A la diada castellera de Sant Magí de Tarragona, en les entrevistes que TAC 12 fa a peu de plaça, la castellera de Sant Pere i Sant Pau senyora Trinidad referent a les dones castelleres va dir: “el señor Bartolí, de la Vella de Valls, decía que las mujeres no tenian que subir”. Vull dir-li a aquesta senyora i a tothom que ho va sentir que això és fals, ja que de la meva boca mai no han sortit aquestes paraules. Ja n’estic fart que a mi se m’atribueixin frases que no he dit.

Tot al contrari, sempre he defensat el treball que fan les dones i quan moltes vegades en entrevistes o tertúlies m’han preguntat sobre els grans castells que es fan actualment –o d’un llarg temps ençà–, sempre ho atribueixo a tres fets que no es donaven anys enrere, com són les hores d’assaig que s’hi dedica, les xarxes i, sobretot, la participació de la dona. Sense aquests tres elements encara estaríem com els anys setanta del segle passat.

Una altra cosa és que a la meva colla –com totes les colles tradicionals– hi haguessin persones reticents a acceptar-les. Sent jo cap de colla, el 1982 vaig fer pujar una nena (l’Eva Ruiz Jansà), d’enxaneta als pilars de 6 aixecats per baix que la colla va carregar, i el 1988 l’Eva de Haro Martínez va descarregar alguns 4de8 a quints. Prova inequívoca que Bartolí mai no ha estat contra les dones als castells. Ah! i encara més, quan el 1992 que ja no manava, hi van posar per primera vegada dones a crossa del folre del 4de9 amb folre, vaig defensar-les davant d’un terç que es negava a pujar-hi perquè hi anaven dones.

Fet aquest aclariment, als Oscars Montserrat, Aides Sánchez, Sergis Tondo i tots els que han volgut sucar-hi pa envers la meva persona a l’escoltar les declaracions de la senyora Trinidad, només dir-vos que jo sempre m’he responsabilitzat dels meus actes i, si alguna vegada m’equivoco, demano disculpes i punt. No tothom obra de la mateixa manera.

Vull fer un punt i apart per el senyor Joan M. Campanera que en un to gairebé insultant em diu: “que de senyor no en tinc res”. No tinc res a dir de la seva opinió, però si que espero que ell també respecti la meva i, amb la mateixa amabilitat que ell em dedica, li contesto amb un fragment de l’obra de teatre La creu de la masia, on un dels personatges es creia espavilat –com jo dedueixo del senyor Campanera– li esbrinaven: “És cert que un tonto és tonto quan sent tonto sap que ho és, però és més tonto que un tonto, quan sent-ho no ho vol ser”.