10 anàlisis sobre 10 claus del moment casteller actual.
Llegiu també:
10 claus del moment actual (1): Els de 10 i desfolrats dels Verds i la Vella 
10 claus del moment actual (2): La Joves de Quico de Cabra
10 claus del moment actual (3): La solidesa de la Jove i el retorn de Minyons
10 claus del moment actual (4): El 9de9f estava ben col·locat
10 claus del moment actual (5): El retorn de les emergents
10 claus del moment actual (6): Ascensor al vuitè pis
10 claus del moment actual (7): El poder de les universitàries
10 claus del moment actual (8): L’efecte del canvi climàtic en els castells

Tradicionalment, la gent que feia castells formava part del poble, el barri o la ciutat de la pròpia colla. Hi anaven, generalment, a peu al local d’assaig i coincidien amb altres persones del seu mateix àmbit territorial, encara que fossin de procedències, cultures o sensibilitats diverses. Això, però, està canviant cada vegada més i no pas per voluntat pròpia de les colles o els castellers. Al contrari.

De totes les amenaces que té el món casteller, cap és tan dura i cruel com la de la gentrificació. L’expulsió contínua i creixent de la gent dels seus carrers per culpa del desproporcionat preu del lloguer i la inaccessibilitat a un habitatge de compra està afectant de ple ja al món casteller. I a algunes colles d’una manera especial, com a les de Gràcia, Sants, Sant Cugat o Sitges, que són llocs acusadament afectats per l’encariment de l’habitatge.

Els Castellers de Sants tenen en l’actualitat una radiografia interna substancialment diferent a la de dècades enrere. Aproximadament, un terç de la colla viu al barri i voltants (Les Corts i Hostafrancs) i va a peu a assaig; un altre terç, viu a una distància entre 15 i 30 minuts a peu, i l’altre, necessàriament ha de fer servir el transport –públic o particular– per arribar a Cal Borinot.

Un estudi fet fa dos anys pel seu president, Roger Estivill, posava de manifest la quantitat de castellers que viuen fora de l’àmbit territorial de la colla, amb una presència destacada a la Dreta de l’Eixample, al Baix Llobregat i al Vallès. L’estudi es va fer sobre 550 persones, que són les que s’havien posat la camisa, ni que fos un sol cop, en els tres anys anteriors. Tot i que la casuística és diversa i plural (actualment, les vies d’ingrés a les colles són molt heterogènies i no responen necessàriament a la proximitat), el mapa actual contrasta amb el de dècades enrere, en què els borinots que anaven a assaig en metro era testimonial. Es tracta d’un exemple evident de la diàspora de la colla com a conseqüència dels efectes del mercat d’habitatge.

La progressiva manca d’identitat també es nota en el teixit comercial, que a Sants tradicionalment ha estat d’arrelament al barri. Cada cop hi ha menys botigues de quilòmetre 0 i això ho pateix la colla en la cerca de complicitats amb l’entorn. Els Castellers de Sants té una xarxa d’un centenar d’establiments de Comerç amic. Abans de Nadal en van tancar tres en poques setmanes.

Però si a Sants pateixen la gentrificació, a Gràcia hi viuen plenament ofegats. Ja fa anys que la vila ha esdevingut una preuada destinació de turistes i d’expats, especialment joves, que hi troben l’essència més pura de la Barcelona que enamora al món. El preu a pagar és la pràctica desaparició del mercat de lloguer convencional. Avui al barri, el 84% de l’habitatge de lloguer és turístic o de temporada. Una barbaritat que ha provocat l’expulsió de milers de veïns, especialment joves, dels seus carrers.

Els Castellers de la Vila de Gràcia han fet de la lluita contra la gentrificació una bandera i una causa de resistència, al costat d’altres entitats. Alguns dels seus castellers amb llarga trajectòria han hagut d’emigrar al Vallès o al Maresme, amb les dificultats que això implica a l’hora de mantenir un vincle constant i actiu amb la colla. L’any passat van llençar una enginyosa campanya de comunicació que, sota l’eslògan Això fa Gràcia, reivindicava l’essència del barri i denunciava la pèrdua d’identitat i els excessos que pateixen amb diferents aspectes, amb l’habitatge com a punt central.

