El món casteller és ampli i divers. Actualment, s’estén més enllà de les fronteres de Catalunya i, si tenim en compte les colles internacionals, hi ha castells en diferents punts del planeta. És una mostra de fins on ha arribat una tradició que, lluny de quedar-se ancorada en el passat, continua creixent, evolucionant i trobant noves maneres d’expressar-se.

Dins d’aquest univers hi ha una realitat singular: el món casteller universitari. Format per quinze colles, funciona amb una dinàmica pròpia i es regeix per unes particularitats que el diferencien de les colles convencionals. En formen part estudiants universitaris, alumnes de cicles formatius de grau mitjà i superior i docents universitaris, d’acord amb els criteris de participació establerts per les colles. Aquesta composició fa que el món casteller universitari tingui una característica que el defineix especialment: la joventut i la renovació constant dels seus membres. Els estudiants arriben a la universitat, descobreixen els castells, s’hi impliquen i, tard o d’hora, acaben els estudis. Això obliga les colles a reinventar-se cada any, formar nous castellers i transmetre els coneixements d’una generació a la següent. Tot un repte, sens dubte, però també una oportunitat per experimentar i trobar noves maneres de fer.

Aquesta singularitat no es limita a la plaça. També es reflecteix en la manera com les colles s’organitzen i treballen conjuntament.

Organitzar-se per créixer. Manaires és un dels espais de coordinació del món casteller universitari; es reuneix tres vegades per temporada: la primera i la segona reunió se celebren abans dels dos trams de diades, mentre que la tercera serveix per fer balanç i tancar la temporada. Hi participen representants de les juntes i de les tècniques de les diferents colles per posar en comú necessitats, prendre acords i establir conjuntament el calendari de les diades. Una tasca que permet coordinar les activitats de les colles que, tot i tenir identitats pròpies, comparteixen un mateix circuit.

Aquesta voluntat de treballar conjuntament també es trasllada a un àmbit que va més enllà de la tècnica castellera. Manaires Lila reuneix els referents dels punts lila de les colles universitàries per compartir experiències, encarregats de prevenir i abordar situacions de violència i discriminació. Aquestes trobades permeten compartir i fer seguiment dels casos que requereixen atenció, plantejar solucions conjuntes i identificar aspectes que es poden millorar. Tot plegat, amb l’objectiu d’avançar cap a unes colles més segures, inclusives i lliures de violències. L’existència d’aquests espais posa evidencia que el món casteller universitari no és simplement un conjunt de colles que es troben per fer castells i sortir de festa. També és una comunitat que s’organitza, estableix mecanismes de coordinació i busca respostes compartides als reptes que se li plantegen.

Castells, animació i festa. Si hi ha una qüestió que sovint genera debat quan es parla de les colles universitàries, és la importància de la festa. Les diades universitàries tenen una manera particular de viure’s. Els castells conviuen amb l’animació, la música i la festa, elements que formen part de la identitat d’aquestes trobades. Les colles no reben una remuneració econòmica per assistir a les diades, sinó que hi participen en un model d’intercanvi en què cada colla organitzadora convida les altres i assumeix les despeses corresponents a l’animació i la festa. Negar que la festa és un factor determinant en l’existència dels castells universitaris seria negar una realitat. Però reduir-los únicament a la festa seria ignorar una part fonamental del que representen.

Sovint sentim a dir que els castells universitaris no són castells de debò, que el nivell tècnic és secundari o que els joves només hi van per la festa. És una crítica que es recurrent i que massa vegades deslegitima tota una manera de viure el fet casteller.

Tanmateix, les colles convencionals, des de les més grans fins a les més petites, també disposen de dimensió social imprescindible. La gent no s’acosta als castells únicament per l’ambició d’assolir determinades construccions. Ho fa per les amistats, pel sentiment de pertinença, per la vida associativa i per tot allò que es construeix al voltant dels assaigs i les actuacions. La diferència no rau, doncs, en l’existència de la dimensió lúdica i social, sinó en la manera particular com es manifesta en l’àmbit universitari. La festa pot ser el motiu pel qual una persona s’acosta per primera vegada a una colla universitària. Però això no significa que sigui l’únic motiu pel qual s’hi queda, ni que tot el que hi aprèn es limiti a passar-s’ho bé. Darrere de cada castell hi ha assaigs, tècnica, confiança, compromís i responsabilitat col·lectiva. I és precisament aquesta combinació la que pot convertir una primera experiència en una trajectòria castellera molt més llarga.

De la universitat a les grans construccions. Coincidint amb Santa Úrsula, a Valls, es va celebrar la Fira de Castells. Allà entre converses, una mare explicava, orgullosa que el seu fill havia entrat a la Colla Joves Xiquets de Valls després que el veiessin fer castells amb els Arreplegats de la Zona Universitària. Aquell jove, amb només 23 anys havia arribat a ser cap de colla d’una les formacions més tradicionals del món casteller, també va començar a ocupar posicions al tronc de les grans construccions. L’any passat, va carregar el 2de9sm al quart. Aquell casteller és Jaume Galofré. La seva trajectòria exemplifica com el pas per una colla universitària pot esdevenir molt més que una etapa vinculada als estudis: pot ser el punt de partida d’un recorregut casteller que continuï creixent durant anys.

