Els castells poden caure i, de fet, cauen. I hi ha un acord general que, si no fos així, perdrien el seu interès. Però els castells es fan per descarregar-los, i no aconseguir-ho sempre és un fracàs. Un fracàs, és cert, que en algunes circumstàncies pot ser viscut com un èxit per part de la colla que ha sofert la caiguda. El cas més freqüent és el de quan una colla carrega un castell per primer cop o al cap de temps que no el feia. Es tracta sempre, però, de celebracions excepcionals.

També és veritat que, globalment, el nombre de caigudes (exclosos els pilars de 4, d’impossible quantificació) fa anys que es manté, amb petites variacions, al voltant del 3%. L’any 2023, l’última temporada completa, fins i tot va baixar lleugerament. Però també és cert, com assenyala l’Informe de Sinistralitat de la Coordinadora, que “malgrat que es cau menys, quan es cau, ens fem més mal”.

L’evolució de les lesions potencialment greus (LPG), les que afecten al crani, a la columna o a òrgans vitals i tenen risc de deixar seqüeles significatives, són l’exponent més clar d’aquesta tendència negativa. En paraules del mateix Informe, “és important remarcar que, des del 2013, l’índex de Lesions Potencialment Greus ha anat creixent de forma contínua però molt controlada. Després de la pandèmia ens trobem amb un canvi enormement pronunciat en la tendència que s’havia establert els anys anteriors, enfilant-se aquest 2023 fins a un totalment aberrant i inacceptable 19,1%”. Aquest índex indica la proporció de LPG en relació amb el total de sinistres. En aquest cas, un de cada cinc.

Tot i que cap colla està exempta de poder tenir una lesió greu, la distribució d’aquest tipus de lesions és desigual entre els diferents nivells castellers. Segons el mateix informe, durant el 2023, mentre que les colles classificades com de nivell deu per la CCCC van patir de mitjana 7,67 LPG, les colles de nou en van tenir 2,29, les de vuit 1,50, les de set 0,35 i les de sis només 0,12.

Una altra dada preocupant és que una de cada cinc de les LPG (exactament, el 21,5%) les pateixen els integrants del pom de dalt que, com és prou sabut, estan molt lluny de representar aquest percentatge entre les persones que intervenen en la construcció de qualsevol castell.

Són unes dades que haurien de preocupar i davant les quals no val mirar cap a una altra banda. Però, dissortadament, tot i estar publicades al web de la CCCC, han tingut un ressò molt escàs, si és que n’han tingut cap. Aquestes xifres no inviten precisament a l’optimisme i assenyalen que un clima de “falsa seguretat” s’està estenent en els rengles castellers. Evidentment, es tracta de dades agregades que demanarien una anàlisi de detall per aprofundir en l’extensió i les possibles causes d’aquesta degradació de la seguretat.

En aquest punt, convé recordar que la societat segueix més de prop del que de vegades pensem el que passa en els castells, generalment per les extraordinàries construccions que de tant en tant s’assoleixen, però també per les lesions, molt en particular quan afecten menors. No hi ha informació estadística al respecte, però jo que – per l’edat, el lloc de residència i la trajectòria– em segueixo relacionant amb força gent aliena al nostre món, he quedat sorprès per la quantitat de persones que se’m van adreçar interessant-se per l’estat de la nena que es va lesionar per Sant Fèlix. Al final, tot va acabar bé, però convé no perdre de vista aquesta dada. Hem de ser més conscients que la “roba bruta” ja no es pot “rentar a casa”.

Aquesta reflexió sobre l’augment de les LPG, no només és rellevant pel mal que causa als que participen en les construccions, sinó també perquè és el motiu principal, gairebé l’únic, que pot arribar a tacar una imatge del que a hores d’ara ja s’ha consolidat com un símbol del país. Perquè, si seguim per aquest camí, en un moment o altre, inevitablement, la sort se’ns girarà d’esquena, i més val no pensar en el que podria esdevenir, tot i que la majoria de nosaltres podem imaginar-ho.

I no pot ser una explicació satisfactòria dir que determinats castells cauen perquè són molt difícils, com s’argumenta sovint. És evident que la dificultat i complexitat  que presenten algunes construccions les fa més difícil de dominar, però per a les colles, els castells sempre són difícils. Si no, pregunteu a la majoria de colles de 7 la dificultat que tenen per fer-ne de 8, o a les de 8 per provar-ne de 9.

No és el nivell dels castells que s’intenten el motiu principal de les caigudes, sinó el potencial que té cada colla per plantejar-se’ls amb una probabilitat raonable d’èxit. Segurament una colla d’empresa –de l’estil dels desapareguts Xiquets de Hangzhou– i no cal dir, el Cirque du Soleil, trobarien assequible el que a nosaltres ens sembla impossible.

I, tot i sent cert que la gran majoria de colles quan porten un castell a plaça és perquè creuen que tenen garanties raonables de poder-lo descarregar, els resultats sovint mostren una realitat diferent, i les justificacions que es traslladen als mitjans quan no s’assoleix l’objectiu sovint són insuficients o resulten poc convincents.

Les més freqüents, de sorpresa, perquè el castell s’havia descarregat anteriorment o estava “ben assajat”, un concepte difícil d’objectivar perquè hauria d’incloure moltes variables: no tan sols les proves de la setmana anterior, sinó les de les setmanes prèvies. En especial, hi ha un tema que mereixeria un estudi urgent, el de les dificultats que troben algunes proves fetes satisfactòriament amb la xarxa a l’hora de ser portades a plaça. No cal dir que entre les consideracions també hauria de figurar el nivell de confiança dels castellers. És allò de si “se’l creuen de veritat” o un cop a plaça accepten el risc moguts pel moment d’excitació col·lectiva, el compromís que tenen amb el grup i/o la pressió de les altres colles.

