Aquest article vol defensar la següent tesis: per fer grans castells, o perquè una colla castellera avanci i progressi adequadament, la proposta social i de valors que planteja ha de ser clara i potent, i és tant important com la proposta tècnica; diria més: això funciona, s’arriba al clímax casteller, quan la proposta de valors de la colla i la proposta tècnica coincideixen i s’identifiquen plenament. Això és el que, em sembla, que ens ha passat diverses vegades als Minyons de Terrassa. Atrevits a la societat, atrevits als castells. Va lligat. Transgressors a la societat, transgressors als castells! I al revés també ens ha succeït, en els moments que ens hem tornat conservadors, o ens hem despistat en els valors i la proposta social, ens hem estancat castellerament. També és pot formular d’una altra manera: per fer castellers cal tenir una proposta, projecte social, un relat, direcció, sentit… i es converteix en un cercle virtuós i excels, quan la proposta tècnica i la de valors i social són la mateixa.

Algunes persones ja deveu conèixer la meva argumentació dels tres grans models de colles de grans castells, tres grans propostes de valors i projectes castellers, i les tres funcionen. En un resum: el “Guanyar, guanyar, guanyar” dels Verds, el “Fem castells perquè els rebesavis ja en feien i per guanyar, sobretot, a l’altra colla”, de Valls, i el “Fem castells per passar-ho bé,  cercant un oci alternatiu a la nostra societat individualista i postindustrial i per passar-ho bé volem fer els més grans castells i hem de ser moltes”, de Minyons, i segurament, de la Jove, Capgrossos, borinots… Els tres models no són estancs, ni les colles són homogènies, tot és més dinàmic!

A Minyons bevem molt del Negre, del Falcato, del Bubu, de la Carme Garriga, del Joan Pont, de la Maria Dern, de l’Ogro, entre moltes altres, a les nits de la nostra joventut: la cultura popular com a festa i espai de llibertat, obertura i pluralitat, ciutat, barris, entitats… A més, el Negre hi afegia un element significatiu: la colla castellera com a alternativa de poder, contra el llepaculisme a les institucions. Els castells en si mateixos ja són solidaritat i projecte col·lectius. La cultura popular i la festa són sempre alternativa del poble i la gent al poder establert, a mi m’agrada veure-la així.

També té derivada política. Me’n faig creus quan veig colles que donen la camisa a l’alcalde sense anar a assaig ni res, ni ser membres de la colla, error. Penso. O no. Alguns es creuen que fer fotos amb el president del país sigui del color que sigui obre portes. És respectable, però jo m’imagino a una colla castellera a l’antípoda: la diferència entre viure una actuació des del balcó de l’Ajuntament o des del mig de la plaça. La camisa de la colla és massa important per abaratir-la donant-la al polític de torn. Se l’ha de guanyar com tothom! Jo sempre he dit a les juntes de la colla que he estat: “a nosaltres, fotos amb polítics no ens convenen massa, ni amb els meus! Aquí només té foto el qui paga. Gratis res”. Ni m’agrada la utilització partidista del fet casteller, em molesta quan s’obre una pancarta amb sigles en una actuació… més si és al llarg dels castells. Hi ha moments per a tot, i en una actuació allò important i que cal donar valor i protagonisme és als castells. (Un matís: això no vol dir que no haguem, o puguem, tenir bones relacions amb les institucions, sinó que hem de tenir clar des d’on, vetllant sempre per la independència cívica i autonomia plena del projecte social i popular casteller, això sí, sense cap pleitesia).

