Poc pensàvem que aquell dimarts 10 de març marcaria en el calendari una trista data pel món casteller. Moltes colles estaven als patis d’assaig ja enfaixades per iniciar els assajos quan se les va informar d’un comunicat de la Coordinadora en el que aconsellava la paralització de l’activitat castellera. Tothom pensava que aquesta malaltia que “és similar a una grip” només seria capaç d’aturar els castells durant 2 o 3 setmanes, la realitat, però, ens està demostrant que estàvem equivocats.

La temporada 2019 havia acabat amb alts i baixos, havíem pogut veure grans castells a plaça, però la majoria de colles havien tingut una temporada irregular sense arribar als objectius marcats inicialment.

El 2020 però, tenia unes perspectives força engrescadores. La rivalitat entre Vilafranca, les dues de Valls, Minyons i la Jove Xiquets de Tarragona feia preveure una temporada de grans construccions amb diades com Sant Joan, Sant Fèlix, Santa Úrsula i sobretot, el concurs de Tarragona (aquest sense els Minyons), molt obert després que a l’edició del 2018 la Vella de Valls arrabassés el lideratge als de Vilafranca que havien guanyat les 7 edicions precedents. Un altre grup de colles rivalitzant per aconseguir una plaça a la sessió del diumenge de l’esmentat concurs presagiava adrenalina en grau màxim. Tot això va quedar aturar a primers de març, poques colles havien pogut iniciar la temporada. Les de Barcelona ho feien a la Diada de Santa Eulàlia al febrer, on Castellers de Barcelona un cop més aixecaven el 4de8, construcció que repetiria Vila de Gràcia a Sant Cugat i Sabadell. Ara portem gairebé dos mesos d’aturada i molts interrogants se’ns obren sobre el futur casteller.

Segons els estudis epidemiològics, la Covid 19 es transmet per via respiratòria, per la qual cosa s’està recomanant fins a la sacietat que es mantingui la distància social de seguretat entre persones, cosa incompatible amb els castells, on la densitat de persones per metre quadrat és molt alta i on a nivell de nucli, per exemple, baixos, crosses i primeres, gairebé estan boca amb boca, compartint microgotes respiratòries.

Algun destacat casteller assegura, i així ho manifesta també Josep Maria Casanellas, president del Grup de Foment per la Ciència i la Salut en el Món Casteller, una possible sortida seria fer castells nets (de sis, set o vuit) on només cal una agulla, de manera que els cordons de seguretat podrien guardar la distància recomanada i els castellers haurien d’anar amb mocador a l’estil mascareta.

El que està clar és que si en activitats com el futbol ja diuen que no hi haurà espectadors fins finals de novembre o més enllà, i els cinemes o teatres podrien obrir a la tardor oferint només un terç del seu aforament, és fàcil pensar que les actuacions castelleres 2020 s’han acabat i que en el millor dels casos no veuríem torres humanes fins a les decennals de Valls al febrer.

A tot això però, cal afegir un aspecte polític. Si les competències de salut continuessin en mans del govern de Madrid, la recuperació castellera podria allargar-se molts mesos més. Tots sabem que els castells són un referent i un signe d’identitat català, una eina d’integració i cohesió social i, en els darrers anys–majoritàriament– clarament posicionats vers l’independentisme i la llibertat dels presos polítics, no és difícil preveure, doncs, que Madrid faci servir la pandèmia per posar tots els pals a les rodes possibles.

Un altre aspecte a tenir en compte és el de la canalla. Les tècniques de canalla, cada inici de temporada han de fer mans i mànigues per reestructurar els poms de dalt degut a l’evolució natural dels cossos dels més petits. Aquest 2020, quan algunes colles ja havien pogut treballar amb nous poms, ens trobarem amb una aturada superior als sis mesos i on s’hauran de refer de nou aquestes posicions, tenint en compte a més, que la majoria de dosos hauran de canviar de posició i passar a anar sota el pom, el que requeriria una formació accelerada i específica per aquesta posició sense menystenir l’aspecte de seguretat a l’hora de poder descarregar els castells. Aquest maleït virus però, no només afectarà els castells com estructura efímera, sinó també atacarà a la “línia de flotació” de l’entramat casteller: la seva economia.

Com a entitat sense ànim de lucre, els ingressos ideals haurien de seguir la teoria dels tres terços, és a dir, un terç aportat pels propis membres, un altre provinent de les activitats castelleres (diades castelleres i actuacions comercials) i una tercera part de subvencions i/o ajuts oficials. Malauradament – en la majoria dels casos- aquesta repartició no es produeix. Les quotes socials queden molt lluny d’aquest 33% ideal. Els bolos o actuacions comercials, òbviament, igual que les diades castelleres, han estat pràcticament inexistents enguany i bona part de les colles s’agafen a les subvencions oficials per fer front a les despeses derivades del lloguer del local, l’assegurança de responsabilitat civil, i el consum d’aigua i llum. Quin problema existeix amb les subvencions? Bàsicament són dos, un és que “es cobren quan es cobren”, el que representa que ben sovint les arques castelleres estiguin ben netes moltes vegades fins al novembre, i l’altra és que cada cop més aquests ajuts es fan en forma de subvenció, la qual cosa suposa haver de justificar el doble de l’import atorgat. En una situació d’aturada total com l’actual, les colles es veuen obligades a fer front a aquestes despeses sense rebre ingressos i sense poder justificar les subvencions al no poder presentar altres factures que les pròpies del local, en no disposar, evidentment, d’altres despeses com podrien ser els autocars utilitzats pels desplaçaments. Aquest és un factor que afectarà molt greument a aquelles colles petites o amb una economia més precària i que podria fer que haguessin de deixar l’activitat castellera.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el paper de les administracions públiques vers els castells, caldria retrobar punts de finançament per les colles, tenint en compte que estudis econòmics xifren en 5 euros de recuperació cada euro que els ajuntaments inverteixen en activitats castelleres, derivades de la despesa que fan els assistents en comerços locals i turisme a les poblacions on es fa l’activitat castellera, activitat, per altra banda, que als consistoris els representa menys despesa que altres espectacles festius.

Les colles també tenen l’obligació de reinventar-se. Cal potenciar l’activitat social, com diu Josep Maria Casanellas “el local ha de ser viu. Si abans el 80% eren castells i el 20% altres activitats, ara tendirà al contrari. Local viu, primer objectiu”. Potenciació que hauria de passar per una major implantació social i compartir el local amb altres entitats del barri o ciutat durant les hores que no hi ha activitat castellera. El camí que ens queda serà dur i difícil, però els castellers i castelleres no en sabem de sostres inassolibles i de ben segur que serem capaços de sortir-nos-en i tornar a gaudir dels nostres castells.