Abans de reprendre el 3Rondes, després d’aquests dos anys de pandèmia, he volgut treure’m una mica el rovell anant a actuar a plaça amb camisa, veient alguna diada interessant, sopant amb castellers i veient imatges dels assajos de colles que col·legues i amics em fan arribar.
En una d’aquestes diades, després de l’actuació, la vaig fer petar una estona amb un casteller que sempre em desperta interès per la seva afabilitat i franquesa a l’hora de dir les coses. És algú que havia tingut molta responsabilitat a la seva colla i que la va resoldre de manera encertada. I, a més, és un tio molt popular i, en conseqüència, apreciat i no tan apreciat a parts semblants.
Gairebé a boca de canó em va dir: “Almirall, es nota les colles que hem fet trampes, eh!”. Vaig quedar un segon parat i a continuació se’m va escapar el riure. Ell també reia, i la comparació que va fer tot seguit no la repetiré en la seva literalitat per no contribuir al mal rotllet. Però, en fi, es referia a unes colles que havien respectat escrupolosament els confinaments i les restriccions, potser fins i tot amb escreix, i que ara arrenquen la temporada molt a poc a poc i molt per sota del nivell que tenien.
Durant la pandèmia hi ha hagut colles que han fet trampes, tots ho sabem, encara que jo no n’hi diria d’aquesta manera. Sabem masies, locals i altres llocs on s’hi va assajar i s’hi van fer cosetes. No sé si és humanament comprensible, però sí que és castellerament comprensible si apostes per l’essència d’aquesta activitat. És més, no sé ni si cal un judici moral a aquestes colles per haver fet cosetes sense respectar, o no respectant del tot, les restriccions. Dic que no cal perquè, a petita escala, tots hem fet, com a mínim, alguna trampeta durant el confinament, com anar a comprar el pa a l’altra punta i fent una ruta absurda pels carrers.
Això no vol dir que les colles que han complert honestament i fil per randa la normativa no siguin les que han actuat bé, vista la magnitud de la tragèdia! Comptat i debatut, però, la realitat és que de les trampes d’aquí a dos dies no se’n recordarà ningú, perquè la plaça i una temporada de Concurs, que serà llarga, tornarà a posar tothom al seu lloc, un graó amunt, un graó avall.
Una de les reflexions que he trobat més interessants aquests dies, és la que parla del trencament de la continuïtat en la formació de canalleta. És a dir, fins al 2019, els poms de dalt sovint estaven formats per una combinació de veterans i castellers novells o debutants. Els veterans alertaven in situ els més tendres de les sensacions que tindrien al cap de dos segons, o què havien de fer en un moment precís per evitar caure… Donaven seguretat i confiança i guiaven l’evolució del novell allí dalt del castell. Això ara s’ha trencat. Els que hi pugen són pràcticament tots nous en la seva posició. Cap nena o nen dels poms de dalt del 2019 té ara la mida que tenia tres anys enrere. Per tant, el que realment amoïna als dirigents de les colles que aquest any aspiren als castells de 9 i de gamma extra és que, a aquella altura, ningú a qui estiguin agafats no els podrà dir què passarà i què hauran de fer si passa. Per això, enguany, abans de les coses grosses, és molt interessant veure l’evolució dels castells de 7 i de 8, i fer-ne lectures per dalt.
I, canviant de tema… Sí, sembla que serà veritat que aquesta temporada de represa de la normalitat hi ha menys gent a les colles, com a mínim de moment. Es fa més patent en les colles que ja eren pocs, i en les que eren més es farà evident a mesura que pugin pisos i calguin folres grossos. Hi havia dues teories sobre la massa castellera i el final de la pandèmia. Una, que hi hauria moltes ganes de tornar i que les colles anirien a plaça amb un gruix important de camises, tant o més que abans. L’altra, que molta gent hauria vist el bé que es viu amb els de casa sense l’obligació dels castells o que és fàcil gaudir de la diversitat d’activitats que ofereix avui en dia el lleure, i evitaria tant com pogués tornar a comprometre’s amb la colla. Aviat sabrem quina s’imposa o si cap de les dues.
Ara que, si llegim una piulada a Twitter de l’Oriol Mitjà del 23 de maig, tot i que oficiosament les autoritats sanitàries han donat per acabada la pandèmia, potser quan ens acostem a la tardor hauran de rectificar i tornarem a tenir l’activitat castellera restringida. El tuit diu: en aquesta setena onada hi ha 4.000 morts, una xifra propera a la quarta i cinquena onada, i el nombre de casos és elevat i superior a moltes de les onades anteriors (sic). Si en aquestes condicions de no pandèmia fem castells, parlar d’aquelles trampes encara té menys sentit.
Josep Almirall és periodista del Departament d’Informatius de Catalunya Ràdio i director de l’informatiu casteller 3Rondes
