Dissabte la catorzena Nit de Castells guardonava Jordi Sentís Masllorens amb el premi Trajectòria 2019 en el quilòmetre zero casteller, Valls. El veredicte va ser acollit amb una ovació unànime al Centre Cultural del bressol casteller. El Jordi Sentís representa el millor de la Colla Jove de Tarragona: constància, lluita per fer-se un lloc en el mapa casteller tarragoní i català, bones formes, pas per totes les posicions dels castells, tècnica, serenitat i treball.
El casteller tarragoní va començar amb els de la camisa lila de ben petit, de la mà del seu pare, de nom també Jordi, qui fou president de la colla del carrer del Cós del bou els anys 1984 i 1985 i cofundador de l’Associació d’Amics de la Colla Jove, iniciativa pionera al país per dotar als castells de massa i prestigi social, tan necessaris en una Tarragona en què els castellers havien estat els homes del pet i rot. El pare del Jordi sempre tenia una paraula amable per a les companyes i companys de colla –com la seva dona, Maria Amèlia–, i ho va saber transmetre a l’ara guardonat, a qui també va infundar l’ofici de la ginecologia que compartiren junts des de 2002, seguint la tradició del seu avi Jaume, establert a Tarragona des de 1930. Com explicava el seu pare, la tradició familiar per la medicina va més enrere: “El primer Sentís de qui tenim la certesa que era metge va ser Jaume Sentís Mestre, que va néixer el 9 de gener de 1770 a Ulldemolins. Exercia com a cirurgià a Botarell, un poble situat al costat de Riudoms, quan encara estaven separades la feina de metge i la de cirurgià”.
He vist créixer el Jordi des de petit i l’he vist baixar des del pom de dalt. L’he vist comandar la Jove tarragonina i l’he vist fer estremir la plaça de la Vila vilafranquina amb el pilar de 8 amb folre i manilles el darrer Sant Fèlix. M’ho va anunciar una matinada de primavera quan encara era fosc i ell sortia a córrer, i jo també anava a fer la sessió d’esport diària.
El reconeixement al Jordi té diferents sentits. Com ell va dir, és indissociable de la colla fundada el 1979 que s’estrenava oficialment a la plaça de les Cols un migdia de Sant Magí de 1980. Una colla que aglutinava nous estrats socials en una Tarragona en què els castellers havien quedat circumscrits a pagesos, descarregadors del moll i persones estretament vinculades a la Part Alta de la ciutat. Eren els albors de la recuperació de la festa democràtica. La Jove, com el Jordi, representen la pluralitat social que es va sumar a la celebració de festes patronals i d’actuacions castelleres.
D’altra banda, la Jove suposa la recuperació de la dualitat tarragonina així com el pes de les colles tarragonines en la història dels castells, amb homes que van marcar l’evolució de les arquitectures humanes. En la primera meitat del segle XIX, les colles tarragonines dels pescadors i dels pagesos van assolir un paper preeminent en el panorama casteller. Als pagesos se’ls deu la primera notícia del pilar de cinc que puja i baixa les escales de la catedral i camina carrer Major avall. Era el 1841. A les dues colles d’oficis de mar i terra se’ls deu la categoria de plaça de 8, que aquell mateix any l’equiparà amb Valls i Vilafranca, configurant el mític triangle casteller. I a la colla dels pescadors se’ls deu des de 1854 l’assoliment del castell de nou per part d’un grup tarragoní. Molt més endavant, vindria la colla de la Mercè, agrupació també estrictament autòctona.
La vida del Jordi ha anat paral·lela a la de la Jove. Junts van assolir les gammes de 7, 8, 9, extra, i 10 pisos. Ambdós formen part del selecte i reduït grup que ha bastit construccions de nou sense folre i alhora de 10 pisos. Senzillament, brillant. Al Jordi se’l coneix com a casteller de troc i com a cap de colla, però em quedo amb un rol que admiro des que vaig veure excel·lir-ne als principis dels 80 al vallenc Àngel Batet amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls: la de pilaner. Els pilaners desafien el vertigen, trenquen les línies de l’equilibri, esdevenen els amos de l’espadat, exhibeixen el joc de cames, genolls, peus, per sostenir-ne en una verticalitat impossible, mostren múscul i bíceps per dominar la fràgil arquitectura. El Jordi Sentís és un dels grans pilaners de la segona època d’or dels castells i de la de l’excel·lència castellera.
Tot això, ho ha fet amb discreció, amb serenitat, amb cap, sense sortides de to en les xarxes socials ni a plaça ni als mitjans de comunicació. Un exemple a seguir en el món casteller i també dins la seva mateixa colla. L’enhorabona!
Articles relacionats:
