoluciona quan el valor que crea per als seus castellers s’allunya de l’excel·lència i es perd en allò anodí. La colla indiferenciada a ulls dels seus veïns viu a l’abisme del retrocés social i tècnic, del sí però no constant.
Una colla no evoluciona quan les inèrcies pesen més que la il·lusió per adaptar-se als contextos canviants. Quan el futur és simplement una pròrroga del passat. L’escepticisme militant de molts Caps de Colla davant del que és nou acaba normalment en propostes de valor continuistes; en innovacions de ni fu ni fa, en solucions a mig camí. Aquestes colles que ho saben tot, a la qual ningú no pot ensenyar res a les seves tècniques corren un gran risc que els vells èxits se’ls quedin a les mans davant de propostes noves.
Una colla no evoluciona quan els seus líders no evolucionen (gent que se serveix més a ells mateixos que no pas gent que serveix als seus castellers i a la colla). Líders que expressen valors caducs i formes que no ajuden a treure res de bo dels que els envolten. Una colla no evoluciona quan la concentració de castellers tòxics és més gran que la mitjana. Les colles que no evolucionen tendeixen a ser complicades perquè s’omplen de gent complicada. Mirar-se massa a si mateix és una actitud que porta a no evolucionar. Una colla no evoluciona quan els seus resultats no evolucionen en cap sentit. No totes les colles poden fer castells de màxima dificultat, però una colla que sistemàticament no evoluciona, o tanca, o sobreviu sense pena ni glòria. No hi ha colles que evolucionin menys que les que es queixen per tot, que assumeixen la queixa com a cultura de colla. Una colla no evoluciona, quan s’aïlla de la resta del món casteller, quan darrere de conceptes com el de sobirania no veu que està perdent oportunitats de creixement conjunt. Quan no entén que ser inclusiu avui és més estratègic que mai. Una forma brillant d’evolucionar és procurar combinar bons resultats amb un resultat social tangible, rellevant, i si pot ser, enganxat a la seva ciutat o barri i transcendent per al món casteller.
Una colla evoluciona quan fa de la innovació una forma d’estar de les persones a les colles i de les colles a la societat. La innovació no és fàcil, però en un món com el nostre, sense adaptació, sense diferenciació i sense explorar constantment com crear més i millor valor per als castellers és difícil sobreviure. La innovació és actualment una forma tant o més plausible de servir a l’estratègia que la planificació rígida. Quan una colla posa els seus castellers al centre i s’organitza per delitar-los està fent tot per evolucionar. Quan és capaç d’estructurar-se per servir els castellers desafiant les seves inèrcies i ortodòxies. I a més cal desafiar-les ràpid. Constatem com al món casteller les ortodòxies han segrestat l’agilitat fent que qualsevol canvi sigui lent i sinuós. Per evolucionar hi ha preguntes transcendentals que s’haurien de convertir en quotidianes, una d’elles és: què necessitaran els nostres castellers i no ens estan expressant? Fer-se les preguntes, respondre-les i implementar-les amb agilitat.
Una colla evoluciona quan crea una comunitat de persones de la qual valgui la pena formar-ne part. Aquest és un concepte central en una activitat voluntària com els castells. I, com que la qualitat deriva de la qualitat, una gran colla és aquells que resulta atractiva per a perfils personals diferenciats. Per talent i per tarannà. Un espai lliure de desmotivació i de ximpleries. Un espai on créixer compassadament en termes de colla i personals sigui possible. La colla no és una guarderia, no és un ranxo paternalista, però és un espai de persones que han de poder balancejar el seu compromís de colla amb el desig de prosperar personalment. Una colla evoluciona quan és autèntica. Quan no hi ha espai per al paripé institucionalitzat. L’autenticitat és la nova competència diferencial de les colles. Hi ha massa organitzacions on l’artificialitat pobla els seus relats i copa les reunions. L’autenticitat és el codi no escrit de les colles que aspiren a perdurar i crear coses rellevants per al món casteller. El mapa de processos de l’autenticitat no té ISO que la sostingui, arrela en aquest espai fonamental entre la racionalitat, l’emocionalitat, l’esforç i la passió que fa que algunes colles siguin construccions socials que il·luminin un món complex. L’autenticitat no és una assignatura de cap escola però és la revolució tàcita que necessitem per desplegar colles de les quals sentir-se’n part orgullosament. L’autenticitat és el primer manament per evolucionar.