La proposta social és important; ha de ser inclusiva i oberta, respectuosa i amb voluntat de diversitat, feminista –les dones s’han de trobar bé i segures en una colla castellera–, solidària i festiva i compromesa amb el seu entorn. Sense una proposta i projecte social clars és més difícil créixer i que la gent s’hi identifiqui i la faci seva. La xarxa i arrelament a l’entorn també són importants. Per això m’agrada quan la meva colla s’implica i es posiciona amb l’entorn, fa projectes amb altres entitats, a la manifestació del 8M, quan no vam anar a la inauguració dels Jocs Olímpics, quan ens hem posicionat contra el Quart cinturó. O evidentment, quan no participem en el Concurs de Castells. De vegades ho hem hagut de viure amb contradiccions, evidentment. En com vivim la competitivitat, o quan acceptem una actuació comercial per una companyia aèria per anar a fer castells a Singapur, o quan el Concurs i la mateixa CCCC porten a grans petroleres com a esponsorització, reis dels combustible fòssil i del canvi climàtic. El debat i l’antinòmia, ens permet créixer sempre. Deia Joan Fuster: “Les meves contradiccions són les meves esperances”.

Les entitats culturals, gramscianament, creen ideologia, la cultura com a terreny de la lluita d’hegemonies, d’idees, experiències i transformació social. A Terrassa, som l’entitat cultural més gran, de cultura popular segur, i una de les grans entitats de la ciutat. I Minyons som, segurament, l’entitat més gran de cultura popular de l’àrea metropolitana de Barcelona. D’això també n’hem de ser conscients. Fer castells no és neutre, som actors significatius en els nostres entorns i construïm societat, societat civil i (contra)poder popular.

Això serveix per a totes les colles, grans i petites, universitàries… Vull posar un altre exemple de colla que em sembla significatiu com treballa la seva proposta social, que mai és neutra. En la meva vida laboral a Madrid, he anat bastant als Gatos i he pogut tenir converses castelleres amb membres dels Castellers de Madrid. Fer castells a Madrid no és fàcil, i cal pensar-ho, debatre, fins i tot escriure-ho, no només és qüestió d’enfilar-se uns a sobre els altres, apujar colzes, amagar panxa, voltar bé i fer unes canyes a l’acabar (tot i que això darrer, sí que em sembla important per a la proposta social castellera).

A vegades ens ha costat. Deia un amic meu, els diners no fan els castells, però hi ajuden. Entre els diners i els valors, no cal dubtar. Val més ser forts en l’entorn i en el projecte que tenir molts diners, que evidentment els necessitem. Una vegada ens van oferir un espot d’una entitat financera, en plena crisi de les finances globals i el boom dels desnonaments hipotecaris. En un primer moment vam dir, “com que no el volem fer, demanarem molts diners”. Per sort, el Guillem, el cap de colla, va aixecar la mà i va dir: “Voleu dir? Qui no té un preu, té una dignitat. Si ho tenim clar, diguem que no”, i així ho vam fer. Allò de què el projecte tècnic i social van plegats. Aquell any vam fer una de les millors temporades castelleres de tots els temps, amb diversos castells de 10fm, uns quants 5de9f i pilars de 8fm descarregats. I això que cada cop que fèiem un castell de 10 –àpats, autocars, samarretes, publi, animació a l’assaig…– hi perdíem diners. Tot suma, tot compta, però sobretot mantenir el projecte ben ferm i ser-ne conscients. I això vol dir, lluny de dogmatismes, passar nits, i algun dia, parlant-ne i debatent-ho. Sempre he defensat que fer bullir l’olla és altament revolucionari. A Minyons, fins i tot, vam crear un espai específic per fer-ho, que en diem Fòrum King-Kong.

Cal pensar sempre qui som, on som i què volem ser. I qui diu, proposta social i de valors, podria dir política en el sentit més ampli, positiu i constructiu del concepte. Els valors dels castells ens els hem de creure i viure plenament, i són valors d’una profunda humanitat: m’agrada pensar que cada vegada que una enxaneta fa l’aleta, el món és una mica millor (i el país una mica més solidari i lliure).

Articles relacionats:
Els Minyons, Cal Reig i la creativitat (5 de maig de 2025)
Opinió: Contra la quantificació de la diversió, de Sergi Castells (20 de setembre de 2023)