El passat mes de gener, Miquel Botella va escriure un article en aquesta mateixa revista on plantejava tot un seguit de qüestions que afecten de manera nuclear el fet casteller, les colles i els castellers i castelleres. Des de la relació amb el públic passant per la composició sociològica de les colles o la integració social d’aquestes, per cert cada cop menor, fins a aspectes més personals de castellers i castelleres com poden ser les crisis de l’adolescència, la conciliació de la vida familiar o la desvinculació de les colles vinculada a la maternitat o la paternitat.

Botella també afegeix alguns altres aspectes molt rellevants, com poden ser les lesions que es produeixen fent castells, la seva gravetat i tot allò que se’n deriva, la rotació intensa que viuen les colles en aquests moments o la complexitat cada cop més gran de l’inventari casteller; és a dir, el gran nombre de castells que avui es poden portar a plaça i la dificultat per aclarir-ne i retenir-ne l’ordenació. L’article deixa molts interrogants, i molt pertinents, damunt la taula que el món casteller s’hauria de plantejar de manera col·lectiva.

És cert que avui portar i dirigir una colla castellera –i aquí tan se val l’origen– la grandària o l’antiguitat de la mateixa, és molt complex, requereix una gran dedicació per part de l’equip directiu i l’equip tècnic i gairebé obliga a fer-ne opció de vida a aquelles persones que n’assumeixen la responsabilitat del lideratge. I probablement, aquesta intensa dedicació que fa que les colles funcionin, progressin i cada cop assoleixin fites més importants, impedeixi tenir una visió global d’allò que pot arribar a ser el món casteller en ple segle XXI, o sigui saber mirar el futur amb una certa perspectiva. Seria ben bé allò que els arbres no deixen veure el bosc, ja que si bé la realitat de les colles és singular i sovint dura, la realitat del món casteller és molt complexa.

Els castells, com tantes coses a la vida i a la societat on vivim, han canviat molt en poc temps. Perquè enguany farà només 45 anys que es va descarregar el primer castell de 9 i en aquells moments hi havia només 15 colles. Avui entre colles tradicionals, colles discontínues, colles en formació i colles universitàries la nòmina de colles castelleres ha arribat fins a les 119 agrupacions. O sigui el creixement en nombre de colles, en actuacions arreu del país, i fora d’ell, en nombre de castellers i castelleres, en nombre de castells realitzats i en la progressiva dificultat que aquests han anat agafant amb el pas del temps, en la repercussió mediàtica que els castells han anat adquirint amb el pas dels anys, en la influència que el fet casteller ha tingut en les diferents festes que es fan arreu del país, és una de les fites més importants de la cultura catalana en segles. Son tants canvis, que esdevé impossible resumir-los en aquest article.

Encara una altra reflexió. L’any 1981, la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega per primer cop el 4de9 amb folre i la Colla Joves dels Xiquets de Valls ho fa amb el 5de8. Quantes dones pujaven en aquells castells que podem qualificar d’històrics pel pas que representaven? Resposta: cap. En canvi si fem un repàs dels darrers castells històrics de màxima dificultat, que són uns quants, observarem que el nombre de dones que hi participen ha crescut moltíssim fins al punt que no és agosarat afirmar que les dones són una de les peces clau, probablement la més important, per entendre l’evolució tècnica i l’assoliment d’aquests grans castells que ens han acompanyat els darrers anys.

Fixeu-vos doncs que la quantitat de qüestions que conformen aquest bosc immens que és el món casteller és molt gran, i totes mereixerien una reflexió profunda de cap on anem col·lectivament, més enllà de la nostra pròpia colla.

El Congrés Casteller. Segueixo el fil de l’article del Miquel Botella. Apunta en un determinat moment la possibilitat de la realització d’un Congrés Casteller. Un Congrés, segons definició del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és “una reunió o assemblea de persones cridades a deliberar sobre algun afer. I encara afegeix una altra accepció, reunió d’estudiosos, tècnics, professionals, etc., per a la discussió, el confrontament i la simple exposició de diversos temes i de diverses qüestions de llur especialitat”.

Entre els anys 1975 i 1977 a Catalunya es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana que, a partir d’una gran mobilització popular, va fer una anàlisi rigorosa de l’estat de la cultura catalana en un sentit amplíssim; va mobilitzar més de 12.000 persones entre acadèmics, experts i ciutadans que van debatre com hauria de ser la societat catalana en la democràcia que intentava néixer, malgrat les dificultats del moment. Va ser un fenomen que es va estendre com a taca d’oli arreu del país i que va provocar un debat que amb el pas dels anys ha sigut crucial per entendre la nació catalana avui, i en bona part la supervivència de la llengua catalana.

