D’un temps ençà sembla que pren força la desqualificació dels castells carregats; fins i tot, he llegit un article que proposa canviar la denominació de castells carregats per la d’”intents carregats”. Les imaginacions són lliures.
Però de totes les persones que defensen tan aferrissadament que aquests castells s’haurien d’eliminar, i que el seu argument és la seguretat dels castellers, principalment de la canalla, no he llegit mai que ni un de sol es preocupi de l’invent que van fer fa uns quants anys al Concurs de Tarragona, en què, per esgarrapar uns miserables minutes d’una jornada que ha arribat a durar sis hores, només es permeti desmuntar un peu d’un castell que no es veu ben quadrat –quan sempre havien estat dos–. Ara, precisament, també està de moda fer-ho amb alguna altra diada de les més importants del calendari casteller.
Aquesta norma de que quan una colla ha fet un peu desmuntat –el segon ha de tirar el castell amunt o del contrari, perd ronda– sí que va totalment en contra de la seguretat i, a la vegada, provoca més caigudes o castells carregats. Amb la durada del Concurs i de la diada de Sant Félix a Vilafranca –on actuen quatre colles i les dificultats de les construccions que s’hi porten– ningú dels qui s’omplen la boca defensant la seguretat no ha pensat que és una aberració mantenir aquesta norma? Potser alguns em diran que això és una qüestió de preparació, i és veritat. Però és que amb aquestes grans construccions, per més bona preparació que hi portis, com que som al límit, totes les precaucions són necessàries, i aquesta de poder desfer dos peus enlloc d’un, ho és molt.
Com que de colles aquests últims cinquanta anys n’han sortit tantes i s’hi han implicat persones de tots els estatus socials, i a més, n’hi ha que les seves colles en pocs anys s’han situat en un bon nivell casteller, les pretensions són enormes i no reparen per atribuir-se mèrits per revolucionar el món casteller. Què importa avui dir blanc i demà negre si la seva dèria només és canviar les coses, la majoria de vegades perquè siguin diferents de com sempre han estat? No és necessari tenir carrera universitària per saber que, com més difícil és el castell que s’intenta, el percentatge de caigudes augmentarà o altres arguments que es donen per implantar el seu criteri.
Actualment, hi ha molta cura a l’hora d’enfocar les actuacions i anar pels castells que cada colla té més a l’abast, però les colles punteres per ser al capdavant sempre han de tenir l’ambició de superar-se i, a ser possible intentar tenir els castells que disposen les colles competidores. Ben diferent són les colles que es mouen en segones posicions i que no aspiren als primers llocs, i que, per tant, poden ser més prudents i no arriscar tant.
Un punt obligat són les comparacions d’assaig de les cinc colles que han fet castells de 10 pisos i els mal anomenats nets, i la diferència que hi ha entre elles per poder-los descarregar o carregar. Tots estarem d’acord que per portar aquestes estructures a bon port hi ha d’haver una gran preparació. Però crec que també ho estarem que per fer ho, n’hi ha uns que requereixen molta més gent que els altres, i aquesta és la causa que les dues colles dels Xiquets de Valls en facin menys i tinguin més caigudes.
Mentre la Comissió assessora del Concurs de Tarragona doni més puntuació als castells de 10 que al 2de8 sense folre i al 4de9 sense folre, a les places hi haurà més caigudes, tant d’intents com de castells carregats. Si aquests quatre castells tinguessin idèntica puntuació, sense cap mena de dubte les caigudes serien bastantes menys. Però això, a aquests puristes tan interessats en la seguretat dels castellers no els va bé tocar-ho, no fos cas que per insistir en aquest punt alguna colla perdés alguna actuació de finals de temporada en què hi fan bons castells (més que a la seva pròpia diada) i els hi dóna un bon prestigi.
Els motius que em fan pensar que en ajuntar les quatre estructures mencionades s’evitarien algunes caigudes és la preparació que cada colla pot fer en cadascuna d’elles. Per a les que no tenim 400 persones a l’assaig, el 2de8 i 4de9 sense folre–malgrat que alguns queden només carregats–, és abismal la diferència comparat amb els de 10 pisos.
Vull dir amb això que, per fer-se amb la victòria en un concurs o una diada de les més importants, les colles no haurien d’arriscar tant i anirien a opcions més segures. Perquè l’ambició de de las colles punteres és guanyar. Per fer-ho, o si més no intentar-ho, més d’una vegada s’estira més el braç que la màniga, i això és el que provoca caigudes innecessàries.
No sóc qui per donar consells a ningú, ni pretenc fer-ho, però sí que puc donar la meva opinió com qualsevol, ja que fa més de cinquanta anys que estic ficat en aquest món casteller i n’he vist de tots colors. Per tant, no vull acabar aquest article per fer cap recomanació, però sí una reflexió (espero que ningú no es molesti) a tots els qui tenen aquesta obsessió en no donar cap valor als castells carregats. I és que fer articles tan alarmants sobre la perillositat dels castells és fer un mal favor al fet casteller i a més, atiar el foc dels qui són anticastells i que els voldrien desapareguts. Hem de ser els propis castellers els qui els hi hem de donar carnassa? No em puc creure que el 46’4% de catalans “creuen que els castells són una activitat perillosa o molt perillosa”.
L’argument que fins a les primeres dècades del segle passat, s’aportés valor zero als castells carregats també és fals. S’ha posat de moda especificar-ho d’un temps ençà per aquell de8 carregat que va recuperar la Colla Vella el 28 d’agost de 1932 després de força anys de no veure’s per les places. Estan ben documentats els últims carregats de principis del segle XX. Voler-ho canviar ara, només és degut a enveges i interessos d’alguns estudiosos actuals.