El nou paisatge humà del barri, a més, està suposant un problema afegit per a la colla, que en ocasions es troba amb escassa receptivitat –o directament, amb problemes– amb algunes de les persones vingudes de fora, que hi posen objeccions en la convocatòria d’activitats que fan al carrer. També ho han patit en algunes celebracions que han fet al seu local, Can Mussons, en acabades les diades.

A Sarrià també estan afectats per les dinàmiques de l’habitatge, tot i que en aquest cas és un barri que sempre ha estat sotmès a uns preus notablement per sobre de la mitjana de la ciutat. Actualment, més de la meitat dels joves de la colla que s’han independitzat de casa dels pares no viuen al barri.

Els Castellers de Sarrià és una colla que des dels seus inicis s’ha nodrit de castellers de colles universitàries. Un dels problemes amb els que es troben ara és un cop acaben la carrera i comencen vida professional, sovint acaben fent-ho fora del districte o, fins i tot de la ciutat i, per tant, perden la relació amb la colla.

Sitges sempre ha ocupat el podi en els municipis més cars de Catalunya. I generalment, el primer lloc. Avui en dia el municipi està creixent amb més de 1.000 residents cada any, la major part dels quals són expats amb un alt poder adquisitiu que paguen uns preus totalment abusius i que, en conseqüència, suposen l’expulsió dels joves que hi han nascut i anat a escola. La població estrangera (gairebé tota procedent del que coneixem com el Primer Món) ja és del 35%. Ells són gairebé els únics que poden accedir al mercat de compra, mentre que el lloguer s’ha disparat un 90% en només deu anys. Per sota dels 1.500 euros ja és impossible trobar un pis de lloguer.

Aquesta situació està tensionant de ple la població. Avui en dia no hi ha cap jove que s’hi pugui quedar a viure, llevat dels qui a casa tenen patrimoni. L’única esperança que tenen és que els toqui algun dels 482 HPO que està tramitant l’Ajuntament. I això ho està patint de ple la Jove de Sitges, que té castellers joves que fa anys que tenen vida professional, però que encara han de viure a casa dels pares. El problema a Sitges, a diferència d’altres zones, és que a l’est té el mar; al nord, el massís del Garraf; i al sud, Vilanova, que no seria, precisament, el lloc on la majoria de sitgetans triarien per anar a viure-hi. Només els queda Ribes, a només tres quilòmetres, però que ara està patint també els efectes del preu de l’habitatge de Sitges i està registrant uns increments desorbitats. Això suposa que molts dels qui marxen ho fan a l’Alt o el Baix Penedès, com a mínim, a 20 minuts, i dificulta l’assistència continuada.

Amb tot –i malgrat el drama que pateixen els joves–, la colla opta per intentar treure el màxim de profit dels qui arriben. Han fet una política d’obertura cap als expats, especialment els qui tenen més sensibilitat per la cultura del país. Actualment, en tenen prop de trenta, que han constituït un grup actiu i implicat en la colla: alguns hi han après a parlar català als assaigs; altres, encara no. Per això sovint se senten instruccions d’algun responsable de la Tècnica en anglès.

Paral·lelament, la Jove de Sitges ha activat, conjuntament amb l’Ajuntament i els tres centres educatius d’ESO del municipi, el programa Jo Jove, que converteix els castells en assignatura de Secundària. El programa va començar el desembre i durarà fins a final de curs en els dos instituts i la concertada que hi ha a la vila. La major part dels joves que hi participen són fills de nouvinguts i això per a la colla és una oportunitat per rebre noves entreades i compensar els efectes de la pèrdua per l’expulsió de joves.

En el podi que ocupa Sitges entre els municipis més cars també hi ha sempre Sant Cugat i la seva colla està notant la gentrificació en les seves dinàmiques. Un temps enrere, la immensa majoria dels seus components vivien a la seva ciutat; ara cada cop són més els qui ho fan entre municipis del Vallès o, fins i tot, del Baix Llobregat.

A aquesta situació, els Castellers de Sant Cugat en pateixen un problema derivat, que és la manca d’un local que satisfaci el conjunt de necessitats. Ara mateix, estan repartits entre tres: un d’assaig, un magatzem i un altre de vida social, però que és minúscul i impedeix fer activitats amb alta participació. Òbviament, com en la resta de casos, l’opció de comprar un local o uns terrenys per construir-lo és del tot punt impossible amb els preus desorbitats del sòl.