Una història semblant és la de Guifré de los Ríos, de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Després de fer el 3de8f amb els Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili, enguany ha carregat, al quart, el primer 4de10fm de la història de la seva colla. Són dues trajectòries diferents, però comparteixen un mateix fil conductor: el món universitari com a espai de descoberta, aprenentatge i desenvolupament casteller.

No es tracta d’afirmar que totes les persones que passen per una colla universitària acabaran fent grans castells a les colles convencionals. Tampoc no cal que sigui així perquè l’experiència tingui valor. El que sí que demostren aquestes històries és que les colles universitàries poden contribuir a formar castellers, despertar vocacions i oferir experiències que després tenen continuïtat en altres etapes de la vida.

Per això, la contribució del món casteller universitari no s’hauria de mesurar únicament per les construccions que és capaç d’aixecar, sinó també per tot allò que aporta al conjunt del fet casteller.

Els límits i les oportunitats d’una manera diferent de fer castells. El fet casteller universitari és, probablement, una de les expressions més esbojarrades i experimentals del món casteller. És un espai on els joves tenen l’oportunitat de fer les coses a la seva manera, provar noves fórmules i construir una identitat pròpia. Aquesta singularitat també es manifesta en les estructures que han sorgit al seu interior. Més enllà de reproduir construccions conegudes, algunes colles han desenvolupat estructures pròpies que combinen experimentació tècnica amb l’identitat col·lectiva.

En són exemples el 7de7m (margarita) dels Ganàpies de la UAB, en què la rengla del castell queda configurada formant una agulla, o les agulles descargolades dels Descargolats de l’EEBE. Són estructures que es poden relacionar amb les anomenades falconades, però que tenen una complexitat tècnica que no es pot obviar.

Reduir-les a una qüestió estètica o a una simple manera de diferenciar-se seria ignorar la feina que hi ha al darrere. Aquestes construccions requereixen coordinació, comprensió de l’estructura, assaigs i una manera específica de treballar-les. Però el seu valor no és exclusivament tècnic: també són una expressió de la identitat de cada colla, una manera de fer propi el fet casteller i de deixar una empremta dins d’un món que comparteixen amb moltes altres colles.

En aquesta capacitat d’experimentar, adaptar i crear rau una part del valor diferencial  de les colles universitàries No es tracta únicament d’arribar més amunt o d’assolir construccions més difícils, sinó d’explorar noves possibilitats i demostrar que la innovació té cabuda en la tradició castellera.

Aquesta llibertat, però, conviu amb unes limitacions evidents. La renovació constant dels membres dificulta la consolidació dels equips i transmissió de coneixements. La temporalitat de l’etapa universitària obliga a formar contínuament nous castellers, mentre que la colla ha de trobar l’equilibri entre les seves aspiracions tècniques, els recursos humans de què disposa i la seva realitat particular.

Paradoxalment, aquesta necessitat d’adaptació esdevé una oportunitat. Allà on altres estructures poden consolidar una manera de fer al llarg dels anys, les colles universitàries sovint han de revisar-la , adaptar-la i tornar a començar. Tanmateix, la renovació, que en dificulta la continuïtat, també pot afavorir l’aparició de noves idees.

Això no significa que tot s’hi valgui ni que la singularitat universitària hagi de servir per justificar qualsevol decisió. Significa que hi ha diferents maneres de viure i desenvolupar el fet casteller, i que per comprendre-les cal anar més enllà dels tòpics.

El futur també es construeix a la universitat. El món casteller ha experimentat una accentuada evolució al llarg de les darreres dècades. Ha augmentat la dificultat de les construccions, la preparació física i els coneixements tècnics, a la vegada que el fenomen s’ha estès territorialment. És l’evolució d’una tradició viva que es transforma a mesura que ho fa la societat que la manté.

Les colles universitàries formen part d’aquesta tradició. No són una còpia de les colles convencionals, ni tampoc una simple etapa prèvia per arribar-hi. Tenen una identitat pròpia, amb formes d’organització, diades, estructures, reptes i les contradiccions que les defineixen. Potser, doncs, la pregunta no hauria de ser si els castells universitaris són castells de debò, sinó què aporten al conjunt del món casteller.

Trajectòries com les de Jaume Galofré i Guifré de los Ríos demostren que allò que comença a la universitat pot tenir continuïtat molt més enllà dels estudis. Però el valor de les colles universitàries no es limita als castellers que acaben participant en les grans construccions. També rau en la seva capacitat de formar, experimentar, transmetre coneixements i aportar noves maneres d’entendre una tradició compartida.

El creixement del món casteller i l’evolució de les colles universitàries van de la mà. Entendre’n el present és també començar a imaginar-ne el futur. Els castells universitaris no han de demostrar que són el futur del món casteller. Fa temps que formen part del seu present.

Articles relacionats:
Els dirigents universitaris del nou curs (14 d’octubre de 2026)
L’època d’or dels castells universitaris (30 d’abril de 2026)
Aprendre a liderar: castells universitaris com a escola intensiva (24 de novembre de 2025)
Universitàries: cruïlla de tècniques, opinions i estil (2 de desembre de 2025)
Una porta gegant al món casteller (9 de desembre de 2025)
Complementar camises, viure entre els dos mons (15 de desembre de 2025)