També cal tenir present l’impacte d’un factor que juga en contra de la percepció de risc en els castells, i és que moltes caigudes acaben amb “alguns cops i poca cosa més”.  I no cal dir quan s’acompanya d’un punt de resignació, d’una cultura que accepta les lesions no com un risc accidental al que els castells estan sempre exposats, sinó com un “dany col·lateral”, un peatge que cal pagar pel sol fet de fer castells.

I, precisament amb relació a la falsa seguretat, és interessant recordar que l’any 2005, quan es discutia sobre els pros i contres de l’adopció del casc per a la canalla, l’argument que el casc faria perdre el respecte als castells i portaria a l’assumpció de riscos extraordinaris era un dels més esgrimits pels que s’oposaven a la introducció d’aquests element protector. I no cal fer memòria de la trista circumstància que va portar a l’adopció immediata i generalitzada del casc. Dissortadament, massa sovint els humans necessitem d’aquests sotracs per canviar uns hàbits arrelats.

Però també és bo recordar que va ser l’existència del casc, i la seva implantació immediata i general, el para-xocs que va permetre salvar el que podria haver estat un veritable match point per als castells o almenys per a la participació de la canalla en les construccions. I la realitat és que avui no disposem de cap para-xocs i que tindríem al davant una opinió pública encara més sensible i exigent que la d’aleshores. Més encara sabent com sabem que prop de la meitat dels catalans (un 46,4%) creuen que els castells són una activitat perillosa o molt perillosa.

Un altre indicador d’aquest clima de falsa seguretat, que majoritàriament sembla haver-se instal·lat en els rengles castellers, és l’escassa difusió que ha tingut una tècnica de protecció senzilla i fàcil d’aplicar com és la soca a l’antiga que, tot i comptar amb l’opinió favorable dels experts en seguretat castellera, ha estat descartada per algunes colles fins i tot abans de provar-la. També aniria en aquesta línia del clima de la falsa seguretat la poca cura, massa sovint encara observable, en la correcta col·locació dels cascos, tot i el que s’ha insistit en aquest punt i la disponibilitat de les persones que poden assessorar al respecte.

Per descomptat, l’erradicació d’aquesta falsa seguretat, que des del meu punt de vista és del tot necessària, ha de ser una tasca col·lectiva. Primerament, per part de les colles, sobretot les que porten a plaça els castells més alts i complexos, les que més solen arriscar i les que, com s’ha vist, acaben tenint el major nombre de lesions potencialment greus. Ben segur, aquest és un pas difícil de fer, perquè la força de l’entorn i d’uns hàbits molt arrelats pressiona els dirigents, que a vegades es veuen forçats a obviar o minimitzar els riscos que l’execució de determinades construccions comporta.

Però també hauria de ser responsabilitat dels mitjans de comunicació, bona part dels quals eviten la crítica que d’ells seria esperable i adopten una actitud bonista, que dona per satisfactòries les explicacions i justificacions dels protagonistes. En descàrrec dels mitjans, també s’ha de dir que, en termes generals, les colles no accepten bé les crítiques i reaccionen malament, fins i tot molt malament quan se senten assenyalades.

Tampoc les normes del Concurs afavoreixen la contenció. I no només perquè és un certamen reglat i formalment competitiu, sinó també perquè la seva Taula de puntuacions s’ha convertit en el barem oficiós de valoració dels castells i de les colles. En aquest sentit, cal denunciar el fet que la mitjana de descompte per un castell només carregat en relació amb el mateix descarregat sigui només d’un 14%, un valor que estimula els comportaments contraris a la seguretat de les construccions.

No hi ha cap raonament que pugui justificar que, per haver fet l’aleta, una construcció valgui el 86% de la feina que implica completar un castell. I més, quan sabem que hi ha el doble de castells que cauen a la descarregada i no pas en carregar-se. No hi ha cap dubte que una taula de puntuació més congruent amb la dificultat que suposa completar un castell, desincentivaria el portar a plaça construccions que no tinguessin opcions sòlides de descarregar-se. Tampoc cal dir que l’efecte seria encara més contundent si, com s’havia fet des del naixement dels castells fins a la gran crisi de les primeres dècades del segle passat, s’atorgués valor zero als castells només carregats.

L’experiència del darrer Concurs ratifica i reforça aquestes consideracions. Nou de les catorze caigudes que es van produir a la sessió del diumenge les van patir les colles que van ocupar la primera, la segona i la quarta posició. I les dues primeres classificades van sortir de la TAP amb només un castell descarregat.

I en aquest esforç col·lectiu per desterrar els hàbits derivats de la falsa seguretat, ben segur que el canvi de denominació dels castells carregats per intents carregats hi contribuiria positivament. Es reconeixeria el valor que suposa haver arribat a fer l’aleta en considerar-lo intent carregat, reflectit en una avaluació proporcionada. I també reforçaria la idea, exposada a l’inici d’aquest escrit, que tots els castells es fan per descarregar-los i només els que ho aconsegueixen mereixen aquest nom. La resta hauran arribat més o menys lluny, però per a mi i per a molts altres, seguiran sent intents.

Articles relacionats:
Opinió: No caure en el parany, de Carles Esteve (16 d’octubre de 2024)
Opinió: Del castell carregat a l’intent carregat, de Miquel Botella (19 de setembre de 2024)