Aviso ja d’entrada: aquest article és, en bona mesura, un compendi d’evidències, de manera que algú pot honestament dubtar quin n’és el sentit. Fins i tot l’autor no tenia clar si valia la pena escriure’l fins que ha arribat a la conclusió que hi ha evidències que, de tan òbvies, s’acaben obviant. I que potser val la pena recordar-les.

La primera evidència és que els castells poden caure i que, en aquest sentit, no hi ha risc zero. Fins i tot, el castell a priori més segur (ben treballat, amb una alineació consolidada i una estadística impecable en els intents previs) pot caure a causa d’un imprevist, un moment de desconcentració o descoordinació, un petit error… Això, però, no vol dir que ens haguem de conformar amb entendre les caigudes com inevitables, perquè (segona evidència) la història ens demostra que és possible reduir-les. La temporada 1976, excloent-ne els pilars de 4, van caure el 13,4% dels castells que es van portar a plaça. La temporada passada van ser el 2,82%. No cal dir que la diferència de nivell casteller entre el 1976 –quan el sostre estava en el 2de8 folrat– i l’actualitat és brutal. És a dir, que reduir el percentatge de caigudes no només és possible, sinó que a més és perfectament compatible amb el progrés casteller (potser hauríem de dir que, de fet, és necessari per aquest progrés).

Aquesta reducció s’ha aconseguit per moltes vies, començant per la millora tècnica en els assajos i, per tant, una major efectivitat castellera, però també per una major conscienciació del fet que (tercera evidència) les caigudes són un mal negoci. No només en termes de lesions de gravetat, sinó també si ho acotem estrictament a l’evolució futura de la colla: una caiguda ens condiciona la resta de l’actuació, ens pot condicionar les següents i de fet pot condicionar tota la temporada. D’aquí, lògicament, se’n deriva l’adopció d’una actitud més conservadora a l’hora de portar les construccions a plaça, perquè (quarta evidència) la manera més fàcil d’evitar que un castell caigui és no provar-lo quan hi ha dubtes raonables que sobre les possibilitats de descarregar-lo.

Quantes d’aquestes 180 caigudes de la temporada 2025 van ser accidents i quantes ens les haguéssim pogut estalviar? Impossible de saber: la frontera pot ser molt fina. La meva percepció personal és que sovint es tiren amunt castells que clarament estan condemnats d’inici. Puc estar equivocat, però el que m’ha cridat l’atenció és que en molts d’aquests casos la justificació unànime de l’intent (plantejada per la colla, però sovint amplificada pels mitjans) és que el castell en qüestió estava “molt ben assajat”. Llavors, com és que cau? Com és que, a vegades, aquest castell “ben assajat” cau de forma repetida, persistent? Estem segurs que sempre és un accident?

Davant l’axioma dels “castells ben assajats”, penso que cal fer-hi almenys dues consideracions. La primera, que potser, en realitat, alguns d’aquests castells no estaven tan ben assajats. Sovint el “ben assajat” es justifica esmentant el número de vegades que s’ha completat una determinada prova: “Hem col·locat sisens els darrers divendres”. Però això no ens diu gaire res sobre la qualitat de l’execució en la prova: potser estem confonent el mínim exigible amb les garanties necessàries.

La segona consideració és, un altre cop, una evidència (la cinquena): a vegades no n’hi ha prou amb què un castell estigui ben assajat. En l’èxit i el fracàs hi intervenen molts altres factors: el desenvolupament de la diada; l’estat d’ànim col·lectiu de la colla i especialment d’aquells que tenen un paper més clau (canalla i tronc); l’historial previ… Si, per exemple, en una diada patim una primera caiguda, això no ens hauria d’obligar a revaluar les possibilitats d’èxit que tenim davant un castell de màxima dificultat, per molt ben assajat que el tinguem?

Òbviament, són decisions molt complexes i, en principi, els caps de colla i els equips tècnics són els qui tenen més i millor informació sobre tots els factors a tenir en compte. També és cert que és molt complicat renunciar a provar un castell al que s’hi han dedicat molts esforços. I, per suposat, tothom tenim dret a equivocar-nos en les nostres valoracions. Però el que no pot ser és que això de que el castell estava “ben assajat” es converteixi en la justificació / excusa que serveix per a tot, incloent-hi intents fora de lloc o temporades amb excés de caigudes, i ens estalviï l’anàlisi més profund, l’autocrítica i, per tant, la millora.