Doncs crec que fent un paral·lelisme amb la història, la realització d’un Congrés Casteller en aquests moments esdevé una necessitat. De temes n’hi ha molts i, a més, de fàcil ordenació. Aspectes tècnics, sociològics, socials, econòmics, culturals, de salut, fins i tot, polítics s’han exposat abastament. De protagonistes n’hi ha molts. Per començar els castellers i castelleres d’arreu que han de ser els principals actius del projecte. Els mitjans de comunicació també hi tenen molt a dir, sobre tot en la difusió de les conclusions a les que es pugui arribar, i a l’hora de plantejar determinats debats. El món acadèmic també hi ha de fer aportacions rellevants. I professionals de diversos àmbits, com per exemple la salut amb tots els avenços relacionats amb la seguretat que s’han fet, o professionals de la sociologia que poden donar una visió global de com han evolucionat o poden evolucionar les colles des del punt de vista social.

Pensar en aquest Congrés és obrir un món enorme de possibilitats, per tant, cal plantejar-lo amb un cert ordre i, sobre tot, amb dinàmiques positives que serveixin per avançar i arribar a conclusions, el màxim de consensuades possible. També a diferència de fa 40 o 50 anys, avui les tècniques de participació, de debat i deliberació han avançat una barbaritat. I quedi clar que no es tracta d’homogeneïtzar res, cada colla és un món per ella mateixa i així ha de ser. Però el conjunt del món casteller sí que pot reflexionar de manera conjunta per veure cap on ha d’anar tot plegat.

Com es pot començar? La pregunta és òbvia: qui ha de convocar aquest Congrés? En l’article esmentat es parla de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Sens dubte n’ha de ser un dels principals agents. Però ha de ser l’únic? No necessàriament. Hi ha d’altres entitats i institucions que poden aportar, i molt, en l’organització de l’esdeveniment. Penso en la Càtedra de la Universitat Rovira i Virgili per a l’Estudi del fet casteller o en el Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (Cepac). Penso també en mitjans de comunicació especialitzats, com aquesta la mateixa Revista Castells, que ja va tenir un paper crucial en la declaració dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, o en programes de televisió, de ràdio o pòdcasts que avui tenen un paper important i una gran prèdica en la gent més jove. O també és obligatori fer referència al Museu Casteller, que ha representat un avenç destacat en la difusió del món casteller, i segur que hi ha més actors que poden tenir el seu rol. En definitiva, hi ha molt de marge.

I l’altra pregunta òbvia, com es comença tot això? Es pot fer de moltes maneres, per descomptat. Però se m’acut que d’entrada caldria constituir una Comissió Organitzadora del Congrés, on hi hauria d’haver aquestes entitats i institucions que he esmentat, i les que s’hi puguin afegir, que tingui la responsabilitat de convocar el Congrés. Un esdeveniment d’aquestes característiques s’ha de fer molt ben fet i amb temps. Segurament que la durada del Congrés s’hauria de fixar entre un i dos anys. Amb participació de totes les colles i amb presència arreu.

I la primera funció de la Comissió Organitzadora hauria de ser definir els àmbits d’actuació (consensuat amb les colles) i crear les corresponents comissions per a què aquestes s’activin. En aquestes comissions hi haurien de participar les colles, sense cap mena de dubte. En tot cas, és evident que una ajuda professional al desenvolupament del Congrés seria molt ben rebuda. I el suport de les diferents institucions del país, a qui s’haurà de retre comptes un cop acabat el Congrés, esdevé també imprescindible. Fins i tot, no cal descartar patrocinis privats que poden tenir diferents formulacions i permetrien dotar de més recursos al desenvolupament del Congrés.

Proposo doncs, formalment, que, com a mínim es faci una primera reunió, o, perquè no, un debat públic amb representants de les entitats esmentades per valorar i avaluar la possibilitat de convocar l’esmentat Congrés.

Sigui com sigui, sí que s’ha d’agrair al Miquel Botella les reflexions que ha compartit, així com la bona pensada que ha tingut. Algú més se suma al debat?

Articles relacionats:
Deures pendents del món casteller, de Miquel Botella (19 de gener de 2026)
Equilibri, valor, seny… i també força, de Santi Terraza (7 d’abril de 2026)
El Pom de Baix: Present i futur dels castells (11 de novembre de 2025)
Falsa seguretat i intents carregats, de Miquel Botella (12 de novembre de 2024)
Una temporada sostenible, d’Aina Mallol (8 de maig de 2024)
Cruïlla, avís d’una colla vella com els castells, de Lluís Boada (9 de maig de 2023)