D’un temps ençà, el fet casteller ha evolucionat d’una manera tan espectacular, que val la pena reflexionar sobre els motius principals que ha propiciat aquest èxit, que definiria en tres aspectes decisius. Un és la constància que s’ha imposat en les hores d’assaig (abans es feia un dia a la setmana i un més de canalla); un altre és la participació massiva de la dona en gairebé tots els àmbits, i un tercer la incorporació de les xarxes als locals de les entitats.

Algú pot pensar per què treu cap ara això dels concursos de castells. Com veureu sí que hi està relacionat. En l’últim article que he publicat em queixava de la Comissió Assessora (demano disculpes per haver-ho anomenat Consell) i dels canvis de puntuacions del 3 i 4 de 10 amb folre i manilles, i el 2de8 i el 4de9 sense folre, en els moments concrets que s’han produït. Avui vull referir-me a un dels principals arguments que ara es fan servir per intentar demostrar l’encert dels nous canvis, quan en realitat no ho són. Si més no, torna a haver-hi interessos de colles.

La discussió sobre la dificultat d’aquestes quatre estructures sempre era la mateixa. Mentre uns defensaven els de deu pisos per l’envergadura i la quantitat de gent que es necessitava, els altres deien que en els mal anomenats nets, els castellers que es necessitaven havien de ser d’una tècnica superior. Si bé és cert que tots tenien la seva part de raó, també ho és que ningú tenia la veritat necessària, ni l’autoritat per assegurar quin és el més fàcil o difícil d’executar.

Actualment, en les tertúlies castelleres sobre aquest tema, hi ha un acord majoritari: amb les xarxes que totes les colles fem servir, aquests grans castells com són el 2de8 i 4de9 sense folre són més assequibles que els de deu pisos. Però compte m’agradaria fer alguna puntualització a aquest argument, que es fa tan alegrement. No totes les colles tenim les mateixes xarxes ni tots els locals d’assaig s’hi poden adaptar de la mateixa manera.

Aquí és on vull anar a parar. Hi ha colles que disposen d’una xarxa i un local on s’hi pot assajar un castell de deu sencer, sense cap mena de complicació. En canvi, en altres instal·lacions és totalment impossible fer-ho. Amb això, hi ha colles que juguen amb avantatge, però fins aquí no hi ha res a recriminar. Ara bé, els arguments que es fan servir per rebaixar la dificultat del 2de8 i 4de9 sense folre, automàticament s’ha d’aplicar als de deu pisos perquè estan amb la mateixa situació. Ningú de la Comissió Assessora ha pensat aquest raonament?

Que ningú pensi que en aquest article pretenc criticar a cap de les colles que els seus locals i les xarxes els permet tenir aquest privilegi. L’únic que m’interessa és denunciar la poca validesa d’aquests arguments que ara es fan servir per contraposar les dificultats d’uns castells envers uns altres, unes extraordinàries estructures que fan esborronar només de pensar-hi i que fins que vingué la pandèmia teníem la gran sort de poder gaudir amb bastant regularitat. Espero un bon encert de la Comissió Assessora.

Articles relacionats:
Amb vista al proper Concurs (de Guillem Bartolí)